No és ni l’Atlético, ni el Madrid ni el Barça, però el Betis no és precisament coix. I el Girona farà bé d’arraconar l’estat d’excitació que va obrir amb la gesta al Wanda Metropolitano i que va continuar en veure’s aparellat amb el Madrid en els quarts de final. La copa no dona punts, i els gironins en necessiten. Enmig d’un calendari que no dona cap treva, i just abans d’enfrontar-se al Madrid, el Barça i un altre cop el Madrid, els d’Eusebio visiten el Benito Villamarín. Després de sis jornades seguides sense guanyar –la sèrie més llarga a primera, igualada amb una del curs anterior–, els gironins comencen a tenir la urgència de deixar enrere l’encallament per evitar que l’acumulació de partits i els seus efectes se’ls acabi fent una muntanya massa alta. L’altra lectura és que la victòria, més que esquivar la pitjor sèrie, injectaria una dosi d’autoestima espectacular en una plantilla que ja va rebre un bon impuls anímic al camp de l’Atlético.

El desgast que acumula el Girona no és desconegut per al Betis, que també lluitarà per ser a les semifinals de copa –emparellat amb l’Espanyol– i que va jugar dijous al vespre a Anoeta. A més, els andalusos, vius en totes les competicions, tenen al febrer els setzens de final de l’Europa League. I tot plegat, amb una plantilla força curta. La proposta atractiva i ofensiva de Quique Setién ha regalat partidassos i fases d’un domini aclaparador –com en la primera part a Montilivi, tot i que va acabar patint per assegurar el triomf–, però li ha faltat regularitat. Penalitzat per la falta d’un golejador inspirat –Sergio Canales i Lo Celso, amb quatre gols, són els que més n’han marcat–, l’equip verd-i-blanc va passar d’encadenar tres victòries a viure ara una sèrie d’un empat –a casa contra l’Eibar– i dues derrotes, a Osca i contra el Madrid. El Betis avantatja de només dos punts el Girona en la classificació.