Després de l’èxit de la primera edició del Tour de França, celebrada el 1903 sota l’auspici del diari esportiu L’Auto i dirigida per Henri Desgrange, els organitzadors es van proposar repetir fil per randa l’estructura de la prova en la seva segona edició amb l’única novetat que els ciclistes que abandonaven durant el transcurs d’una etapa no podien reprendre les següents, com sí que es permetia el 1903. Així, doncs, el segon Tour, disputat el 1904, es va celebrar entre el 2 i el 25 de juliol i va tenir sis llarguíssimes etapes que havien de recórrer una distància de gairebé dos mil cinc-cents quilòmetres.

A diferència de la incertesa de la primera edició, quan l’organització desconeixia si la prova seria acollida amb entusiasme, el segon Tour va ser víctima del seu èxit i va estar, des del primer dia de competició, sacsejat pels escàndols. El fervor dels espectadors, que van ser els autèntics protagonistes del convuls Tour de 1904, va estar a punt de provocar que la segona edició fos la darrera d’aquesta centenària i mítica prova. De fet, l’actitud dels aficionats dista molt de la que actualment mantenen els amants del ciclisme, que, malgrat tenir equips i corredors predilectes, acostumen a animar tots els participants. El públic del 1904, en canvi, va mantenir conductes més pròpies del hooliganisme futbolístic britànic que no pas de les que avui dia imaginem quan pensem en un aficionat al ciclisme.

Els seguidors van prendre partit donant suport als corredors originaris dels seus respectius territoris i, sobretot, atacant els seus rivals, convertint la prova en una autèntica cursa d’obstacles. Els nivells de violència que acabaria assolint el Tour ja van quedar palesos en la primera etapa, la que enllaçava Montgeron i Lió, i durant la qual Maurice Garin, vencedor de la primera edició del Tour, i Lucien Pothier, segon classificat el 1903 i un altre dels favorits, van ser amenaçats i agredits per quatre homes encaputxats que van irrompre en un cotxe en plena cursa. Paradoxalment, tant Garin com Pothier s’integraven a les files de l’equip La Française, un dels que més simpaties populars despertava.

En la segona etapa, que unia Lió i Marsella, els incidents es van multiplicar. Durant l’ascens al coll de la República, prop de Saint-Étienne, un grup d’un centenar d’espectadors va atacar Maurice Garin i els integrants de l’equip La Française per tal d’ajudar Alfred Faure, un corredor nascut vora Clarmont d’Alvèrnia però instal·lat des de ben jovenet a Saint-Étienne i que tenia l’adhesió entusiasta del públic local. Els seguidors de Faure només van cessar en la seva actitud després que un grup d’oficials de cursa disparés a l’aire per tal de dispersar-los. El greu incident va provocar la ira d’Henri Desgrange, que va anunciar que, com a càstig a la seva actitud, privaria els espectadors de Saint-Étienne de gaudir del pas del Tour, un fet que va provocar que la ciutat del Loira hagués d’esperar fins al 1950 per tornar a veure passar per les seves carreteres la principal caravana del ciclisme francès.

Els incidents durant la segona etapa no es van acabar, però, al coll de la República. Arribant a Nimes, el pilot va veure de nou interrompuda la cursa després que el públic local descobrís que Ferdinand Payan, el corredor favorit a la zona ja que era fill de la veïna vila d’Arle, havia estat desqualificat sota l’acusació d’haver utilitzat un petit motor per propulsar la seva bicicleta. Fruit d’aquesta situació, els seguidors del ciclista provençal van atacar el pilot llançant pedres al seu pas. Desgrange, tal com havia fet amb Saint-Étienne, també va anunciar que Nimes, fruit de l’actitud del seu públic, també trigaria a veure passar de nou els corredors del Tour de França. Tot i així, en aquest cas, l’organitzador de la prova no va complir la seva amenaça, i el 1905 el Tour va visitar de nou aquesta ciutat del Llenguadoc.

Per si això no fos poc, durant el desenvolupament de la cinquena etapa, un grup de seguidors va intentar sabotejar el pas de la cursa omplint de claus la carretera i provocant múltiples punxades, una situació que, combinada amb el fet que la normativa prohibia explícitament l’assistència mecànica, va provocar que alguns corredors, com Henri Cornet, haguessin de recórrer prop de quaranta quilòmetres amb les dues rodes de la bicicleta punxades.

Finalment, aquesta turmentada edició del Tour va arribar a París, on Maurice Garin –després de salvar diversos atacs que el van portar a afirmar: “Guanyaré aquest Tour si no m’assassinen abans d’arribar a París”– va repetir la victòria de l’any anterior. L’equip La Française semblava fer un històric triplet, ja que Maurice Garin era acompanyat al podi per Lucient Pothier i César Garin, el seu germà. Una ombra de sospita pesava, però, sobre els primers classificats, a qui s’acusava de no haver recorregut la prova de manera íntegra aprofitant les deficiències del dispositiu de control. El 30 de novembre de 1904, quatre mesos després de la finalització del Tour, la Unió Velocipèdica de França, arran d’una escrupolosa investigació sobre els fets succeïts, va decidir desqualificar els quatre primers classificats, anul·lar les seves victòries d’etapa i concedir el triomf del Tour de 1904 al cinquè de la general, Henri Cornet, una de les víctimes dels claus que en la cinquena etapa havien inundat la carretera.

La Unió Velocipèdica va considerar provat que alguns dels participants havien realitzat part del recorregut del Tour en tren, com era al cas de Lucien Pothier, o en cotxe. Ni tan sols el poder de La Française, que havia aconseguit que Maurice Garin no fos sancionat tot i haver-se alimentat durant el curs d’una etapa, un fet prohibit en aquella època, va poder evitar la desqualificació dels seus corredors estel·lars.

La certificació manifesta que els principals ciclistes havien fet trampes, afegida a la violència que havia caracteritzat l’edició del 1904 de la prova, van portar Henri Desgrange a anunciar, des d’un editorial de L’Auto, que aquell havia estat el darrer Tour de França de la història. Només la pressió dels seus col·laboradors i dels accionistes i anunciants del diari, que no volien renunciar als beneficis i a la popularitat que comportava el Tour, el van fer canviar d’opinió, conscient que aquesta prova era el seu principal instrument per superar la ferotge competència que lliurava amb el diari Le Vélo. Així, doncs, tot i que hauria pogut ser l’últim, el del 1904 va passar a la història com el segon i més accidentat Tour que mai s’ha disputat.