Paula Gilabert es va convertir fa pocs dies en la primera mundialista catalana de la història d'una disciplina minoritària al país però amb practicants des que Bernat Picornell la va introduir a Catalunya a l'inici del segle XX, i que ara reviscola després d'alguns anys complicats i de resistència gràcies a militants tossuts que han mantingut la flama malgrat entrebancs considerables, com la falta d'equipaments. El 2011, la inauguració de la piscina de salts interior en el nou mòdul del CAR, ara un referent continental, servia per oblidar una etapa de supervivència i n'obria una d'esperançadora. Ara l'objectiu és tan clar com ambiciós: veure un olímpic català a Tòquio 2020.

El tancament de la piscina de salts coberta del CN Barcelona el 2005, tres anys després que s'haguessin clausurat les piscines de Folch i Torres del barri barceloní del Raval, va deixar la capital catalana i el país orfes d'equipaments interiors. L'única alternativa era la piscina municipal de Montjuïc, només en funcionament durant l'estiu. La família dels salts no es va rendir i va continuar practicant l'esport en unes condicions precàries: s'entrenaven en sec i una setmana abans de les competicions es concentraven en centres amb instal·lacions adequades i transferien els exercicis a l'aigua. Malgrat les deficiències, se'n van sortir prou bé embutxacant-se títols i tutejant federacions potents com ara la canària i la madrilenya, que a partir de la dècada dels seixanta i setanta havien començat a discutir l'hegemonia catalana, impulsora i clara dominadora des dels inicis.

Susana Closa, presidenta del comitè de salts de la federació catalana i saltadora del CN Barcelona durant els anys vuitanta, reconeix que s'ha superat “un moment de sequera”, qualifica l'actual de “bo” i està convençuda que participacions en competicions internacionals de referència com la de Gilabert en el mundial júnior “són un bon estímul” i permeten “començar a recollir els fruits de la bona feina dels últims temps”.

L'impuls dels salts no es limita al nou espai del CAR de Sant Cugat, sinó que ha anat acompanyat d'un projecte de promoció estratègica des de la FCN encaminat a augmentar el nombre de practicants, –actualment hi ha uns noranta federats, quan fa uns anys amb prou feines s'arribava a la trentena. S'ha ampliat la feina de base més enllà del CN Barcelona i ara també s'ofereix a l'escola Joan Pelegrí d'Hostafrancs i a la piscina Sant Jordi. La saltadora catalana més veterana actualment, Anna Prat (1993), que va haver de marxar a la Blume de Madrid tres anys durant el període de falta de piscines, s'entrena i entrena el planter. “Estem en una època de transició, s'ha estat molt de temps sense piscina, i això ha afectat la base, hi ha unes edats en què no hi ha saltadors”, explica la quatre cops campiona d'Espanya de palanca i que ara treballa per obtenir els punts necessaris per participar en competicions internacionals.

L'aposta de la FCN s'ha completat amb la contractació el 2013 de l'entrenador madrileny Agustín Sánchez, deu vegades campió d'Espanya i internacional amb la selecció espanyola absoluta, perquè posi el coneixement i experiència al servei de l'elit i del planter.