És cert. Ens entrenava Paco Jémez i vam quedar en una posició còmoda sí, vuitens. Ara la situació és diferent, són altres èpoques. Aquella temporada vam disfrutar moltíssim i aquest any ens toca patir una mica més. No estem en les posicions en què ens agradaria estar, però lluitarem en aquestes tretze jornades que queden per salvar-nos.

Va ser una decisió molt personal. M’havien parlat molt bé del Rayo i vaig conversar amb Pochettino i amb tots els tècnics, i ells trobaven molt bé que anés a jugar a un equip de primera per tenir minuts. Tenia 20 anys i va ser la primera experiència fora de casa, viure sol, tot el que comporta, i va ser molt positiu.

Vaig entrar-hi amb vuit anys i vaig sortir-ne amb 20. Són 12 anys a l’Espanyol i tornar sempre és especial. Jugar allà de visitant se’m fa estrany, però cada any que passa m’hi vaig acostumant. Et retrobes amb antics companys, que també t’haig de dir que cada cop en queden menys perquè és normal, cada jugador busca el seu camí, amb gent del cos tècnic, directius...

L’altre dia en parlava amb un company... A nosaltres, quan vam començar, ningú ens controlava el menjar i ara s’ha convertit en una cosa importantíssima, i hi estic totalment d’acord. Sobretot, el futbol ha canviat molt des del punt de vista de cuidar-se, cadascú busca el seu màxim rendiment i es té molt en compte l’alimentació, la dieta, el descans; també hi ha més físios..., i això abans no hi era. Recordo dinars i sopars amb els de l’equip en què ningú controlava res. L’únic que recordo és Munitis, que va ser un dels primers que jo vaig veure i duia un tàper per dinar i per sopar, a tot arreu.

A Anglaterra, perquè allà aquest tema de l’alimentació encara no està gaire treballat i vaig veure que no podia ni menjar ni beure com ells i vaig decidir cuidar l’alimentació. Allà vaig començar i des d’aleshores segueixo cuidant-me molt més i penso que és un avantatge molt gran a l’hora de rendir.

Cada cop és més competitiu i està tot més igualat, i això és molt positiu per a la competició i per a qui li agrada mirar bon futbol.

Sí... De fet, els companys de l’equip em diuen que soc un veterà jove [riu]. Sí que és veritat que ara al·lucino una mica quan veig que venen de més enllà del 2000, però hi ha gent amb molta qualitat en els planters i és important apostar-hi.

Jo els veig superverds. Sí que n’hi ha que són unes màquines i amb 17 i 18 anys ja ho veus, però també recordo que jo amb 17 anys era un central sense cap mena d’experiència i Pochettino em va posar a l’aparador. El que va fer de posar-me al camp a jugar té moltíssim valor. Al final, l’edat no importa, però sí que és veritat que costa veure gent de 17 o 18 anys, sobretot per l’experiència, perquè, com diuen, és un grau, i cada dia es millora.

No em sorprèn que estigui on està. És un entrenador que sempre va de cara i és molt professional. Això l’ha dut on és ara. Recordo tardes entrenant-me jo sol, entrenant-me amb ell per treballar algun aspecte particular.

L’experiència va ser brutal. Pel que fa a cultura futbolística és increïble, és envejable. Tots els aficionats, els clubs, els jugadors, tenen molt de respecte pel futbol; i de la Premier què vols què et digui? Tothom vol anar allà. És una experiència molt bona, molt positiva i molt dura també. T’has de saber adaptar i no és gens fàcil.

Una mica, el que passa és que el fet d’arribar i estar entrenat per Laudrup ho va fer més fàcil, perquè és un tècnic que vol fer un joc més vistós i de tractar bé la pilota. Llavors, però, hi ha canvis d’entrenador, de jugadors i per aguantar allà quatre anys has d’adaptar-te o marxar. Al final vaig decidir que la meva època havia acabat i que tenia ganes de tornar a la lliga.

Dels primers dies Setién ja em va dir: “Has tocat més pilota ara en una hora que en quatre anys.” I és cert que canvia. Cada entrenament era passada, passada, sortida de pilota, línies de passada, passada, passada. Va ser un any molt bonic, en què ens vam classificar per a Europa, vaig jugar i estic molt content d’haver-lo viscut.

Portem gairebé tot l’any en descens, hem tingut moments millors, després de tres victòries i dos empats veiem les coses més clares, i ara sí que és veritat que hem perdut els últims quatre partits..., però l’equip juga igual. No ens afecta estar en descens, volem sortir d’allà sigui com sigui i sabem que l’única manera és serrant les dents i corrent més que l’altre i fent més gols, que això no ho estem aconseguint. Tot i això, a l’equip el veig tranquil, som a un partit de sortir d’allà baix i lluitarem.

El mister sempre ho ha dit: ell volia entrenar molts sistemes de joc perquè mai saps quin és el més adient per enfrontar-te a un rival o un altre. És veritat que amb la línia de tres, o de cinc, com li vulguis dir, ens hem sentit còmodes, però també és veritat que durant els partits ho hem canviat i d’estar jugant amb tres hem passat a jugar amb quatre. L’equip s’adapta i el que vol és rendiment i veurem com juguem el pròxim partit perquè estem entrenant les dues variants.

Amb tres centrals, al final tens més ajudes. Tens més personalitat per sortir a pressionar un mig centre o un interior, sortir de zona, coses que amb una línia de quatre costarien una mica més. També és veritat que en la sortida de pilota tens una passada més al darrere, però també en tens una menys al davant... Els dos sistemes tenen pros i contres.

Sí. Tots dos ens juguem moltíssim. Tenim l’avantatge de jugar a Vallecas i tenim ganes de guanyar a casa, de sumar els tres punts davant de la nostra afició i és un partit importantíssim en què per aconseguir-ho haurem de fer les coses molt bé.

Esperem un Girona que corre moltíssim, que no dona per perduda cap pilota. Sabem que és un equip al qual li agrada tenir la possessió; a nosaltres també i intentarem tenir-la. Per tant, serà un partit en què serà clau qui aprofita millor el temps de la pilota. És molt important veure un Rayo amb ganes de fer més que el rival, de marcar un gol i després anar pel segon per tal que els punts es quedin a Vallecas.