Més esport

JENNIFER PAREJA

Exwaterpolista

“No descarto tornar a la piscina algun dia”

Pareja s'està adaptant a la nova rutina després de retirar-se del waterpolo a l'estiu

L'olotina treballa perquè s'eliminin les diferències d'oportunitats entre homes i dones en l'esport

Londres 2012, el record més especial
El 2013 va ser un any rodó per a Jennifer Pareja, però el seu tresor més ben guardat l'havia aconseguit un any abans. L'olotina té totes les medalles que va aconseguir al llarg de la seva carrera exposades al menjador de casa, excepte una: “La de Londres la tinc ben guardada –explica–. Quan necessito energia positiva, me la miro i penso: «Genial!»”
Em quedo amb els èxits, amb el fet que la meva família ho hagi pogut viure i amb el creixement del waterpolo
Falten entrenadores de waterpolo. No sé si alguna de nosaltres s'hi voldrà dedicar, però seríem un perfil adequat
Quan a l'esport femení li han donat les mateixes oportunitats que al masculí, ha sortit. Hi ha hagut una aposta

Acumular trenta títols entre selecció i club no està a l'abast de qualsevol, però aquest és el palmarès de Jennifer Pareja (Olot, 8 de maig del 1984), una de les waterpolistes més guardonades de l'esport català,després de setze anys de carrera.

Quan va començar a jugar, el waterpolo femení era un esport amateur i ara és professional. Com ha viscut aquest canvi?
Soc de les poques waterpolistes que ha viscut aquest canvi des del principi. Vaig arribar a l'alt nivell el 2000, i he vist aquesta evolució del waterpolo i de l'esport femení en general. Hi ha hagut un canvi gran. Nosaltres fèiem waterpolo com a passatemps i hi va haver un moment en què això va canviar una mica. El canvi fort ha arribat en els últims anys, gràcies als èxits aconseguits.
Quan la gent pensa en waterpolo femení, pensa en vostè. N'és conscient?
És un orgull. Fa molts anys que ho dono tot per aquest esport, l'he intentat fer créixer. Ho hem fet totes, en equip, i gràcies a tot el que hem guanyat.
Vostè va començar a Olot fent natació. Per què va canviar?
Vaig començar perquè quan m'arribava l'aigua als peus, gairebé m'ofegava, i el meu pare em va dir: “Cap a l'aigua, que tenim un problema!”, i fins als 14 anys vaig estar fent natació, i hi tenia traça. Ho vaig deixar perquè les meves amigues es van passar al waterpolo, i perquè jo no em divertia. Sempre he intentat que em diverteixi el que faig, i que m'il·lusioni, i en aquell moment la natació no m'il·lusionava, perquè anava a tot arreu sola. Llavors totes les amigues van començar a fer waterpolo a Olot i jo també vaig canviar, amb tothom en contra: el club, els meus pares... Em deien que seguís amb la natació, però al final vaig canviar.
El waterpolo femení no era conegut, i malgrat jugar-hi molts anys, vostè no ha tingut un cert reconeixement fins que no ha començat a guanyar. L'èxit és el que dona la visibilitat?
Jo crec que sí. El primer any d'estar al CAR m'entrenava vuit hores, i això ho sap ningú. Jo ara pretenc donar a conèixer això, perquè l'esport femení no es conegui només quan hi ha resultats. La diferència és que ets professional en l'aspecte econòmic, però pel que fa a dedicació no és menys professional quan perds. Vull mostrar el camí per arribar a dalt de tot, que molta gent no coneix. Quan vaig començar a Olot, la gent em preguntava si no era un esport de nois. Jo he lluitat contra aquestes coses.
De fet, quan va començar, no era ni olímpic. I vostè s'ha retirat amb una medalla olímpica.
És cert! Va passar a ser olímpic el 2000. De petita sempre deia que volia anar als Jocs Olímpics, i quan vaig dir al meu pare que feia el canvi al waterpolo em va dir que amb això no arribaria a uns Jocs, i mira ara!
El seu palmarès és increïble. Amb la selecció espanyola ha estat campiona del món i d'Europa, a més de subcampiona olímpica, i en l'àmbit de clubs ho ha guanyat tot. I a més el 2013 va ser nomenada millor jugadora del món. Evidentment, aquell va ser el seu any, no?
Encara se'm posa la pell de gallina només de pensar-ho. El 2013 va ser increïble, no es pot demanar més. En l'aspecte col·lectiu, vam aconseguir el màxim que es pot assolir i, a més, individualment em vaig endur tots els premis que podia rebre.
A part d'un 2013 perfecte, amb què es queda de tota la seva carrera?
Em quedo, evidentment, amb el fet d'haver pujat a un podi olímpic, d'haver anat a uns Jocs... Tot això és espectacular. Era el meu somni. Em quedo també amb el fet que la meva família hagi pogut gaudir de tot això. M'han seguit sempre, i han pogut ser a Londres, a Barcelona... Ha estat molt especial. I em quedo també amb el creixement que hem aconseguit del waterpolo. Hem situat un esport que fa anys no coneixia ningú a dalt de tot i hem aconseguit ser referents per a moltes nenes.
La seva generació ha dominat el waterpolo mundial i europeu, i també l'estatal, amb el CN Sabadell, que no afluixa. Com es manté un equip a un nivell tan alt durant tants anys?
Primer, se li ha de donar molt valor al fet que el Sabadell aposti per l'esport femení. Al seu moment va apostar abans pel waterpolo femení que pel masculí. I, a més, s'ha ajuntat una generació que fa molts anys que hi som amb una de jove, i tenim moltes ganes de treballar i seguir a dalt de tot. Guanyar està molt bé, però el que costa és mantenir-se i ho hem fet, però s'ha de treballar diàriament. És un grup molt bo en implicació i treball. És molt difícil, però en el nostre cas ha estat fàcil perquè totes tenim el mateix objectiu.
Cal també un punt de sort?
La sort per si sola no arriba, però si li dones l'oportunitat de sortir, té el seu paper. Però sobretot cal un sentiment d'equip. Nosaltres escrivíem quin era l'objectiu de la temporada i en tots els papers deia el mateix.
Què li ha permès viure el waterpolo que no hauria pogut viure en altres circumstàncies?
Tot. Em sento afortunada per tot el que he viscut. He viatjat per tot el món, he conegut molta gent, he viscut coses que pocs afortunats poden viure, com uns Jocs Olímpics, pujar a un podi... Totes les experiències fortes han estat a través del waterpolo. Els moments durs també, evidentment. Quan una cosa es converteix en la teva vida, hi ha moments bons i dolents.
Moments durs com els problemes físics que va tenir el 2010 i el 2011. Es va plantejar plegar?
Sí. El 2010 una apendicitis em va deixar fora del campionat d'Europa. La gent em deia que l'any següent hi havia un mundial i em vaig agafar a això. I el 2011, una setmana abans que comencés el mundial em vaig trencar la mà. No m'ho podia creure. Vaig pensar que tot l'esforç no valia la pena, però em semblava injust que tot acabés d'aquella manera. Em vaig marcar ser en els Jocs del 2012 i tenia molt clar que si no ens classificàvem per a Londres, tot acabava allà. Per sort vaig decidir seguir i vaig viure els millors anys de la meva vida.
Va ser quan va veure que tot l'esforç mereixia la pena?
Sí, perquè ens vam demostrar a nosaltres mateixes que ho podríem fer. Aquests anys han estat això, creure en nosaltres. I quan ets tan tossuda com jo, el millor que et pot passar és tenir aquest gran premi.
Va fer tota la seva carrera professional a Catalunya. Va estar temptada de marxar fora?
Sí, vaig tenir ofertes d'Itàlia i de Grècia, però sempre hi havia alguna cosa que m'atrapava aquí. Sóc molt casolana, m'agradava com estava aquí. No ho vaig acabar de veure mai clar. En els últims anys, a més, el Sabadell va fer la gran aposta pel waterpolo femení i ens va valorar i hi estava molt a gust.
L'estiu passat va viure el moment més complicat, quan Miki Oca li va dir que no aniria a Rio. Com s'ha refet d'aquest cop?
Va ser molt dur, vaig tocar fons. No m'ho esperava i segueixo pensant que no em mereixia les formes. Ho vaig passar molt malament, però no em vull quedar amb res del waterpolo que no sigui positiu, i això m'ha servit per aprendre altres coses, i me n'he sortit gràcies a moltes coses que havia viscut com a jugadora. Em vaig dir a mi mateixa que m'havia de reinventar, i ho estic intentant.
Un esportista està preparat per retirar-se?
Mai s'està preparat del tot. És una de les coses que m'agradaria treballar, m'agradaria poder ajudar en aquest aspecte. Està molt bé tenir una sortida laboral, però hi ha un buit psicològic, et canvia la rutina, el cos.
S'ha incorporat al departament de màrqueting i patrocinis del CN Sabadell. El seu futur és als despatxos o més a prop de la piscina?
Encara no ho tinc clar. En aquests mesos he après molt i el tema de màrqueting m'agrada. No descarto tornar a la piscina en algun moment, tot i que ara no és una de les meves prioritats. Estic intentant trobar el meu camí.
Creu que aquesta generació de waterpolistes pot omplir el buit d'entrenadores?
M'agradaria, perquè és una de les coses que hem de millorar. Falten entrenadores, i seria positiu perquè és més fàcil empatitzar amb un equip de noies si ets una dona. No sé si alguna de nosaltres ens hi voldrem dedicar, però pel que hem viscut, seríem un perfil adequat.
Com s'explica l'eclosió de l'esport femení en els últims anys?
Quan se li han donat les mateixes oportunitats que al masculí, ha sortit. Fa anys, les condicions de treball, les ajudes, no eren les mateixes, i així és molt complicat. Si no hi ha resultats no hi ha ajudes, però si no hi ha ajudes, no hi ha resultats. Últimament hi ha hagut una aposta més gran per l'esport femení, i això ha fet possible que a Londres o a Rio, les dones tinguessin un paper molt important.
Què li falta a l'esport perquè hi hagi igualtat real?
Hem de seguir lluitant en esports com el futbol, el bàsquet, en què la diferència és abismal. S'ha de valorar la feina de tothom de la mateixa manera, amb les mateixes ajudes. Vull lluitar per això. En el waterpolo no ens podem queixar, però hi ha esports en què hi ha molta diferència.
S'està treballant la base del waterpolo femení?
Sempre es pot fer més, però s'està treballant. Hi ha moltes nenes amb el casquet, cosa que abans no passava. En molts esports hem creat referents femenins. Hi ha pares que em diuen que la seva filla vol jugar a waterpolo perquè vol ser com jo. Aquestes coses t'omplen.
Ara se les coneix pel carrer.
No et pensis. Ens coneix gent que segueix molt l'esport. Costa tenir un seguiment durant tot l'any. A nosaltres se'ns veu cada quatre anys. En això ens hi hem d'implicar tots: mitjans, esportistes, clubs... I a les piscines hi continua havent només les famílies i quatre més. Però hem fet créixer l'esport.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.