Atletisme

Protagonistes dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Linford Christie

Connexió caribenya

Com Bolt, el velocista britànic va néixer a Jamaica i va deixar enrere tots els especialistes nord-americans en els 100 metres

A principis d’agost de 1992 Usain Bolt encara no havia fet els sis anys i passava l’estona pels carrers de Trelawny (Jamaica) jugant a futbol i criquet amb el seu germà Sadiki. Aleshores ni li passava pel cap que es convertiria en l’atleta més veloç del planeta. Aquell estiu del 1992, Linford Christie, un altre atleta nascut a Jamaica però que als set anys va emigrar amb els seus pares al Regne Unit, guanyava els 100 metres en els Jocs Olímpics de Barcelona. Era el premi a la persistència d’un velocista que ja havia superat amb escreix els 30 anys. De fet, amb 32 anys i 121 dies és encara avui l’atleta de més edat a coronar-se campió de la prova més curta del programa atlètic. Una fita que Bolt, que ha decidit penjar les sabatilles de claus després del mundial de Londres, ja no podrà superar. El llampec de Trelawny va guanyar el seu tercer or olímpic de l’hectòmetre a Rio de Janeiro sense haver complert ni tan sols els 30 anys.

En la final a Montjuïc, els aficionats van prendre partit per Christie. Era el contrapunt al prepotent conjunt de velocistes dels Estats Units, sense Carl Lewis, que s’havia quedat fora en els selectius trials del seu país, però amb Leroy Burrell i Dennis Mitchell com a principals referents. La bufetada del veterà atleta britànic als joves esprintadors ianquis va ser d’una magnitud similar a les que posteriorment rebrien de mans d’Usain Bolt, intractable durant tres cicles olímpics.

Abans de Barcelona 92, Christie ja era considerat el millor velocista europeu. Havia assolit el tron continental a Stuttgart 1986 i Split 1990 –posteriorment també l’aconseguiria a Hèlsinki 1994–, però en les grans cites universals sempre quedava a l’ombra dels representants nord-americans. En els Jocs de Seül 1988 va obtenir el subcampionat olímpic rere Lewis (9.92) i es va convertir en el primer atleta del Vell Continent a trencar la barrera dels 10 segons (9.97). Després de les sèries de 200 m, el velocista d’origen caribeny va donar positiu per un estimulant. Christie va al·legar que només havia pres ginseng i, en vista del dubte, es va quedar sense sanció. Va ser el primer episodi vinculat amb el dopatge que acabaria tacant de ple la carrera del campió de Barcelona 92. El britànic, que va ser campió mundial a Stuttgart 93, encara allargaria la seva carrera fins als Jocs d’Atlanta 96. Amb 36 anys, va aconseguir accedir a la final, però va ser desqualificat per una sortida nul·la. A les acaballes de la seva carrera, el 1999, va donar positiu per nandrolona i aquest cop sí que va rebre una sanció de dos anys que va posar fi a la seva trajectòria. En els últims temps se l’ha pogut veure en diversos productes televisius, alguns de celebritats, i també està vinculat amb Street Athletics, un programa per captar joves talents de la velocitat en competicions al carrer.

Llums i ombres.
Linford Christie va néixer el 1960 a Saint Andrew (Jamaica), però als set anys va emigrar amb els seus pares al Regne Unit. Tot i els seus èxits esportius, va tenir diversos episodis vinculats amb el dopatge i un positiu per nandrolona el 1999 va posar fi a la seva carrera.
32
anys i 121 dies.
Christie es va convertir a Barcelona en l’atleta de més edat a guanyar un or olímpic en els 100 metres.
9.96
Marca de la final.
A Seül 1988 va ser el primer europeu a baixar dels 10 segons (9.97). A Barcelona va córrer en 9.96 i, posteriorment, deixaria la plusmarca europea en 9.87.