En un lloc de la Manxa que recordarem tota la vida, l’Olot va escriure una d’aquelles victòries que fan posar la pell de gallina. Fora de casa, i enmig d’un ambient cada vegada més escalfat, els homes de Raúl Garrido van dir allò de veni, vidi, vici. Era la primera vegada que visitaven Conca i en van marxar amb les maletes carregades de tres punts i de molta autoestima. No només per com es va produir un 0-1 tan èpic, sinó perquè aquest resultat confirma la gran arrencada del conjunt volcànic. Tot just som a la quarta jornada, però aquest Olot ja té vuit punts i, el que és més important, transmet bones vibracions.

No cal brillar per guanyar. A còpia de cops, l’Olot ha après la lliçó i aquesta temporada l’està aplicant lluny de la Garrotxa. A La Fuensanta, no va recular tant com a Montilivi, ni de bon tros, però va saber jugar bé el paper de coprotagonista. El va assumir amb naturalitat: va cedir terreny al Conquense en algunes fases del joc i va saber patir en les envestides que intentaven els de Luis Ayllón amb jugades ràpides, la seva especialitat. Els locals van xutar més a la porteria contrària, però ho van fer amb intents llunyans que en la majoria dels casos no van comportar cap perill per a Ginard.

Quan el partit ja tombava cap al temps afegit, Marc Nierga va recollir una pilota morta a l’interior de l’àrea i, aixecant la cama dreta, la va enviar al fons de la porteria del Conquense (0-1, 89’). Es va treure l’espina de la setmana passada i, deu minuts després d’haver sortit de la banqueta, es va convertir en l’heroi.

El davanter olotí va ser l’encarregat de trencar una igualtat que ja havia trontollat abans. En la primera meitat s’havien vist ocasions a les dues porteries, però quan el partit es va accelerar de veritat va ser en la segona. Va ser com si es visqués permanentment en el temps afegit: el mig del camp va desaparèixer i els dos equips van anar amunt i avall a la recerca de la victòria. De fet, només de començar, el Conquense va generar perill amb dues jugades individuals de Jorgito (51’ i 53’), però l’Olot va respondre amb un xut d’Alfredo (55’).

No hi havia treva i no calia que es creessin grans oportunitats perquè augmentés la intensitat. Les jugades polèmiques van encendre un públic massa obsessionat amb l’arbitratge, Alan va aparèixer sempre per barrar el pas als atacants rivals i l’Olot va canviar a defensa de tres convençut que podia firmar el cop definitiu.