L’ambició se la marca un mateix, i el projecte és nou però no s’ha de menysvalorar. L’Europa és un històric, és exigent, demana resultats i vol competir al més alt nivell. Jo estic centrat a configurar un bloc que ens permeti estar el més amunt possible.

Això no és ciència matemàtica exacta. Fa dos anys, per exemple, es va fer una plantilla amb recursos que s’havia de menjar el món i, en canvi, gairebé es baixa. El que hem de fer és buscar jugadors compromesos, que tinguin qualitat i l’ambició d’estar a dalt. Esperem encertar aquest perfil, que sigui la quadratura perfecta del cercle i que puguem competir a dalt.

Hi ha un rum-rum pel tema econòmic i força gent m’ha preguntat si s’abaixaria el pressupost, pensant-se que apostar per algú de la casa era tenir menys recursos. No és així. El pressupost és exactament el mateix de l’any passat. Ni el president ni el club m’han limitat en aquest aspecte.

Busco gent il·lusionada amb el futbol, que tingui ganes de venir a l’Europa pensant que el club li pot oferir el que està buscant esportivament. Pel que fa a l’estil, vull un perfil de jugador que ens permeti desenvolupar un futbol ràpid, dinàmic i directe, perquè soc un tipus d’entrenador que mira endavant abans de mirar cap enrere.

Doncs m’estic trobant alguna sorpresa desagradable. Em pensava que sí, però, amb excepcions, els jugadors miren sobretot per qüestions individuals. Avui en dia, el sentiment identitari, o d’anar a buscar algun punt de connexió amb el club que et fitxa, no me l’estic trobant.

Per sort, la tercera ja no és el que era. Jo, de fet, crec que s’hauria de pagar molt poc i que hauria de ser una categoria pràcticament amateur, un banc de proves per a aquests jugadors que busquen tenir una projecció.

No hi ha ningú més exigent amb mi que jo mateix. A més, la pressió m’agafa en una edat en què ho relativitzo tot bastant, i això crec que és un avantatge tenint en compte el càrrec que ocuparé. Tinc clar que no estic aquí per passar l’estona, sinó per fer que l’Europa lluiti per complir els seus objectius. El meu estil no canviarà, però el cos tècnic ens adaptarem a treballar sota exigències més elevades.

Sí, jo penco molt, soc soci d’un despatx de serveis professionals. El futbol per a mi és una passió, entreno des que tinc setze anys. Havia tingut de tècnic a Laureano Ruiz, un mestre. Soc deixeble seu. Però per temes professionals vaig prioritzar la meva carrera d’advocat. Ara m’ho puc manegar per fer les dues coses i és una sort entrenar un equip de la màxima categoria del futbol català.

Paradoxalment, et diria que no. Moltes de les coses que puc estar aplicant en un club modest com l’Europa, sobretot quant a la metodologia, ho faria igual al Barça. El problema és que allà, tot i haver-hi recursos per fer una escola impressionant, no es fa. Falta el formador de camp, una figura orientada a formar i a ensenyar, també als mateixos entrenadors.

Això és un projecte que em va encomanar un bon amic de Lleida i està enfocat més al tema formatiu i d’organització de campus. Em van demanar si els volia ajudar, ja que estic molt orientat al dret de l’esport, i ho vaig fer encantat. De fet, he vist que és un món complicat i d’un canibalisme exagerat. No crec que m’hi pugui dedicar ni que hi hagi de treure cap rèdit. En tot cas, no afectarà la meva tasca a l’Europa.