Més esport

ANNA PRUNA

Exsecretaria general de l'esport

“Les dones hem de guanyar més per sortir als mitjans”

L’exsecretària general de l’Esport, Anna Pruna, reclama una lluita col·lectiva per aconseguir la igualtat i s’alegra dels èxits femenins dels últims anys

Celebra que, malgrat tenir un percentatge baix de llicències esportives, l’excel·lència femenina sigui molt alta

L’esport, al parquet i als despatxos.
La relació d’Anna Pruna amb l’esport va començar en un equip de bàsquet. “Com totes les noies que creixem molt ràpid, vaig començar jugant de pivot i vaig anar baixant fins a ser escolta”, recorda Pruna, que, a poc a poc, va anar deixant el parquet pels despatxos. A més d’haver estat secretària general de l’Esport, ara és ‘partner director’ d’Eurofitness, presidenta de l’IDESCAT i del TAEC.
L’esport encara està molt masculinitzat i, de vegades, en certs sectors no agrada gens que les dones dirigeixin
Una dona sempre es pregunta: “Seré capaç” Un home no ho fa mai, i això s’ha de resoldre, perquè estem preparades
Catalunya seria una gran potència. La feina de base, dels clubs i l’excel·lència esportiva s’està treballant molt bé

Observa l’evolució de l’esport femení i català allunyada de la primera línia política, però Anna Pruna (Badalona, 2 de gener del 1968), la que, de moment, ha estat l’única dona que ha ocupat la Secretaria General de l’Esport, demana que s’impulsin polítiques per ajudar la igualtat, també en l’àmbit esportiu.

Com recorda la seva època al capdavant de la Secretaria General de l’Esport?
Va ser una etapa que va marcar molt la meva vida. Va ser una constant de motivacions, situacions molt apassionades, possibilitat de generar canvis en el sector esportiu, un ritme molt frenètic, però plena d’emocions.
Vostè és, avui dia, l’única dona que ha ocupat aquest càrrec. La fa sentir especial?
És cert que fins ara he estat l’única dona, tot i que espero que n’hi hagi més. A més, com a professional, vaig ser l’única dona del ram, llicenciada en educació física, que ha optat a ocupar aquesta privilegiada situació. Em sento privilegiada, sobretot, d’haver pogut servir el meu país.
Hi ha alguna cosa de la qual estigui especialment orgullosa d’aquella etapa?
Són quatre anys amb tantes vivències i tants projectes que és una suma de moltes coses, però sobretot hi ha moments que impacten més que d’altres, perquè hi ha una barreja de la part professional i la personal. Hi ha moments d’orgull col·lectiu, com quan, en la final del curs escolar universitari, i en obrir la porta hi va haver una ovació que no m’esperava i jo, llicenciada en INECF, que havia estat allà, com ells, em vaig sentir orgullosa. També hi ha projectes en què milers i milers de nens participen en trobades esportives, i això és molt maco, perquè això és el futur.
De fet durant la seva etapa, vostè va voler potenciar molt l’esport encarat cap als infants.
Sí. Teníem un objectiu molt clar i és que l’esport, a més de ser conegut, fos reconegut i, per tant, havíem de reconèixer el rol que té l’esport en la societat, i impulsar l’educació a través de l’esport. Volíem transmetre valors, i l’esport és un instrument per vehicular-los als infants. Per això vam generar molta pràctica esportiva a les escoles, i vam passar d’un 5-10% de gent que practicava esport a l’escola, a un 70%.
Li va quedar algun projecte per tirar endavant?
Sí. Teníem un projecte molt important i molt potent, que era el Parc de l’Esport de Catalunya. Era un parc empresarial on havien de confluir empreses, tecnologia, recerca, coneixement i esportistes d’alt nivell. I això es va quedar en el que coneixem com el nou CARR, però l’entramat per potenciar les sinergies entre el coneixement, l’empresa i l’esport no es va fer. Quatre anys donen per al que donen i això va quedar tot embastat, però va ser un projecte que, per desgràcia, no es va continuar.
Una de les decisions més conegudes de la seva etapa és que la durada dels mandats en clubs i associacions passés de quatre a sis anys, i en el mandat següent, això es va desfer. Li sap greu?
Crec que es va fer per desconeixement, i continuo convençuda que era el millor. Quan fas uns canvis legislatius no els fas perquè et vingui de gust, sinó perquè observes la realitat. Vam veure que els mandats de clubs i associacions duraven, de mitjana, entre dotze i vint anys. Vam pensar que fer dos mandats de sis anys o tres de quatre sumava, igualment, dotze anys i que ens estalviem processos electorals i tràmits administratius. I, a més, es té més temps per exemple, per impulsar projectes importants. Hi ha alguns clubs, com el Barça, que ho han adaptat en els seus estatuts.
Com veu la feina que han fet els seus successors: Ivan Tibau i Gerard Figueras?
De Tibau, sincerament, no tinc al cap actuacions que recordi gaire. Figueras, a qui tinc més proper, considero que és un bon polític, respectuós, que sap molt de governança política. És cert que aquests moments, de processos electorals molt seguits, és difícil tirar endavant alguns projectes.
Es va trobar alguna mala cara o algun un comentari fora de lloc per ser una dona al capdavant de la Secretaria General de l’Esport?
Si li dic que no, l’enganyaria. L’esport, per desgràcia, encara està molt masculinitzat i, de vegades, en certs sectors no agrada gens que les dones dirigeixin. I quan hi ha un càrrec d’aquesta importància, impacta. És veritat que les situacions no van ser tan personals com de menystenir el càrrec i, per tant, la Generalitat, en alguns sectors. Aquest menysteniment el vaig veure, i vaig haver de fer valer el càrrec que representava.
Per què creu que hi ha tants pocs clubs i federacions esportives presidides per dones?
Per diverses raons. S’ha millorat alguna cosa, s’ha anat avançant, però molt a poc a poc. Hi ha tres qüestions. Primer, que no hi ha igualtat d’oportunitats. Això és una evidència, i crec que s’han de fer polítiques, no només horitzontals, sinó també verticals. Sense lideratge, no hi ha canvi. Segon, és una qüestió de capacitat. Una dona sempre es pregunta: “Seré capaç?” Això un home no s’ho pregunta mai. És un tema d’autoconfiança, i això es pot resoldre, perquè les dones estan perfectament preparades. I la tercera, és un tema de conciliació. Avui dia, les dones encara tenim més càrrega i la manera de conciliar a quina hora es fan les coses, o com es fan, ha de canviar.
S’està treballant per canviar-ho?
Crec que tots estem fent un esforç des dels diversos àmbits, perquè això no només afecta el món de l’esport. Les polítiques de les dones han de ser transversals. És evident que en segons què s’han de fer polítiques de discriminació positiva, perquè si no es força la màquina, no s’aconsegueix res. Ens costa avançar perquè falten polítiques verticals. Hem avançat però queda molt camí.
Vostè va ser esportista, abans de dedicar-se a la gestió de l’esport. Jugava a bàsquet.
Sí, és la meva passió. Va ser una etapa molt bona, també com a persona. Practicar esport omple molt.
Haver practicat esport la va ajudar a l’hora de gestionar l’esport català?
Crec que és indispensable. Estàs més preparat per entendre quines són les dificultats dels clubs en la gestió, els horaris d’entrenament... I també veus quines diferències hi ha en l’esport femení, que sempre som les dones les que entrenem a hores estranyes, les que anem amb cotxe en lloc d’anar amb autocar... Haver practicat esport t’ajuda a tenir una perspectiva molt més àmplia i fonamentada.
Vostè presideix el clúster INDESCAT. Quina és la seva funció?
El projecte va néixer quan jo era secretària general de l’Esport. Vaig engegar un procés participatiu per al teixit industrial del món de l’esport perquè vaig veure que Catalunya era el país on hi havia més concentració d’empreses del món de l’esport i era una oportunitat de pes econòmic i d’aportació de llocs de treball molt gran. Per això vam crear aquest clúster, que busca promoure oportunitats a les empreses, ja siguin d’innovació, de formació, finançament, a través de grups de treball, convenis, jornades... i, sobretot, amb acords bilaterals amb altres clústers en l’àmbit europeu per tal d’augmentar la competitivitat d’aquestes empreses. Es va constituir el 2010 i en aquests set anys de vida ja hi ha més de 70 empreses associades i n’estem molt contents.
Valora positivament aquests set anys de vida?
Sí. L’INDESCAT va néixer en un moment de crisi, tothom ens deia que no era el moment i, realment, crec que era quan més es necessitava, perquè les empreses soles no poden impulsar projectes en solitari, però sí col·lectivament. Estem molt contents de com funciona aquest teixit empresarial que, ara mateix, és de referència en l’àmbit mundial.
A més, presideix també el Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Catalunya.
Sí, i és de creació molt recent. Està impulsat per la UFEC, el Col·legi d’Advocats i el Col·legi d’Economistes. S’ha impulsat el tribunal per poder abordar aquelles situacions en el món de l’esport que són conflictives, però que poden tenir una resolució més ràpida i més econòmica que per via judicial. A més, els professionals que treballen en la resolució de conflictes pertanyen al sector esportiu, estan especialitzats en la matèria. Tenim la referència del TAS en l’àmbit europeu i, a Catalunya, fa falta tenir aquesta estructura.
Com veu els èxits de l’esport femení de casa nostra en els últims anys?
L’excel·lència esportiva en l’esport femení sempre ha estat a dalt de tot. Si comparem el volum de pràctica pel que fa a competició, les llicències federatives estan al voltant d’un 20%, però, en canvi, quan parlem d’excel·lència esportiva, és gairebé la meitat. La proporció d’èxit esportiu és bastant alta. La tenacitat, l’esforç constant, la motivació, el sacrifici... Estem en una posició molt bona.
L’esport femení encara està menys reconegut que el masculí?
I tant. Només cal veure els mitjans, i no només en quantitat, sinó també en quantitat. En quantitat, perquè hem de guanyar moltes més medalles per poder sortir a primera plana. I en qualitat perquè hi ha un tema de llenguatge. Quan un home assoleix una fita, es diu que “ha guanyat la final” que ha estat molt ajustada, i quan ho fa una dona: “La sireneta ha guanyat.”
Com veu el potencial esportiu d’una possible Catalunya independent?
Sempre l’he vist molt alt. En tots els Jocs Olímpics, la participació dels catalans està al voltant del 40% de la delegació espanyola, i participem molt activament dels triomfs, però, en canvi, Catalunya només té un 20% dels habitants de l’Estat espanyol. Espanya ara mateix està considerada de molt alt nivell esportiu, i Catalunya seria una gran potència. Si fem la comparativa de medalles per habitant, seríem el quinzè país del món. La feina de base, dels clubs i de l’excel·lència esportiva és un recorregut que a Catalunya s’està treballant molt bé.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.