He vist el Girona en els últims partits i penso que arriba al Camp Nou en una bona posició i havent recuperat el seu esperit més competitiu. Però també es trobarà un Barça que està en un gran moment de forma i de resultats i que, sobretot a casa, té moltes opcions de guanyar.

És molt difícil frenar el Barça. Si jo fos entrenador del Girona, no sé com prepararia aquest partit. Tenen tanta qualitat en totes les línies i zones del camp que quan n’aconsegueixes tapar alguna, segur que se te’n destapen unes altres.

Però per desgràcia per als rivals, Messi sempre hi és i no li agrada perdre’s cap partit. I si està al camp és per guanyar. I estem parlant del millor jugador del món. Fa anys que és imparable. Tot sol canvia els partits amb aparicions, gols, assistències. És un futbolista que sempre escull la millor opció.

Quan ell hi és, el nivell que pot oferir el Barça és altíssim. Però estem parlant d’una plantilla que es complementa amb jugadors de primeríssima fila. Dembelé ens està ensenyant en aquest inici de temporada la seva millor versió. Però quan el francès no hi és apareix Suárez. I si no, Arthur. I si no, Coutinho. I així podríem estar citant un per un a tota la plantilla.

En certa manera, sí. Però ho hauria vist més complicat si hagués seguit la mateixa plantilla i el mateix entrenador. Més que res, perquè hi hagués pogut haver un punt d’acomodament, relaxació i baixada de tensió. Aquest escenari, amb els fitxatges que han arribat i el nou tècnic, ja no és possible. Les sacsejades sempre van bé per reactivar i motivar el grup. Es tracta d’aire fresc i sempre es bo començar de zero perquè ningú no té el lloc assegurat.

Ell ja va dir que hi jugaria partits amb tres centrals i altres amb una defensa de quatre. Tenir aquestes dues possibilitats és una riquesa. I haver tornat puntualment al sistema dels últims anys no s’ha d’interpretar com cap marxa enrere. Al contrari. Eusebio sap que la majoria de futbolistes ja tenien aquest sistema automatitzat i el que ha fet és introduir-hi el seu toc personal. Per exemple, en la sortida de la pilota. Es nota que es un entrenador de perfil Barça que vol dominar el partit a través de la possessió i del futbol associatiu.

Ara mateix i davant notari.

Quan veig el Girona jugar contra el Madrid, el Barça, l’Atlético, el València... em sento molt orgullós. I no està a primera de farciment, sinó competint a molt bon nivell. El que va fer l’any passat de barallar-se fins ben al final per entrar a l’Europa League, ho haurien pronosticar una o dues persones de cada 100. Ara es tracta de no despertar mai d’aquest somni.

Els anys de primera catalana, aquell camp era en blanc-i-negre i amb prou feines hi havia 200 aficionats. Si aleshores m’haguessin dit que l’equip acabaria a primera divisió, no m’ho hauria cregut. El veia més a prop de la desaparició que de la LFP. Sort n’hi va haver d’un parell de presidents valents que van salvar un club que semblava que vivia en una crisi permanent.

Es evident que la diferència es molt gran, però el futbol no es tan matemàtic, sobretot en un partit. Indiscutiblement el Barça és favorit, però en 90 minuts surten coses que de vegades no controles.