Molt adormits

A Montilivi, el despertador per als jugadors locals va sonar a les dotze i deu, que va ser quan els blanc-i-vermells van aixecar el cap, van veure el 0-1 en el marcador i van tenir clar que o es posaven les piles o la cosa tenia tots els números d’acabar molt malament. El gol de l’Elx –la cadena d’errades defensives a partir d’una mala entrega de Gumbau va ser per veure-ho i no creure-ho– només va ser la constatació d’una sortida pèssima dels d’Unzué, desbordats per tots costats. Els visitants, amb més energia i voracitat, es van cruspir els gironins en cada acció, sense excepció. De fet, més enllà d’una falta a la frontal sobre Stuani en què Ocón es va fer l’orni, el Girona no va travessar ni una vegada el mig del camp en deu minuts de monòleg visitant. I la ferida hauria pogut ser molt més sagnant si Yacine, inexplicablement sol a l’àrea petita, no hagués enviat a fora amb el cap una centrada de Nino que semblava impossible de fallar.

Després de veure sobrevolar el 0-2, els locals es van mig activar. Però ja havien regalat un gol. Va tocar remar a favor de vent i en contra del marcador i també del rellotge, que va volar. L’Elx, que ja havia avançat feina, es va aixoplugar bé i va deixar que el rival s’estavellés en la doble muralla que va plantar a prop de la frontal de l’àrea d’Edgar Badia, que es va lluir en una rematada de Gallar i una altra de Gumbau. Els blanc-i-vermells van haver de jugar en curt perquè quan van intentar el joc més directe el vent va accelerar la pilota i les passades llargues no van ser gens precises. Quan els d’Unzué ho van intentar pel mig, van caure en l’embut de l’Elx. I quan van buscar les centrades des de la banda, la poderosa parella de centrals visitants –partidàs de Dani Calvo i Danilo Ortiz– es va imposar fins i tot a Stuani. El minut d’afegit va ser raquític després del temps que va perdre el rival des que va fer el 0-1, començant pel seu porter –a Santander, per molt menys, Juan Carlos ja s’havia guanyat una groga–. Però encara que el temps addicional hagués estat de quinze, el Girona no se n’hauria sortit. Si s’havia d’arreglar alguna avaria, tocava fer-ho a mitja part i al vestidor.

Diluïts

Que els dos primers perills de la segona part portessin la firma d’Ivan Sánchez va ser un símptoma que el mecànic no havia resolt gaire res. Unzué va trigar 14 minuts a moure fitxa i va ser sorprenent que un dels sacrificats fos un dels jugadors a qui menys coses es podia recriminar, perquè si tots els futbolistes tinguessin l’actitud de Gual, potser al Girona li anirien millor les coses. Amb Samu Saiz els locals van guanyar conducció, tot i que lluny de l’àrea; i amb Brian Olivan, centrades, una de les quals Stuani va rematar a la creu. La creació –a Gumbau i a Granell no se’ls veu a gust i sí amb por a fallar, i Borja va estar molt espès– va fer aigües, ben contrarestada per un Elx més envalentit cada minut que passava.

Ben segur, l’1-1 hauria provocat un gir anímic de 180°. Però el que va arribar va ser el 0-2 i l’únic que va fer el Girona va ser el que mai hauria d’haver fet: rendir-se. I quan Soriano va sortir, no hi havia res a fer perquè l’equip ja havia abaixat els braços.