La Volta torna avui a una pujada –batejada com Lo Port, abans Mont Caro– en què es va viure una de les millors etapes dels anys noranta. Aquest gegant que s'eleva sobre les meravelloses Terres de l'Ebre va celebrar la Diada del 1991 amb ciclisme autèntic, del d'abans. Miguel Indurain (Banesto) hi arribava com a líder i com a gran figura mundial després de conquerir el seu primer Tour de França. Amb tot, tenia un grapat d'escaladors disposats a fer-li la vida impossible en uns 10 quilòmetres que no perdonen: un desnivell mitjà del 9,7% i rampes del 15%. Noms que ara sonen a llegenda, com Lucho Herrera, Pedro Delgado, Andrew Hampsten i, fins i tot, l'irreductible Piotr Ugrúmov, havien esmolat els ganivets per posar a provar el gegant navarrès, que teòricament havia de patir una petita tortura en les rampes més exigents.

A l'hora de la veritat, Indurain, que arribava a l'etapa tortosina amb un minut d'avantatge respecte als escaladors, va aplicar la seva calma habitual i no es va immutar pels focs artificials que van començar tot just arrencar amb un atac del colombià Néstor Mora. Herrera va acabar guanyant l'etapa avançant Delgado, fos, en els últims 30 metres. Indurain no va patir i un joveníssim Alex Zülle va remuntar fins al tercer lloc de la general.

Les lliçons per a l'etapa d'avui és que les diferències entre els favorits van ser aquella vegada d'uns 30 segons. Ara bé, hi va haver crisis antològiques. Melcior Mauri i Marino Lejarreta, líders de l'ONCE, van perdre més de sis minuts i Álvaro Pino, el cap de files de l'Amaya en va cedir més de vuit. Abans d'aquella gran etapa del 1991, el port només s'havia pujat una vegada, el 1985, amb victòria d'un altre colombià, Alirio Chizabas. És, doncs, un coll per a escaladors purs, amb canvis de ritme i que no temin el defalliment.