Mai més s’ha llançat a les piscines Bernat Picornell i només ha trepitjat les instal·lacions en ocasions assenyalades, com en els mundials de Barcelona i les finals a sis de la lliga de campions. Ahir també era un dia especial, i a Jordi Sans no li va quedar més remei que foragitar els fantasmes i tornar a l’escenari de records contraposats per participar en l’homenatge als waterpolistes olímpics en els Jocs de Barcelona 92 quan es compleixen 25 anys de la cita olímpica i d’un dels duels més memorables de la història del waterpolo. “Cada vegada que vinc, tinc el record d’aquella final. Érem l’última competició abans de la clausura i a les grades hi havia els pares, els familiars i els amics”, explica Sans referint-se al duel en què la selecció espanyola, amb vuit catalans, es va jugar la medalla d’or amb Itàlia i la va perdre. El settebello havia portat la iniciativa i havia tingut un avantatge de tres gols, però el combinat espanyol va empatar a temps (7-7). Es van haver de disputar tres pròrrogues de dues parts cadascuna. Manel Estiarte va avançar Espanya de penal, però els italians van replicar a continuació (8-8). Quan faltaven 32 segons per al final de la tercera pròrroga, Gandolfi va batre Jesús Rollan i va establir el 8-9 definitiu. Miki Oca encara va fer un últim llançament, però la pilota es va estavellar al travesser. Els jugadors van recollir la plata desconsolats al podi. “Va ser un fracàs. En aquell moment, ningú de nosaltres no podia dir que no era un fracàs; és cert que amb la perspectiva hi vam donar el valor. No podem oblidar que el nostre objectiu inicial era aconseguir una medalla que no havia aconseguit mai ningú al nostre país. Però llavors no sabíem si tornaríem a tenir una oportunitat”, admet, sincer, Sans. Un dels seus companys, Sergi Pedrerol, hi coincideix: “Hem passat el dol, però va ser un dia molt trist. Els quatre anys posteriors van ser molt complicats. Des de fora va ser un espectacle, però des de dins va ser diferent. Va ser brutal l’últim dia de competició jugar dues hores de partit i acabar perdent.” El terrassenc Rubèn Michavila és més positiu: “És un record agradable i amb el pas del temps es valora més. Una plata no pot ser mai un fracàs; seria massa categòric per tot el que es va fer.” Miki Oca reconeix que “durant molt temps” no es podia treure del cap la rematada final i que amb l’or d’Atlanta va poder girar full. El més jove dels integrants de la selecció espanyola, Dani Ballart, assenyala: “Si no hagéssim guanyat l’or a Atlanta, ens hauria quedat sempre l’espina clavada d’haver perdut la final olímpica.” I destaca el valor d’haver estat durant una dècada al podi d’una de les competicions importants en una època en què l’esport d’equip espanyol no guanyava medalles. “Vam ser pioners i vam aconseguir que un esport minoritari tingués un share de cinc milions i mig en la final d’Atlanta.”