Més esport

MIQUEL DE MORAGAS

CATEDRÀTIC DE TEORIA DE LA COMUNICACIÓ, L’ANY 1989 VA IMPULSAR EL CENTRE D’ESTUDIS OLÍMPICS I DE L’ESPORT A LA UAB

“Vam vendre capacitat d’organitzar”

“La imatge cultural, lingüística i política de Catalunya va aparèixer nítidament en la cobertura mediàtica internacional dels Jocs”

“L’èxit de Barcelona 92 també va ser degut a la tecnologia”

A Barcelona vam fer els darrers Jocs de l’era ‘broadcasting’; a Atlanta van fer els primers de l’era ‘webcasting’
Els joves d’ara es pregunten com es va organitzar tan bé un esdeveniment així sense internet ni telefonia mòbil
El 1987 vaig veure que, aprofitant els Jocs de Barcelona, calia reflexionar sobre el fenomen de l’esport

Ningú com Miquel de Moragas (Barcelona, 1943) pot explicar els Jocs Olímpics de Barcelona des del punt de vista de la comunicació de masses. Professor emèrit de la Facultat de Comunicació de la UAB, fa 28 anys va impulsar la creació del Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport. Allà és on ens trobem per mantenir aquesta conversa.

A vostè li interessa l’esport només com a fenomen de masses?
M’interessa en tots els aspectes, principalment per la dimensió simbòlica i cultural i també per la participació social que comporta. Però també per gaudir-ne com a espectador: soc el soci del Barça número dos mil i escaig i he estat fidel al futbol de tota la vida. El meu imaginari d’infància l’ocupen Kubala, Basora…
Quan, aviat farà 31 anys, Barcelona va ser designada seu olímpica, va veure l’oportunitat d’investigar de prop l’esport com a fet comunicatiu?
Em va ajudar a comprendre tot plegat l’assistència a un congrés, a Seül, el 1987, que es deia Intercanvis culturals i Jocs Olímpics. Hi havia sociòlegs i antropòlegs de tot el món i vaig veure que, aprofitant que Barcelona organitzava els Jocs, calia reflexionar sobre el fenomen esportiu en general. Recordo que vaig presentar una ponència que es titulava Cultura local, audiència mundial en què parava atenció al fet que la cultura catalana s’enfrontés a una experiència extraordinària, havent-se de mostrar a una audiència mundial. Després he vist que aquesta relació entre la cultura de Catalunya i el món ja es va experimentar en les exposicions universals del 1888 i el 1929. No hi ha res totalment nou; són experiències acumulades.
Això el va esperonar a crear el Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport de la Universitat Autònoma de Barcelona?
Sí, d’aquí en va sorgir la idea. Amb la finalitat de documentar, investigar, convidar professors de tot el món, crear aquesta mena de coneixement.
No n’hi havia gaires, de centres com aquest.
L’any 1989, quan es va crear, era el segon en el món. N’hi havia un altre a Ontario, al Canadà, com a conseqüència dels Jocs d’Hivern de Calgary. Hi havia un centre d’estudis olímpics a Lausana, però no era universitari. Avui existeixen molts centres arreu del món com el nostre, al voltant d’una cinquantena. Nosaltres, però, hem estat pioners mundialment. A partir de la nostra experiència han nascut els altres.
Hi ha algun estudi, o la línia de recerca, que s’hagi dut a terme en el Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport del qual està especialment content?
Hem fet dues menes d’ajuts. D’una banda, a la recerca econòmica, urbanística, històrica i comunicativa relacionada amb els Jocs. Com que depeníem que la universitat tingués investigadors interessats en aquestes àrees, vam promoure recerques multidisciplinàries. Per altra banda, hem rebut molts investigadors d’arreu del món, que han passat per Barcelona i ens han visitat per documentar-se sobre els seus estudis olímpics.
Una de les àrees estratègiques de recerca d’aquest centre és l’impacte i el llegat dels Jocs del 1992. Encara ara es poden extreure conclusions en aquest sentit?
Sí, ara mateix continuem rebent efectes, a llarg termini, del que es va sembrar el 1992. La imatge que es va projectar de Barcelona al món no s’assimila en un any o dos, sinó en dècades. D’alguna manera es pot relacionar l’actual demanda turística amb allò. El que passa és que ara veiem coses que aleshores no veiem, com són els problemes que origina el creixement massiu de turistes. La idea era créixer, amb més hotels, més turistes. Ara toca reflexionar sobre com es pot regular aquesta dinàmica
Un estudi fet per vostè, anterior als Jocs de Barcelona, es titulava ‘Els Jocs de la comunicació’. Aquells van ser els primers Jocs globals?
Aquell estudi volia evidenciar que els Jocs Olímpics són un fenomen de primera magnitud, cosa que ara es fa encara més evident. La gent jove es preguntaria, però, com va ser possible organitzar tan bé un esdeveniment com aquest sense internet ni telefonia mòbil. I, certament, no existia la xarxa, però sí que hi havia un desenvolupament altíssim de la informàtica, sense risc de cap mena per a l’organització. També la radiodifusió estava en una fase molt avançada: hi havia satèl·lits que cobrien quasi tot el planeta, ràdio digital...
La tecnologia va contribuir a l’èxit dels Jocs?
L’èxit de Barcelona també es deu a un ús molt professional de la tecnologia. En aquest sentit, jo destacaria el programa Bit 92, que va dotar l’organització dels Jocs del màxim nivell tecnològic. Hi va haver tres claus que van contribuir a l’èxit: la planificació tecnològica, la bona relació política i urbanística i la col·laboració de la gent del carrer.
Els voluntaris…
Sí. Eren molt actius, molt participatius, molt capaços d’actuar amb independència. Van crear una atmosfera molt reconeguda per la comunicació internacional. A Atlanta vaig detectar que els voluntaris eren incapaços de prendre decisions, per òbvies que fossin. Aquí la societat és menys autoritària i això facilita les coses.
Des del punt de vista de la política esportiva, els Jocs van espanyolitzar Barcelona?
No, en absolut. La imatge cultural, lingüística i política de Catalunya va aparèixer nítidament en la cobertura mediàtica internacional.
No creu que Catalunya va perdre una oportunitat de mostrar la seva identitat?
Al contrari. Crec que Catalunya va aprofitar l’oportunitat de mostrar-se internacionalment com una comunitat lingüística, cultural i política. I això ho hem comprovat en l’anàlisi que hem fet de les transmissions de les cerimònies dels Jocs de Barcelona en 27 països. No tothom al món està pendent del que passa aquí. Depenent del país, subratllen més o menys la realitat catalana. Però, en general, hi ha un reconeixement nítid de la personalitat catalana. Hi ha símbols que ho provoquen, com el Cant de la senyera, els castellers. Recordo que la portada de l’Avui parlava d’èxit en la inauguració dels Jocs amb presència de símbols catalans.
Hi ha haver allò del pacte olímpic. Com va afectar els mitjans de comunicació d’aquí?
En general, van aplaudir el pacte, no hi va haver crítica. Després es van veure contradiccions. I a escala internacional hi va haver debat.
Quina mena de debat?
El problema que hi podia haver és que la personalitat catalana quedés ocultada. I no va ser així.
Quan va escriure ‘Els Jocs de la comunicació’, podia intuir que anàvem cap a un món com el d’ara?
A partir dels Jocs de Barcelona va arrencar un procés acceleradíssim d’innovacions tecnològiques. Sempre dic que aquells van ser els darrers de l’era broadcasting i que els d’Atlanta van ser els primers de l’era webcasting, el 1996 va néixer internet. Però a Atlanta no van fer una bona organització perquè van cometre errades derivades de l’ús prematur d’internet. IBM en va sortir molt escaldada. Barcelona, en aquest sentit, va tenir fortuna.
Tot era més controlable, en l’era ‘broadcasting’…
La gestió informativa era vertical. Hi havia només alguns telèfons portàtils, que usaven els vips, no existia internet, però hi havia una tecnologia que es deia videotext que controlaven les empreses i les institucions. A partir del 1996 va començar un procés d’horitzontalització, amb l’aparició de les xarxes, que va transformar el panorama mundial de la comunicació. Intuïem que iniciàvem un moment de canvi, sí.
Amb la tecnologia d’ara els Jocs de Barcelona haurien estat igualment un èxit?
Sí, em sembla que sí. Finalment, fem les mateixes coses però de manera diferent. Potser hauria estat més complicada la gestió del procés, perquè s’hauria hagut d’afrontar amb una multiplicació d’iniciatives i de veus que aleshores no existien. Però, al final, hauria estat possible crear un nou consens, a través de l’opinió pública, utilitzant les xarxes.
Quin és el missatge que van deixar els Jocs de Barcelona?
La gran metàfora del llegat dels Jocs és la Barcelona oberta al mar. Una metàfora i una realitat. Els Jocs, a més, van crear una consciència d’haver-ho fet bé. En aquest sentit, a diferència de les exposicions del 1888 i el 1929, que eren una mostra d’objectes, el que es ven al món el 1992 és capacitat d’organitzar. I això, en aquella societat en què s’entrava, la de la comunicació, va tenir un valor extraordinari. Finalment, des del punt de vista esportiu, també hi va haver un estímul: va augmentar la pràctica esportiva, els ajuntaments van entendre que l’esport és un bé social i l’autoestima va créixer. Vam tenir molta sort que ens concedissin els Jocs Olímpics l’any 1992.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.