Josep Abelló (Reus, 1949) va ser alcalde de Reus quan la ciutat va convertir-se en subseu olímpica de Barcelona 1992. La segona fase de la competició d’hoquei sobre patins, que va ser esport d’exhibició, es va disputar al Pavelló Olímpic, un recinte construït expressament de manera meteòrica i que ha donat molt de joc en aquests 25 anys. Hi van competir sis equips i van quedar determinats els dos finalistes que es van jugar l’or al Palau Blaugrana. La fase prèvia s’havia jugat a l’Ateneu Olímpic de Sant Sadurní i al Pavelló Olímpic de Vic. L’Argentina va derrotar Espanya en la final i va ser campiona. La capital del Baix Camp, com recorda Abelló, va viure amb intensitat amb una tronada l’arribada de la torxa olímpica i es va afegir al sentiment d’implicació que tant va promoure Pascual Maragall.
La intervenció dels reusencs Manel Domènech, president de la federació espanyola i d’Antoni Marta, vicepresident i també vicepresident del comitè internacional, de quina manera va aplanar el camí per aconseguir que Reus fos subseu?
Moltíssim. Més que aplanar el camí, podríem dir que ho va fer possible. Pels models de relació entre l’Ajuntament de Barcelona i el COOB 92 i la Generalitat, el fet és que la candidatura oficial primer no era Reus, sinó Vic i Sant Sadurní. Hi va haver un component estrany per fer equilibris i es va jugar una primera fase a Vic i Sant Sadurní i la segona a Reus. Vam anar a un congrés internacional de la FIRS i vam presentar la candidatura de Reus. Van ser els únics perquè diríem que teníem informació privilegiada i potser no vam jugar net del tot. El conseller delegat del COOB 92, Josep Miquel Abad, em va trucar a Ginebra i em va renyar. Ens hauria agradat que la final es fes també a Reus però ho vam entendre. El més important era ser declarats com a subseu i poder participar en un projecte que feia molta il·lusió a tot el país. Probablement si no haguéssim fet aquests gestos, no hauríem estat subseu.
Quina és la primera imatge que li ve al cap de l’hoquei sobre patins jugat a Reus?
Dels partits al Pavelló Olímpic no en tinc cap de present. Vaig veure la final a Barcelona. Va guanyar l’Argentina i recordo que hi havia un jugador de l’Argentina que jugava al Reus, Gaby Cairo. De Reus tinc records que no són d’esports en si. Com per exemple la primera pedra del Pavelló Olímpic o quan va passar per aquí la torxa olímpica. Allò va ser un tema molt bonic i molt ben treballat. A més, vam aconseguir que ens deixessin encendre una tronada. Això per a la ciutat i en aquells raconets dels records ho rememoro amb molt d’orgull. Dic que ens van deixar fer la tronada perquè el món de la tronada, els seus defensors, els pensadors, etc. són molt gelosos, però ho van entendre perfectament. Aquesta era una oportunitat que la tronada de Reus fos encesa.
Samaranch havia estat jugador i directiu d’hoquei sobre patins. Com s’entén que aquest esportiu no arribés a ser olímpic amb ell al capdavant del COI?
Jo crec que el seu paper en el fet que l’hoquei sobre patins fos esport d’exhibició és perquè va sentir la pressió i va veure que l’ocasió no es podia perdre. Crec que ell l’hoquei el tenia molt superat. Si alguna vegada aquest esport tenia alguna possibilitat de jugar en els Jocs Olímpics era o aquí o a San Juan d’Argentina.
Si li hagués interessat de veritat, hauria estat olímpic?
Jo no ho sé, però tinc aquesta impressió. La gent de l’hoquei sobre patins va jugar les seves cartes i les va jugar bé. L’hoquei havia format part de la història de Samaranch però ell ja se n’havia desvinculat.
Expliqui algun record negatiu.
Em va causar dolor que xiulessin Pasqual Maragall quan va venir a Reus a posar la primera pedra del Pavelló Olímpic. Jo tenia una certa amistat amb ell i tal com estava portant tot el tema dels Jocs Olímpics, certament no crec que fos mereixedor d’aquella crítica. Era poca gent, no recordo qui eren i, de fet, no sabia ni qui eren, però em va afectar. Ell no mereixia marxar amb aquell mal gust de Reus. És l’única anècdota –per dir-ho així– negativa relacionada amb els Jocs.
Què van representar per a Reus els Jocs?
Participar amb el conjunt del país i amb la ciutat de Barcelona en un projecte de caràcter mundial. En vam ser copartícips i la ciutat té el record d’haver estat olímpica. És un tema més de sentiment. No tinc la sensació que a la ciutat en si li fes grans aportacions. El Pavelló Olímpic tard o d’hora s’hauria acabat fent en un altre moment perquè era molt necessari. La gran definició és Barcelona. Una de les teories que defensava Pasqual Maragall és que les ciutats marquen més que els territoris. Mundialment, és més coneguda Barcelona que Catalunya. No dic que Catalunya no sigui coneguda, però la gent quan viatja o va a llocs, a ciutats, va a Barcelona. Els Jocs van ressituar Barcelona al món. Allò important era Barcelona i nosaltres, els alcaldes de les subseus, ho sabíem i ho teníem clar.
Alguna anècdota...
Amb persones d’Espanya i de fora d’Espanya els vaig ensenyar amb orgull els processos de construcció de Barcelona 92. Al Palau dels Esports de Montjuïc vaig pujar dalt de tot de la coberta en un lloc prohibit, un pas de servei, estava amb baranes, i em van fotre un escàndol... Soc dels pocs que vam veure aquella imatge, només els operaris i jo.
El Pavelló Olímpic ha tingut un gran ús.
La vam encertar: el disseny, tot... I tot molt de pressa. Barcelona feia temps que s’estava preparant però nosaltres vam haver de fer-ho ràpidament. Vam demanar a l’arquitecte que el recinte fos versàtil i que els metres cúbics poguessin servir per a grans esdeveniments però també que fos molt útil en el dia a dia i ho va interpretar molt bé.
I per a Barcelona i Catalunya, que van suposar els Jocs?
Van constatar l’esperit integrador que Catalunya havia tingut i tenia. Això ho representava molt bé un personatge com Maragall. Aquest esperit, que ara seria crític respecte de si encara el tenim, ens va situar al món. Són ocasions d’aquestes que passen quan els que tenen responsabilitats són capaços de ser-hi, de liderar-les. La sensació d’implicació de tota la ciutadania al voltant de Barcelona 92 va ser tan gran...Van saber definir molt bé el paper del voluntariat. Va ser tan interessant i tan bonic i a partir d’aquí van néixer diverses associacions. En definitiva, va ser espectacular. Un dels primers mentors dels Jocs, Narcís Serra, insistia molt en aquesta concepció. Juntament amb Maragall són el dos pares de la capacitat que va tenir Barcelona 92 de produir aquesta reacció química.
Ara, l’harmonia entre administracions seria ciència-ficció....
Des del passat probablement jo no sigui la persona més autoritzada per dir-ho. El que sí que dic és que, de vegades, no reconec el meu país. També és cert que jo vaig viure un moment de construcció.
Què ha passat?
No ho sé... Moltes coses.
També va aterrar a l’aeroport de Reus el Dream Team, considerat el millor equip de la història del bàsquet.
No ho vaig viure. Era més una notícia periodística, ja que va ser una raó accidental. No en tinc un especial record i si no m’ho haguessis recordat no ho tenia gaire present. Si hi hagués anat m’hauria fet una foto amb Michael Jordan i encara volaria.
Barcelona 92 tenia unes dificultats tecnològiques que ara sabem valorar.
L’èxit va ser possible per l’excel·lent lideratge, per l’excel·lent elecció de persones que gestionessin, molta generositat de moltes institucions i l’orgull que va generar a tots aquells que vam tenir l’oportunitat de ser-hi. Van ser uns Jocs molt bons. Tot va encaixar de forma senzilla. La virtut de Maragall de saber generar i promoure complicitats i després escoltar i deixar fer els seus còmplices, es una virtut que costa de tenir. Maragall també prenia moltes decisions personals. Per exemple, els cartells de les autopistes on es llegia “Barcelona 92” quan falten 92 quilòmetres va ser una idea seva.
És una genialitat..
Sí, ell, que era un torracollons, tenia la capacitat de pensar també petits detalls. Dialogava molt íntimament. Per exemple, quan va decidir ser candidat a la presidència de la Generalitat va ser amb mi a Reus per Sant Pere. Teníem convidats perquè estàvem agermanats amb una ciutat argentina, Bahía Blanca. Al lloc on vam anar a sopar vam coincidir amb els argentins i va muntar una ballada de tango a la nit. Generava complicitats i també sabia buscar el divertimento, el punt graciós.
Reus és subseu dels Jocs Mediterranis Tarragona 2017, ara 2018. Què li ha semblat l’ajornament, la tibantor amb el govern espanyol?
No en tinc una opinió gaire formada perquè no ho seguit. Tampoc no tinc una opinió prou formada respecte dels Jocs Mediterranis, tot i que és cert que a Almeria 2015 van tenir ressò mediàtic. Van tenir força. Trobo bé que Tarragona s’ubiqués en el Mediterrani en aquest sentit. Tarraco era més important que Barcino. Són aquestes coses que em saben greu i que situen els Jocs Mediterranis com una mica secundaris. En un altre tipus de Jocs això no passaria. No es un esdeveniment de tanta categoria com un mundial o altres. Això sí, la nostra zona té una capacitat espectacular de mobilitzar la gent quan fa falta. Vaig estar molt vinculat als Special Olympics de Reus el 1996 i la capacitat hotelera de Salou és brutal. A Salou quan arriben 1.000 persones a sopar, cap problema. En aquest aspecte logístic Tarragona 2018 quedarà molt be. La nostra zona és veritat que no té el nom de Barcelona però és molt potent. És normal que ara es parli del projecte Barcelona World; Barcelona és una gran marca.
Què recorda de la inauguració?
El mar que es bellugava, per exemple. O el tracte del català en la cerimònia, que va ser perfecte, i que hi havia veus que ho temien. Va ser equilibrat, tractat amb una delicadesa, amb un tacte extraordinari. Aquests valors els tenia el Pasqual.
I de la cloenda.
La del Cobi marxant. El Cobi, aquella imatge tan bonica, va desaparèixer, se’n va anar al cel, a prendre possessió de l’univers. Aquell dia s’acabava. No calia donar-hi més voltes. Al cap de 25 anys ho celebrarem. No envegem aquella època, simplement vam tenir la sort i l’orgull de viure-la. Va ser una cosa efímera però viscuda amb una passió i una intensitat extraordinàries. Els Jocs Olímpics van ser una preciositat i jo vaig tenir la gran sort d’estar present en la inauguració i en la cloenda. I va ser brutal.