Massa vent

La nit de la velocitat va començar encara de dia. En la primera cursa dels quarts de final, Jim Hines va aturar el cronòmetre en 9.8. L’alegria va quedar ràpidament estroncada. Hi havia massa vent a favor, 2,75 metres per segon, quan el límit perquè un rècord fos homologat era de dos metres per segon. En el segon quart de final, Melvin Pender i Larry Questad van fer 10.0 també amb massa vent a favor. En el tercer quart de final, el jamaicà Lennox Miller va córrer en 9.9, també amb vent a favor. En la darrera cursa dels quarts de final, el vent va afluixar (1,99 metres per segon) i va permetre a Charlie Greene i al francès Roger Bambuck d’afegir-se a la llista d’atletes que compartien el rècord mundial amb 10.0.

La darrera cursa dels quarts de final a Sacramento es va córrer a les 19.20. La primera semifinal estava programada per a les 21.15. Ja era negra nit. Jim Hines va dominar amb autoritat amb 9.9. Ronnie Ray Smith va acabar a 1,10 metres segons la foto d’arribada i també li van donar 9.9. El vent, 0,80 metres per segon a favor. Els cronòmetres dels tres jutges que van controlar Hines van ser de 9.8, 9.9 i 10.0, i un quart, extra, de 9.8. Els tres de Smith van ser de 9.9. Cinc minuts més tard, la segona semifinal. Green va guanyar també amb 9.9 –dos 9.9, un 10.1 i un extra de 9.8– davant Lennox Miller (10.0) amb un vent a favor de 0,88 metres per segon. La barrera dels 10 segons havia caigut. Tres homes havien corregut els 100 metres en 9.9, però la glòria era per a Jim Hines. A les 22.15 es va córrer la final i el títol de campió dels estats Units dels 100 metres de l’any 1968 el va guanyar Greene amb 10.0, el mateix temps que Hines. Era la vuitena victòria de Greene sobre Hines en tretze enfrontaments. El mes de setembre els mateixos atletes es van retrobar a Eccho Summit, en les proves de selecció per als Jocs de Mèxic. Hines va guanyar amb 10.0 davant Greene (10.1). El 14 d’octubre del 1968, en la final olímpica dels 100 metres de Mèxic, Jim Hines va confirmar la seva superioritat davant un Charlie Green que va arribar tocat a la competició olímpica. A Mèxic, a 2.248 metres sobre el nivell de la mar –amb el que això beneficia en les proves d’esforços curts i intensos– i en una pista de material sintètic, Hines va volar. La història estadística ens diu que va guanyar amb 9.9 igualant el seu rècord de Sacramento. Miller va ser segon amb 10.0 i Greene tercer amb 10.0. A Mèxic, però, ja es va usar el cronometratge electrònic –Hines va fer realment 9.95, per 10.04 de Miller i 10.07 de Greene–, però els temps oficials van ser manuals i es van arrodonir a la dècima. Quan el 1977 IAAF va passar a reconèixer només les marques amb cronometratge electrònic, els 9.95 de Hines van encetar la llista de rècords mundials dels 100 metres. El rècord va durar fins al 1983.

Diferència de 0.24

Els especialistes han establert que entre les marques manuals i les automàtiques en els 100 metres hi ha una diferència de temps de 24 centèsimes. Un 9.9 manual, per tant, seria un 10.14 automàtic. En la final dels Jocs de Tòquio del 1964, Bob Hayes va guanyar amb 10.0 en una pista de terra. Els temps automàtic va ser de 10.04. aplicant la diferència, Hayes hauria fet 9.8 manuals –els cronos manuals, no oficials, d’aquell dia, van ser dos de 9.9 i un de 9.8– i hauria estat el primer a córrer per sota dels 10 segons.