2a divisió FEF

TONI SELIGRAT

ENTRENADOR DEL SABADELL

“La generació actual s’ha educat amb altres valors”

Seligrat fa balanç de la seva estada al Sabadell i dels vuit cursos a segona B

El tècnic destaca l’exigència de la Nova Creu Alta i descriu tot allò que l’ha portat a ser un dels tècnics més respectats de la categoria

La sinceritat de Toni Seligrat (Torrent, 1968) espanta. L’entrenador més llorejat de la dècada en el grup 3 de segona B destarota l’interlocutor escopint veritats a la cara, basant-se en la seva experiència i en els fets que ha anat col·leccionant els últims vuit anys ininterrompudament com a tècnic de la lliga.

Després d’un any i mig a Sabadell, quin balanç en fa?
Tant l’Esteve Calzada [president i propietari] com jo arribàvem de nou a Sabadell i ens hem trobat coses que no ens esperàvem, algunes de positives però moltes altres de negatives. Amb el pas del temps, amb feina i bona sintonia, l’equip ha millorat. El balanç és positiu i tots anem junts.
Què ha après a Sabadell?
La memòria en el futbol és molt curta. La gent s’ha oblidat de com estava quan hem arribat nosaltres. És cert que el Sabadell és un club gran en la categoria i ha de ser a dalt, però això ara no és ben bé així. S’ha de veure com està el club institucionalment, econòmicament i socialment i això no s’ha tingut en compte.
Això no passa a tot arreu?
Per això li dic que al futbol la memòria és curta. Però sé que a Sabadell s’ha venut des de l’inici, per part del cos tècnic i de la directiva, en veu alta i en veu baixa, que aquest procés era lent. Està bé que la gent s’il·lusioni, però la il·lusió ha de ser a partir del que hi ha avui, no del que hi pot haver demà.
Seligrat és un tècnic de projectes guanyadors...
Jo em vaig comprometre amb l’Esteve [Calzada] i el Bruno [Batlle, director general] a tornar a aixecar aquest club però sabent que a curt termini no veníem a jugar la promoció d’ascens. A Sabadell vaig veure un bon futur per a la meva carrera professional.
Com es fa per ser un dels tècnics més reeixits en una categoria amb tants registres?
Més enllà dels matisos hi ha uns conceptes bàsics i inamovibles. I són els valors. Aquells relacionats amb l’esforç diari, sense negociació.
Vostè aplica aquesta llei a futbolistes de perfil diferent. Com guanya aquesta credibilitat?
Vaig de cara amb tothom i tracto tots els jugadors de la mateixa manera.
Vostè aposta per l’experiència...
El meu primer any d’amateur jo jugava al Torrent, que era un equip amb gran pressupost amb diversos exjugadors de primera divisió. Aleshores hi havia una norma que obligava a tenir dos sub-23 en el moment de començar el partit. En el minut 5 o 10 l’entrenador canviava els sub-23 per jugadors veterans. No és una cosa d’ara, els joves sempre ho han tingut més difícil. I actualment mires la plantilla de qualsevol aspirant a segona A i està plena de jugadors per sobre dels 30 anys.
Per què passa això?
És un tema social. Aquesta generació s’ha educat amb uns valors diferents dels valors amb què s’educa ara. Jo he estat entrenador i professor d’institut i el que es fomenta ara és fer el mínim esforç per aconseguir el màxim a la vida. La generació anterior no era pas així. A l’hora de fer escalfament, fem tres voltes al camp. Tu veuràs que els primers són Migue (38 anys) i Òscar Rubio (35). Els sub-23 van a la cua. Ara, quan un jove es fa seu aquest esforç va cap amunt de seguida. Es nota moltíssim.
Com ha evolucionat la segona B en aquests vuit anys?
Ho ha fet positivament. Hi ha menys diners, tot i que torna a haver-hi grans pressupostos, i crec que s’ha igualat tot més. La diferència la donen els euros.
Creu que està devaluada la figura de l’entrenador?
Ara en el futbol existeix la figura de l’inversor o del grup inversor, que, a diferència dels d’abans, no es regeix pel sentiment sinó pel negoci. I en el seu negoci manen ells, manen sobre qui ha de jugar, sobre quin entrenador ha d’haver-hi i sobre quin jugador han de fitxar.
Funcionen millor els clubs regits per gent de futbol?
A Sabadell hi ha aquesta diferència. Tot i que no em van plantejar pujar de manera immediata, jo vaig acceptar l’oferta perquè havia vist que les persones amb qui parlava tenien credibilitat. Em van oferir portar aquesta vessant esportiva i em va fer molta més il·lusió que aquells qui m’oferien objectius a curt termini.
Sorgeix la figura d’Enric Gallego i tothom mira a segona B. El jugador d’aquesta categoria està infravalorat?
Fa poc parlava amb Nico Delmonte, un jugador argentí que tenim a Sabadell i que jo crec que té més nivell que el d’aquesta categoria, i li deia: “Nico, o pugem al Sabadell o morirem a la segona B.” I ell em va dir que tenia raó, que en el futbol espanyol t’encasellen de seguida en una categoria. Al jugador, però sobretot a l’entrenador. O puges l’equip o no tindràs ni una oportunitat. T’ho dic per pròpia experiència. No hi deu haver gaires entrenadors a Espanya que hagin jugat tantes promocions d’ascens com he fet jo en equips diferents. Crec que he demostrat que estic preparat per fer el salt però ni tan sols he tingut una oferta. Però bé, és el camí que hi ha, perquè el meu objectiu a la vida és ser entrenador de futbol professional, així que hauré de pujar amb un equip tant sí com no.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)