Recentment s’ha tornat a reactivar la campanya televisiva “012. La Generalitat al teu costat” dirigida a la promoció de la pràctica esportiva dels catalans. En els anuncis es recomana realitzar activitat esportiva diàriament pels seus beneficis físics, mentals i socials. En el cas dels nens i dels adolescents, s’anuncia que, a més de millores en la salut, l’esport proveeix de valors socials. “Activa’t”, ens diuen, “guanyaràs en salut, guanyaràs en valors”. Ens trobem, per tant, amb una promoció de l’esport que, de manera recurrent, emfasitza la seva importància en l’adquisició positiva de valors socials i en la construcció de la ciutadania.

No obstant això, la relació de l’activitat física i l’esport amb els valors socials no sempre té lectures tan acceptades. El 24 de maig passat, The Independent es feia ressò de la investigació dirigida pel doctor Michael Price de la Universitat de Brunel, en la qual es van estudiar 172 homes d’entre 18 i 40 anys avaluant aspectes corporals, estat de forma, hores i freqüència d’entrenament, capital econòmic, i les opinions sobre la redistribució social de la riquesa i sobre l’existència de grups dominants en la societat (http://www.ehbonline.org/article/S1090-5138(16)30390-7/fulltext).

Els resultats obtinguts establien una correlació positiva entre els “cossos formidables” per la seva grandària, força i estat de forma amb la creença que alguns grups socials han de dominar els altres, i es mostraven menys inclinats a polítiques socials de redistribució de la riquesa. Una correlació significativa que també s’establia entre les hores passades al gimnàs i les creences socioeconòmiques menys igualitàries. Fins i tot aquells que posseïen menys capital econòmic, però atresoraven cossos d’excel·lència esportiva, no exigien compartir una part de la riquesa aliena. Per Price, la qüestió clau és analitzar si certs trets de la personalitat com el narcisisme, domini social i recerca de poder, poden estar relacionats amb l’esforç muscular i el no igualitarisme social. De tal manera que els homes menys igualitaris siguin també corporalment els que més s’esforcen i els més competitius, els que més han interioritzat els valors de l’esforç, el sacrifici personal, la millora continuada i la superació de reptes esportius i socials.

A banda d’aquestes correlacions, és interessant el seu plantejament que explica els processos de formació de valors, ideologies i creences socials –que derivaran posteriorment en eleccions polítiques i socioeconòmiques–, no observant la professió, l’entorn social, la família ni els amics, com es feia tradicionalment, sinó estudiant el cos. En efecte, allò corporal emergeix aquí com a síntesi del que és social. Corporeisme que ja recollia Pierre Bourdieu en el seu concepte d’habitus entès com a principi no triat de totes les eleccions socials. Principi subjectiu, però social que incorpora, que fa cos, disposicions per a la percepció, interpretació i acció sobre el món. En aquest sentit, hem de considerar especialment el cos esportiu com un element clau en la interpretació i en la producció del social.

En l’actualitat, d’entre la pluralitat de models corporals existents, es destaca la pressió d’un model hegemònic que perfila el “subjecte del rendiment” que assenyalava Byung-Chul Han. Lluny del fofisano, el nou spornosexual vol ser estimat i reconegut socialment pel seu cos, i entén la pràctica d’activitat física com un element més per augmentar la capacitat de competència personal i simbòlica en la “societat del rendiment” i del “poder sense límits”. Aquest cos de rendiment ja no és a l’abast de la gran majoria de la població, sinó només d’uns quants privilegiats. Un nínxol de població que vol arribar al seu límit corporal i mental per superar-lo. Superació constant en l’esportiu que simbolitza el seu perfeccionament personal i ciutadà. Crossfit i street workout són exemples d’activitats d’aquestes característiques per als cossos del no limit. Cossos simbòlics que representen noves comunitats d’excel·lència, diferenciades i distintives, com sembla assenyalar la campanya “el crossfit no és per a tu”; o un dels seus lemes motivadors: “nega’t a acceptar la mediocritat”.

Societats que, d’acord amb l’estudi de Price, se situarien en un horitzó de valors similar al que defensava la filosofia objectivista d’Ayn Rand a La rebel·lió d’Atles, en què es denunciava l’altruisme i el col·lectivisme com a mecanismes de redistribució de la riquesa, per dibuixar una nova Atlàntida fundada sobre l’individualisme i l’egoisme racional dels seus membres, emprenedors triats pels seus mèrits i produccions que havien de juramentar-se per romandre en aquesta “utòpica” comunitat: “Juro [...] que mai viuré per a ningú, ni exigiré que ningú visqui per a mi.” Principi ètic i moral del liberalisme més individualista. Un anarcocapitalisme del rendiment que assenyala la paradoxa moral del nostre temps: una ètica de llibertats individuals dirigides a l’autoexplotació.

En fi, si aquest és l’horitzó futur al qual ens dirigeixen els valors dels models corporals de l’excel·lència i del rendiment, més ens valdria mirar cap enrere i recordar La Mettrie quan a L’art de gaudir, veritable manual per a voluptuosos, afirmava que la virtut no és altra cosa que la felicitat corporal i l’única moral possible, la moral del plaer.