Cinc derrotes consecutives li van fer entendre que havia tocat fons i que necessitava motivació, un canvi de mètode, una alteració dels seus bioritmes. No havia sabut gestionar l’èxit aconseguit el 2014 quan es va enlairar fins al vuitè lloc de l’ATP i va arribar a les semifinals de Wimbledon. Proclamat pel consens generalitzat com un futur número 1, de sobte i sense saber ben bé com, va caure en la mediocritat –va descendir fins al lloc 40è de l’ATP– i la seva reputació es va esbravar amb rapidesa. Una llàstima. En la seva etapa júnior va guanyar dos títols de Grand Slam –Wimbledon i obert dels EUA– i havia sabut digerir el canvi a la categoria sènior, el pas generalment més complicat en què molts altres es perden. Però no va gestionar prou bé el seu èxit.

L’antídot als seus mals va ser Dani Vallverdú, un tècnic molt jove nascut a Valencia (Veneçuela) que ara té nomes 31 anys i que, certament, li ha sacsejat la vida. “Calia netejar les coses negatives que tenia en el seu entorn i treballar. El tennis és un estil de vida. Hi ha joves que quan es veuen en el top 10 se senten perduts.” La laxitud en la intensitat en la preparació i la relació mediàtica ja acabada amb la tennista russa Maria Xaràpova havien llastrat la progressió del búlgar, que llueix o arrossega, segons com es valori, el renom de Baby Federer per la semblança dels seus cops amb els del geni suís. El seu repertori és ampli i la seva altura (1m91) li permet atacar amb fermesa i recuperar pilotes impossibles, aspecte en el qual va incidir de seguida Vallverdú. També va posar èmfasi en la intensitat de la seva dreta i el servei. Res més que recuperar els cops perduts i reordenar la seva vida.

L’entrenador es va establir a Barcelona amb quinze anys inscrit per menjar-se el món en l’Acadèmia Sánchez-Casal. En el centre formatiu va conèixer Andy Murray, que va marcar la seva vida. Amb 23 anys, es va fer una lesió greu quan jugava i estudiava en la Universitat de Miami. Necessitava un any de recuperació. Murray li va oferir incorporar-se al seu equip tècnic. Va cloure la seva efímera carrera de jugador i va iniciar la d’entrenador. Com qui diu, mossèn abans que escolà. Es va passar cinc anys al costat de Murray (2010-2014), sempre en un segon terme, i va participar en l’eclosió de l’escocès quan va incorporar Ivan Lendl. Una etapa d’esplendor en què Murray va trencar el malefici de quatre finals perdudes seguides de Grand Slam –a Lendl li havia passat el mateix– i va conquerir l’obert dels Estats Units, Wimbledon i l’or olímpic. Un cop finalitzada la relació, el sud-americà va ajudar durant dos anys al txec Tomas Berdych (2014-2016) i ara fa aproximadament un any i mig va iniciar la seva relació contractual amb Dimitrov, amb el qual, a més a més, ha llaurat una bona i equidistant amistat. Com a jugador, va jugar durant dos anys amb Murray a dobles quan eren júniors i no van perdre ni un sol partit. En el capítol individual va arribar al lloc 727è de l’ATP.