OK Lliga

RICARD MUÑOZ

TÈCNIC DEL BARÇA LASSA

“Les figures estan al servei de l’equip”

Muñoz explica per què tanca el seu cicle al Barça i reflexiona sobre la filosofia que ha implantat. Ara vol descansar i es planteja contribuir al creixement d’aquest esport

Si no haguéssim guanyat la copa, potser no hauria plegat, per evitar que molta gent digués que fugia
Al Barça, quan ganyes, tot es magnifica, però quan perds segurament és magnifica més que quan guanyes
Des d’un punt de vista esportiu i humà, la decisió més difícil i la que em va doldre més va ser no renovar Reinaldo

Ricard Muñoz (Barcelona, 1978) viu amb serenor i la sensació d’haver complert els objectius els seus últims dies a la banqueta del Barça Lassa. Tanca el període amb tretze títols i la temporada actual amb els èxits en l’OK Lliga i la copa i el desencís en la lliga europea. Passés el que passés en el tram final, Muñoz va anunciar el març passat que deixaria el càrrec després d’haver-hi accedit a mitjan del curs 2012/13 com una solució interina i d’haver bastit posteriorment una trajectòria sòlida coronada, sobretot, amb dues lligues europees. Es reincorporarà a les seves tasques de docència al club que, de fet, mai no ha deixat, involucrat en el projecte de formació Masia 360.

El dia que va anunciar el seu comiat el va atribuir al desgast. Quins factors l’han provocat?
He tingut la sort des de fa nou o deu anys d’estar al capdavant d’equips capdavanters en l’OK Lliga o la primera estatal. Jo he estat sempre autoexigent, perquè el meu caràcter és així. Sempre hi ha ambició, un seguiment per part de la premsa, un nucli que pressiona molt perquè és un esport molt d’aquí, molt nostre. Un cop arribes al Barça, això es viu diferent. Tens la sensació de dirigir un gran transatlàntic, en què segurament el més important no és tenir tants encerts o no equivocar-se, sinó fer una bona gestió del grup, per damunt de la tàctica o de la jerarquia d’equip. Dono molt de valor a això, a la convivència, al grup. Això provoca el desgast del dia a dia. Jo em poso pressió perquè soc així, els resultats també té la posen i el club també vol resultats. Un altre factor és l’entorn. Per exemple els mitjans de comunicació. Quan ganyes tot es magnifica, però quan perds segurament és magnifica més que quan guanyes. A grans trets serien els motius. Tothom té l’ambició de vèncer i quan el Barça encadena uns anys al capdavant de tot, el que volen altres tècnics és que perdi. Perquè igual que passa amb els jugadors, passa amb els tècnics: tothom vol estar al Barça. La gent de fora i també, de vegades, la de dins.
Hi ha molta gent que s’alegra quan perd el Barça?
És una evidència.
La mateixa gent que en molts casos és seguidora del Barça de futbol...
Sí, ho veus en pistes on hi ha seguidors d’altres equips que després estan animant el Barça al Camp Nou. El Barça és referent en moltes coses, però també genera animadversió.
Per la desigualtat econòmica?
Desconec amb exactitud per quins motius. Però sí que és veritat que quan un equip guanya sovint, és el rival a batre.
Quan va prenre la decisió de plegar?
Quan vaig agafar l’equip tenia molt clar que en el millor del casos el meu cicle havia de ser d’entre quatre i cinc anys, sempre que no em destituïssin. Un cicle de quatre o cinc anys és higiènic, tant per al funcionament intern com per al club. A mesura que passen els anys, vaig prenent decisions mentre m’apropo al moment. A l’agost, no ho havia decidit, però tenia la decisió en perspectives. Al mes de gener, abans de la copa, ho vaig decidir. I una vegada va passar la copa el sí va ser definitiu. Potser si no haguéssim guanyat la copa, m’ho hauria replantejat.
No és un cert contrasentit?
Quan deixes de guanyar un títol i marxes, molta gent aprofita per dir que les coses anaven maldades i que el Ricard Muñoz fuig. Els més maliciosos, que també n’hi ha, i molts, haurien dit que el Barça no volia que seguís. Amb el títol de copa vam reafirmar el projecte i ho vaig poder comunicar en un moment en què a l’equip no l’afectava. No volia vincular una decisió personal a cap èxit o fracàs. El grup està molt unit i tenia clar que no l’afectaria.
Si tornés a partir de zero, repetiria el plantejament general?
Totalment i absolutament. Ja no pel que guanyes o deixes de guanyar. Havíem d’aixecar un equip que estava trencat emocionalment. Aquells tres o quatre mesos van ser una prova de foc per aixecar l’equip, que, si no recordo malament, estava a vuit punts del Liceo en la lliga. La vam lluitar gairebé fins al darrer minut i no vam perdre cap partit tret de l’eliminació en els penals de la final a quatre contra el Benfica. Aquest va ser el model que jo tenia al cap i el tipus de jugadors en què crec. No es pot fer d’un dia per un altre, és un procés progressiu que implica trobar jugadors que s’adaptin a la filosofia, no només a la pista, sinó també a fora. Evidentment, sempre hi ha coses que podries haver fet i no has fet, però la línia estratègica la tornaria a repetir.
En el seu full de ruta, el grup està per sobre de tot. És un més fàcil plasmar-ho en un equip petit que no pas amb figures?
En altres equips més petits que he estat, la cohesió del grup no diré que és més fàcil, però sí que és diferent. Tenir jugadors de tanta qualitat acostumats a guanyar i fer-los entendre que primer són obrers i després són individualment molt bons i no pas al revés, i que estan al servei de l’equip, és el que he intentat plasmar. Com? Amb missatges, amb la manera de fer, amb la manera de dir, amb silencis...
També amb resultats i suport de dalt...
És clar. Sense el suport de la gent de dalt, que t’avala i creu en el que fas i en el projecte, seria inviable. Es necessita paciència. També va ser important tenir la sort o l’encert el primer any de guanyar la supercopa, l’OK Lliga i la lliga europea. Això ja et dona una credibilitat important. Va ser el pal de paller per seguir creixent i per prendre decisions importants i difícils.
La seva major virtut i el seu principal defecte.
He intentat sempre és fer molt partícips els jugadors. Dur una direcció molt compartida i flexibl, tot i que, evidentment, les decisions les he pres jo. Que el jugador no veiés res imposat, que tot fos molt raonat, explicat, buscant el perquè i amb quina finalitat, que tinguessin un espai per opinar... Això ho tornaria a repetir, sense dubte. Potser el major defecte ha estat donar galons a segons qui, jugadors o persones de l’staff. La gent, de vegades, s’agafa atribucions que no toquen o es pensen que estan per sobre de...
Prescindir de Marc Torra va ser la decisió més complicada?
No. Des d’un punt de vist esportiu i humà, la més difícil i la que em va doldre més va ser no renovar Reinaldo García, sense cap tipus de dubte. Perquè és un deu com a persona, perquè considero que podria haver continuat el cicle al Barça, però vam haver de pensar en el bé de l’equip i tenir en compte que ja teníem tres argentins a la plantilla i no en podíem tenir un altre. La decisió de la sortida de Marc Torra la teníem presa des de feia molt de temps per molts motius i més que complicada, penso que les circumstàncies del mateix jugador van provocar que la decisió fos més dràstica.
La seva major alegria i la satisfacció més gran?
El triomf en les lligues i l’alegria brutal al Palau en la lliga europea, el 2014. També hi ha partits que no han representat títols i que et marquen molt, com el 7-0 contra el Porto i el 6-0 contra el Liceo en els quarts europeus. Quant a la satisfacció, estic orgullós d’haver complert unes expectatives juntament amb el grup de treball quan el club em va necessitar. Dur l’equip on havia de ser. Ara que plego, sentir l’estimació del club també és una gran satisfacció.
Va sentir vertigen o respecte quan l’hi van proposar?
Potser la paraula no és vertigen perquè em considero una persona molt segura, però sí que em va fer respecte.
Ser l’ajudant de Gaby Cairo, el tècnic destituït, li va permetre disposar d’una informació valuosa per fer un diagnòstic...
Vaig aprendre molt en totes les meves etapes anteriors, en l’hoquei de base, i sabia com respirava el col·lectiu en aquell moment en tots els sentits.
Què ha representat el seu ajudant, Edu Castro?
Ja era al club quan a mi em van donar la responsabilitat i crec que li he sabut delegar la part que un líder ha de saber delegar. Ell ajuda en el pla metodològic i té un vincle amb els jugadors que no jo no puc tenir. També vull destacar la feina de Ramon Peralta, que ha fet tasques de delegat i de scouting i del preparador físic, Dani Fernández.
Va poder dormir la nit de la derrota contra l’Oliveirense a Lleida, en la semifinal europea.
Sempre em costa dormir, independentment del resultat, i més amb el disgust de l’eliminació. Tot i que no soc gaire expressiu per mirar de transmetre tranquil·litat als jugadors, fins i tot als àrbitres, quan arribo a casa tinc l’adrenalina molt alta. Em reafirmo en la preparació del partit perquè vam seguir les mateixes directrius de sempre. No hi va haver cap missatge diferent. No vam fer un bon partit, no vam tenir encert, ni espurna, ni sort. No era el dia.
La pista més lenta va perjudicar més el Barça?
No queda bé donar l’excusa de la pista, però sí que és cert que la lentitud no ens permetia anar-los a buscar i les passades no tenien prou velocitat. Era més fàcil conduir la bola. Però altres vegades ens hem adaptat a pistes pitjors.
Després d’haver entrenat el Barça...
Crec que entre tots plegats hem de fer créixer aquest esport.
Com?
Qualsevol cosa, per petita que sigui, el faria millorar. Estructures federatives, formats, seus, etc. Per donar més seriositat a tot plegat. Per exemple, que la seu de la final a quatre se sabés amb més temps, com passa en l’handbol, que té una seu fixa. Es podria promocionar millor. Si podem omplir un pavelló de 5.000 espectadors, doncs fantàstic. Si tenim un pavelló de 1.000 espectadors i n’hi van 200, malament. Hem de ser conscients de l’esport que som i actuar en conseqüència.
Què li sembla la nova copa Continental, amb quatre equips?
Quan prenen decisions així no sé en base a què les prenen ni si tenen en compte els jugadors i els entrenadors dels equips capdavanters. Jo, per exemple, soc partidari d’una final de la lliga europea a doble partit.
Trobarà a faltar l’hoquei...
Fa molts anys que competeixo i em costarà assumir-ho. Em dedicaré més a mi, a la meva família i a fer coses que no he pogut fer. De moment no em sento seduït per cap projecte esportiu i m’ho miraré des de la distància. Em dec al Barça moralment.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)