Girona

ALEIX GARCIA

MIGCAMPISTA DEL GIRONA

“El treball sense pilota és mentalitat”

“M’he adonat que el futbol no et regala res. Tornar era una oportunitat per canviar-ho tot i fer el que no feia per ser el que vull ser”, explica el migcampista ebrenc

“Quan tinc pilota, faig el que sé fer. I quan no la tinc, soc fort mentalment i penso: «Ara sí»”

El millor record en el futbol.
Els debuts. Amb el Vila-real, amb 17 anys, i amb el Manchester City en un partit contra el Chelsea amb Stamford Brigde ple.
El pitjor record en el futbol.
El descens a segona A amb el Girona.
Un entrenador.
Míchel.
Un company que l’hagi impressionat.
David Silva.
Un rival.
El millor de tots, Messi.
Una afició al marge del futbol.
El pàdel.
S’empassa molt de futbol?
Soc més de desconnectar que d’estar tot el dia enganxat. Sí que miro els partits bons. Normalment miro el partit més atractiu de cada jornada. Maratons de futbol, ara ja no.
Un racó de Girona.
Fornells de la Selva. Hi vaig viure els dos primers anys i a vegades hi passo a veure si trobo algun veí. Hi vaig fer molta pinya traient el gos a la mateixa hora que els veïns.
Tal com juguem, no tenim sostre. Hi ha molts comentaris al vestidor en el sentit que aquest any serà el bo
Fins que no es va confirmar que venia Míchel, no em vaig acabar de decidir. Venia amb la idea de menjar-me el món
Com a Girona no m’he sentit enlloc. M’encantaria jugar al màxim nivell a casa. Ja em considero un gironí més

Aleix Garcia Serrano (Ulldecona, 28/6/97) és un altre. Protagonista del prometedor moment del Girona, amb un rol capital al mig del camp, la versió de l’ebrenc és molt superior a la de l’anterior etapa a Montilivi. Amb 24 anys, i després de viure la pitjor cara del futbol, tenia claríssim per què tornava.

Domènec Torrent ens havia parlat de la seva capacitat de liderar el mig del camp. És el que li veiem ara?
Estic millorant molt en facetes en què la gent dubtava, i en què jo mateix també dubtava, de mi mateix. Però vaig tornar a Girona mentalitzat que, amb l’edat i l’experiència que tenia, si no canviava… El futbol no et regala res. Me n’he adonat, i potser per això estic molt més mentalitzat del dia a dia, de la millora, també del futbol que no es veu a casa. Cuidar-se, descansar. Això m’està ajudant a estar al màxim a cada partit. I si hi sumo la meva mentalitat de voler millorar, s’està demostrant. Estic fent bons partits, millorant en les facetes en què havia de millorar, i no vull parar.
Pel que diu, semblava gairebé un últim tren?
M’ho vaig prendre així. Tenia opcions a fora, de jugar a primera i guanyant més, però sabia que tornar aquí era tornar a casa i que hi estaria bé. Era una oportunitat per canviar-ho tot, fer el que abans no feia, per ser el que vull ser.
Està traient ara tot el que sabia que tenia, o fins i tot s’ha sorprès?
No em considero un jugador destructiu, defensiu, però aquestes facetes són més mentalitat que condicions. Sempre he estat un jugador molt millor amb pilota que sense, però aquí estic trobant el punt intermedi. Quan tinc pilota, faig el que sé fer. I quan no la tinc, soc fort mentalment i penso: “Ara sí.” A vegades, això costa agafar-ho. Crec que he tingut una continuïtat bona i espero que el tècnic em segueixi donant confiança.
Ja que el cita, també és qüestió que l’entrenador li doni galons.
De seguida em va agafar confiança i va parlar molt amb mi. Sabia que seria un entrenador que m’aniria molt bé, per això també em vaig acabar de decidir, i és clar que quan un entrenador et dona confiança, gairebé sense voler, dones més i més. Li estic molt agraït perquè és qui m’ha donat, en tots els meus anys de professionalitat, la continuïtat per poder assolir una confiança plena.
És un procés? Potser fa uns anys no hauria pogut assumir aquest rol?
És clar que no soc igual de madur que abans. Però, sincerament, si hagués rebut la confiança com la que té ara Míchel en mi, crec que ho hauria pogut fer abans. Machín tenia el seu equip, i no hi entrava ningú, només quan hi havia lesions o expulsions. Eusebio era un estil molt diferent, vaig jugar molt més, però no va acabar de jugar-se-la. La situació a final de temporada no era bona i volia posar els veterans, cosa que entenc i accepto. Però no vull parlar del passat. Estem molt bé i tenim ganes de seguir.
Acaba molt bé un any que va començar amb molts maldecaps a Romania.
Comptava les hores per marxar. En guardo bon record perquè el grup era bo i la gent romanesa del club també, però la situació era molt dolenta. Són experiències. I possiblement em va fer adonar d’on estava en aquell moment, quan anys enrere era al City. Recordo Romania com un punt d’inflexió, de dir-me: “Aquí no és on has d’estar.” Vaig anar a Eibar i, tot i que vam baixar, Mendilibar ja em va fer millorar. I a l’estiu només pensava en venir aquí.
L’han ajudat, les males experiències?
Sí, i tant. Quan em va trucar Quique Cárcel, el primer que li vaig dir és que, si em volia, em fitxés, perquè venia a menjar-me el món. Ell em va dir: “Vens de la merda del futbol i vull que vinguis perquè sé que vindràs al que has de venir, no a passar-ho bé.” I totes les mirades que ens fem després del partit m’ho recorden. He vingut aquí a això i seguiré fins al final.
No va tenir dubtes, si tornar o no? Cárcel li podia dir això, però tampoc és qui fa les alineacions, i l’anterior etapa no va ser bona.
Si et soc sincer, fins que no van treure la notícia que venia Míchel, no vaig acabar de decidir-me. Sabia que amb Míchel tindria moltes més oportunitats que amb un altre. I com que la meva mentalitat era de menjar-me el món, creia que jugaria.
El tècnic parla clar dels jugadors. Els interpel·la sovint, i vostè n’és un. Com s’ho prenen?
A vegades li dic: “M’estàs apretant molt!” Però ja m’agrada. Quan un entrenador té el teu nom a la boca, per a bé o per a mal, és perquè està pendent de tu. És una cosa que dic als joves que pugen del filial, o als que ja fa temps que estan amb nosaltres. Quan un entrenador no et diu res és quan t’has de preocupar. És igual que sigui per dir-te què has de fer, per fotre’t crits o per elogiar-te. Però quan et té a la boca és perquè li interesses i et vol fer millorar.
Això que explica li devia passar el primer any.
Sí, això amb Machín em passava. És així.
S’escolten les rodes de premsa?
Jo sí. També perquè em fa gràcia, perquè intenta parlar en català i no en sap [riu]. M’agrada escoltar com valora els partits.
Què li demana ara el tècnic que no li demanés fa tres mesos? Potser li diu que ja no li ha de corregir res i que continuï així? O encara li exigeix més?
Encara m’exigeix més. Possiblement fa tres mesos em corregia unes coses. Ara potser unes altres. És un entrenador amb qui l’exigència és màxima. Vol que siguis un jugador perfecte. Abans m’insistia molt en el treball sense pilota. Ara que veu que hi tinc un mecanisme automatitzat, em demana que la pilota encara sigui molt més protagonista. Vol que tregui la pilota, que organitzi el joc, que sigui el primer de pressionar. Cada partit em demana coses noves.
Es veu marge de creixement?
Sí, això ho tinc claríssim. Però estic content amb el que estic fent.
Amb jugadors tan joves al costat, és més fàcil, o almenys més necessari, el lideratge que assumeix?
No soc veterà per edat, però ja he viscut experiències i m’agrada ajudar els joves. Són joves, però Arnau té molt pes, Terrats també, Ureña... Tenim molta joventut però molta qualitat. Intento demostrar que encara que l’edat sigui baixa, he de ser un líder.
Vostès han jugat partits amb pinces, amb pocs relleus. Això condiciona a l’hora de jugar?
No. Jo, per sort, em lesiono poc. Hem tingut molta penalització amb les baixes que hem acumulat, però si mires les alineacions sempre traiem un equip competitiu.
Va patir que no es perdés la confiança en Míchel, en els mals moments?
Realment, no. Conec Quique i la seva filosofia. Tenia xerrades amb Míchel de quan les coses no sortien. Jo mateix li escrivia: “Míster, segueix confiant, perquè sortirà.” Els resultats negatius han estat sempre per poc, i s’està demostrant. A un entrenador se li ha de donar confiança, i el club ho ha fet. Hem trobat un punt que la gent gaudeix, nosaltres al camp també, i es veu.
Ell sempre ha parlat d’objectius molt ambiciosos. A què aspiren?
El primer objectiu és play-off, però és que queda molt. Jo no sabia que la segona era tan llarga. I tal com estem jugant, no tenim sostre. No ens hem de preocupar de la distància, sinó d’anar jugant. I al final veurem que som a dalt.
Un altre ‘play-off’ pot ser histèric...
Si quedem en play-off, la gent dirà que el Girona no pujarà. Però hi ha molts comentaris al vestidor en el sentit que aquest any serà el bo. Somiem en el més gran, però sempre anant partit a partit. Nosaltres ens posarem al lloc que volem.
No havia jugat a segona. Com s’hi sent?
L’aspecte econòmic compta. Abans viatjaves en avió i ara en autocar. A primera hi ha més favorits, però és que jo ara noto que el més normal és que caigui cap al nostre costat.
Agrairan reforços en el mercat d’hivern?
Sí. Si no arriba cap mig centre, que sé que el míster en busca, millor [riu]. Tot el que vingui serà per millorar. I també ens anirà bé recuperar lesionats.
Què demana al 2022?
Li demano un ascens. És l’objectiu que em marco, ajudar el Girona a pujar.
Fa càbales d’on es veu d’aquí a uns anys?
En faig cada dia. He de dir que com a Girona no m’he sentit mai enlloc. M’encantaria poder jugar al màxim nivell a casa. Ja em considero un gironí més. Aquí hi tens l’espineta, de viure, en comptes de la tragèdia, l’eufòria de tornar a primera divisió.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)