Indurain vist per Montalbán

El 2 de gener de 1997, ara fa vint anys, Miguel Indurain, el millor ciclista espanyol de la història, va anunciar la seva retirada. Vázquez Montalbán, un gran aficionat al ciclisme, ja es va fixar en el seu talent el 1989, quan Pedro Delgado va aconseguir la victòria en el Tour de França i va destacar el seu caràcter “imprevisible i desafiant” (“La pericomanía”, a Interviú). Tan sols dos anys més tard, el corredor navarrès esdevenia el quart espanyol guanyador de la volta francesa i un ferm aspirant a vèncer en les edicions següents. Tanmateix, veient la disgregació de l'URSS i Iugoslàvia, l'expectativa patriòtica podia resultar insuficient per apaivagar les diferències territorials entre els pobles d'Espanya (“Motivos para sobrevivir”, a Interviú).

Després de tres triomfs consecutius en el Tour de França, que van elevar l'orgull nacional fins a límits inimaginables, Montalbán va començar a augurar la crisi d'identitat que sobrevindria quan Indurain finalitzés la seva carrera esportiva. Per això, va recomanar als dirigents catalanistes que aprofitessin aquest “territori d'expansionisme simbòlic extraordinari” i apostessin per una política esportiva que propiciés l'aparició d'una bona fornada de ciclistes (“Ciclistas”, a El País).

El setembre de 1994, el ciclista de Villava es va proposar un altre repte: batre el rècord de l'hora. Els materials de la tecnologia més avançada emprats en el disseny de la bicicleta reflectien el salt qualitatiu que s'havia produït a Espanya des dels anys del racionament. Però també la mentalitat d'Indurain, basada en una capacitat de concentració extrema més que no pas en la testosterona pròpia de l'autarquia franquista, constituïa la prova fefaent de la modernització del país. Mesos abans, però, havia experimentat la futilesa del sentiment patri quan, pel camí de la localitat d'Aprica, va tenir un defalliment i alguns van témer per la fi del seu regnat, un recel que es va esvair amb la conquesta del seu quart Tour (“Cabeza y piernas”, a El País).

Quan faltaven només unes hores per a la disputa de la contrarellotge que havia de decidir el guanyador de la volta francesa de 1995, Vázquez Montalbán plantejava de nou la qüestió del futur del ciclisme a l'Estat un cop es retirés “la locomotora de la modernitat, la convergència europea i el motor del canvi”. Indurain s'havia convertit en “un símbol de l'Estat de les autonomies”, un esportista capaç de congregar tots els ciutadans entorn del televisor, independentment del seu origen geogràfic i de conferir un prestigi internacional al país inassolible en altres àmbits. Per a Montalbán, en aquells moments, “Espanya era Indurain i el que deia de nosaltres el Financial Times.” En vista de la tràgica desaparició de les dues joves promeses amb aspiracions a succeir-lo, i malgrat els debats sobre el seu estat físic, Indurain continuava sent l'única via d'accés al paradís per als espanyols (“Después de Indurain, ¿qué?”, a El País).

L'any següent, però, va arribar la primera derrota en el Tour després de cinc triomfs consecutius. Aquest primer fracàs de l'únic esportista espanyol de referència mundial va generar un ambient de decepció col·lectiva. Tenint en compte que la lliga de futbol s'estava omplint d'estrangers per la llei Bosman i la situació política no era gaire encoratjadora, Montalbán considerava que tan sols una medalla del ciclista navarrès en els Jocs d'Atlanta (1996) li estalviaria la indefectible depressió estiuenca (“Sin Indurain”, a El País).

Tal com desitjava l'escriptor barceloní, Indurain va aconseguir el triomf en la contrarellotge individual i, després de disputar la Volta a Espanya, va anunciar que baixava per sempre de la bicicleta. Una notícia que suposava un problema per al govern del Partit Popular, ja que les seves gestes unien els espanyols i els permetia gaudir d'una victòria en temps d'incertesa política, social i econòmica. A més, a l'horitzó de l'esport i del ciclisme estatal no s'albirava cap esportista amb possibilitats de convertir-se en un mite nacional i assumir la càrrega èpica que requeia sobre les espatlles del corredor de Villava (“Sin Indurain, ¿qué va a ser de nosotros?”, a El País).

Abraham Olano, amb unes qualitats i resultats similars, semblava el seu relleu natural. Una responsabilitat excessiva que “podia travar les cames d'aquest bon ciclista” (“Noticias de España”, a Interviú). Les expectatives dipositades sobre Olano es van esfondrar amb una caiguda que el va obligar a abandonar el Tour. Un accident que, per a Vázquez Montalbán, feia palès el desert èpic sorgit amb la retirada d'Indurain (“Otra travesía del desierto”, a Interviú).

Els seus èxits havien estat el punt culminant d'un procés de mitificació del ciclisme espanyol, iniciat als anys cinquanta amb Bernardo Ruiz, destinat a compensar les carències dels perdedors de la Guerra Civil i a mostrar el grau de desenvolupament del país assolit pels vencedors (“Reflexiones sobre la teologia del dopaje”, a Interviú).