Atletisme

Encarna Granados

BRONZE EN ELS 10 KM MARXA DEL MUNDIAL DEL 1993

“El que realment m’agradava era córrer”

L’atleta gironina admet que la marxa atlètica li “feia vergonya”, però que la insistència de l’entrenadora del GEiEG Teresa Masó va ser decisiva perquè s’hi dediqués

Dels Jocs de Barcelona el record que en tinc és el de les dues xineses enfilant la pujada cap a l’estadi
Si em pregunten qui és el meu ídol dic que el meu pare, que va començar a córrer als 45 anys i ja fa maratons i tot
El 2001 em vaig retirar, però ningú em va fer cap reconeixement ni res i ara penso que potser ho mereixia

El 14 d’agost de fa 25 anys, al Gottlieb-Daimler-Stadion de Stuttgart, una jove atleta desconeguda pel gran públic, Encarna Granados (1972, Sarrià de Ter), es va convertir en la primera catalana a guanyar una medalla en un mundial en quedar tercera en els 10 km marxa. La seva marca (43.21) encara és rècord d’Espanya promesa.

Quins records guarda d’aquell 14 d’agost del 1993?
Quan em vas trucar per dir-me això dels 25 anys em va venir vertigen. Com passa el temps! El que sento ara és que vaig gaudir poc d’aquella medalla perquè tenia només 21 anys. Era massa jove i em va venir tot una mica gran. Era molt tímida i al final, quan vaig veure tots els periodistes, em volia amagar. Amb el pas dels anys he pensat que podria haver guanyat aquella medalla no tan jove, l’hauria gaudit més. I també tinc la sensació que en general podria fet més durant la meva carrera esportiva.
Aquella medalla va ser una sorpresa per a tothom?
Feia poc més de dos anys que era a l’elit fent marxa i entrenant-me seriosament. De fet, classificar-me l’any abans per als Jocs de Barcelona ja va ser una cosa completament inesperada.
Recorda algun detall especial d’aquell dia?
Sabia que estava molt en forma i la tàctica era anar amb el grup de davant. Mentre passaven els quilòmetres m’anava trobant bé i còmoda, però no era gaire conscient del que estava fent per la joventut i perquè era ingènua.
La rebuda a Girona també va ser especial?
Sí que van venir els del GEiEG i la família a l’aeroport, però jo faig una cara a les fotos, quan les miro, d’estar completament superada per tot. Sempre he preferit passar desapercebuda. Recordo a l’autobús de tornada tothom de festa i jo dient “no piteu més”, i estar a l’ajuntament amb en Quim Nadal.
Va descobrir la marxa molt tard. Com va ser?
Jo al GEiEG era una atleta sobretot de fons, mig fons i cros, i també feia els 4x400 m a la lliga quan calia, tot el que tocava. De vegades s’arriba a la marxa perquè no destaques en altres disciplines, però jo era molt ràpida corrent.
I qui la va ‘enredar’ per fer el canvi?
Un dia mentre m’esperava a les pistes per agafar l’autobús i anar a Sarrià hi havia dues noies que estaven fent marxa i em van dir: “Escolta, prova-ho amb nosaltres.” Josep Lluís Lucero, que estava sempre per allà, em va veure i em va dir que ho feia molt bé. La Teresa Masó més endavant em va demanar per fer marxa a la lliga perquè hi havia una baixa i jo li deia: “No, no, si us plau!”
Per què?
Perquè em feia molta vergonya per la meva timidesa i el meu caràcter. Quan veia altres noies i nois fent marxa em feia cosa i no m’hi veia de cap manera.
Però la van convèncer.
El primer dia vaig guanyar, vaig fer bona marca i un cop a la setmana vam decidir que entrenaria marxa. Després van ser dos i cada vegada més, tot i que no deixava mai de córrer tampoc. Quan vaig anar al primer campionat d’Espanya júnior el vaig guanyar i va ser quan em vaig adonar realment que ho feia bé.
Els Jocs de Barcelona estaven a tocar. Devien ser, a més, un al·licient molt atractiu.
No hi pensava massa. De vegades baixava a entrenar-me al CAR amb els altres marxadors de la selecció espanyola. Una de les primeres vegades que hi vaig anar, en Josep Marín, que era l’entrenador de tots, em va dir: “Tu queda’t a la pista i ves rodant, que haig de parlar amb els marxadors que aniran als Jocs”, com volent dir “tu, si esperes anar-hi, ho tens clar”. Em deia que havia fet pocs entrenaments, que necessitava més anys per assimilar-ho. Aquestes coses. Dos mesos després vaig guanyar el campionat de Catalunya i vaig fer la mínima per als Jocs. Jo al·lucinava.
Havent començat tan tard no tenia problemes amb la tècnica?
Al revés, era una cosa natural per mi. Pràcticament no em van desqualificar mai.
I del gran dia als Jocs, què en recorda?
En aquell moment no tenia la sensació d’estar en uns Jocs Olímpics; m’ho prenia com una competició més. El record que em ve al cap són les dues xineses enfilant la pujada de l’estadi olímpic.
Manté el contacte amb tots els grans marxadors d’aquells anys, com Valentí Massana, Dani Plaza o Mari Cruz Díaz?
Jo no formava ben bé part del seu nucli, ja que gairebé sempre m’entrenava a Girona, però no hi he perdut el contacte. Fa poc vaig parlar amb Plaza, amb Díaz també hi he quedat algun dia, i fins i tot vaig acompanyar un tros en una marató l’Emília Cano.
Abans m’ha dit que hauria pogut fer molt més en la seva carrera. Per què no ha va aconseguir?
Crec que no vaig poder assimilar mai les càrregues d’entrenament de Josep Marín, que era molt exigent no només amb mi sinó amb tots. Després dels Jocs de Barcelona ja em vaig haver d’operar el genoll. Recordo que l’any següent del mundial de Stuttgart, en un entrenament no podia amb la meva ànima i ell em deia que no tenia res, que tot era psicològic, fins que vaig perdre el coneixement. Em van portar a l’hospital i va resultar que estava a zero de ferro, tenia una anèmia de cavall. Feia mesos que em queixava, però ell deia que havia de seguir. Hi ha entrenadors que t’escolten més, que són més empàtics.
La relació amb ell, doncs, no va ser mai bona?
Vaig acabar deixant-lo. Als Jocs de Sydney jo no em volia entrenar amb ell; ho feia amb la Teresa i amb un altre tècnic a Barcelona.
Abans d’anar al GEiEG a fer atletisme havia fet algun altre esport de petita?
El professor d’educació física de l’escola Montserrat de Sarrià, Ramon Soy, em va veure un dia corrent al pati jugant a agafar i ja deia “com corre aquesta nena!” A més, guanyava els nens i els treia dues o tres voltes d’avantatge. Quan em va dir que si anava a córrer algun campionat no hauria d’estudiar tant, vaig dir “doncs d’acord”,perquè no m’agradava gens estudiar. Amb tretze anys vaig anar a un campionat gironí a la Devesa i vaig quedar segona rere una noia molt ben equipada que portava claus i tot. Això va ser l’inici de tot.
Sempre ha hagut de combinar aquestes dues ànimes de corredora i marxadora; de fet, quan va deixar la marxa va tornar a competir com a atleta de fons.
Sense pràcticament entrenar-me, vaig quedar onzena al campionat d’Espanya de cros. La marxa em va donar molt, però a mi el que sempre m’ha agradat és córrer. De vegades no valoro jo mateixa que he fet tres Jocs Olímpics. Són molts entrenaments per aconseguir una cosa així.
Als anys noranta el GEiEG tenia el seu millor equip d’atletisme de la història, amb Imma Clopés, Jordi Mayoral, Lluís Turón, etc. Quins records té d’aquells anys?
Que érem sobretot una família; m’havien dit de marxar del GEiEG en aquells anys però no ho volia. A més, tenia molt bona relació no només amb els atletes sinó també amb els entrenadors, directius... Amb tothom.
Considera que l’esport femení, i encara més la marxa, estava infravalorada llavors i també ara?
Crec que està canviant, afortunadament, i la dona s’està guanyant el respecte en l’esport, però és evident que una medalla com la de Natàlia Rodríguez en una prova com els 1.500 m tenia més força que la meva o qualsevol altra en una cursa de marxa.
En el cas de molts atletes amb qui parlo, l’afició dels fills per l’esport o l’atletisme els ve dels pares. En el seu cas va ser al revés, tinc entès.
Ell no havia fet mai esport. S’hi va posar exactament quan vaig començar jo. Recordo que em deia: “Haig de venir amb tu al matí a córrer”. I el primer dia que ho va fer no va aguantar ni cent metres. Però no es va rendir. Si em pregunten quin ídol tinc, jo sempre dic que el meu pare, perquè va començar a córrer amb 45 anys per copiar-me a mi, i amb 53 anys va fer 1h17:35 en una mitja marató i en la primera marató que va disputar va baixar de les tres hores. Quan en Josef Ajram o algun altre mediàtic d’aquests, jo sempre penso que el meu pare és millor. La genètica em venia d’ell, està clar.
I fer el salt a les curses de ruta, ho va pensar?
Sense entrenament vaig fer la mitja marató de Sitges i la vaig guanyar amb 1h17; amb aquesta marca les guanyaria totes a Catalunya avui. No vaig seguir perquè soc massa competitiva, prefereixo entrenar-me pel meu compte alguns dies. No puc competir i anar suau.
Sempre va ser propensa a lesionar-se?
Quan vaig començar a fer marxa havia d’haver fer una successió progressiva en els entrenaments, però des del primer dia allà estava fent el mateix que els nois al CAR. Tenia sempre problemes als isquiotibials, als abductors. També recordo que després d’Atlanta vaig perdre el coneixement en un entrenament per molts còlics al nas.
Les russes eren aquells anys unes rivals molt dures. Sospitava que podien estar dopades?
Prou feina tenia a arribar bé jo a les competicions. No pensava massa en les altres marxadores; potser era ingènua, això sí.
De Marta Domínguez, que va ser companya a la selecció, s’ho esperava?
Érem molt amigues i s’ha de dir que ella, malgrat el que va passar, va ser sempre molt bona atleta competint. No soc ningú per jutjar el que han fet o deixat de fer els altres.
L’atletisme d’ara, el segueix?
Sí, en soc una apassionada. M’agraden molt les joves marxadores que han sortit en l’equip espanyol, sobretot María Pérez, i crec que Valentí Massana pot fer molt bona feina a la federació catalana perquè tornin a sortir grans figures. Dels atletes espanyols, el que més m’agrada és Bruno Hortelano, sobretot per com es planteja la vida. És un mentalista.
I els xous que feia Usain Bolt li agradaven?
Sí, perquè ell s’ho podia permetre; un altre, no.
Quan va deixar l’atletisme va continuar lligada a l’esport?
Entrenar-me em fa sentir bé i el meu cos ho necessita; però a la vida he fet de tot. Cal reinventar-se. Hi ha gent que ha fet esport i que no sap sortir-ne encara que hi guanyi tres duros, perquè es pensen que per haver estat en uns Jocs Olímpics s’obriran totes les portes, i s’enganyen. És igual que la fama, molts la necessiten i a mi no m’agrada gens. Però també trobo que de vegades passo massa desapercebuda. Em vaig retirar oficialment el 2001 i ningú m’ha fet mai ni un comiat ni res. Després de molts anys hi penso i considero que potser mereixeria que em fessin alguna cosa.
El GEiEG farà cent anys el 2019. Entenc que és com una segona família.
Hi vaig passar tota la meva infantesa, amb els entrenadors, i tinc molt bons records de tothom; de les pistes de cendra, de quan vam anar al nou estadi i era tot un luxe. Els dos últims anys vaig marxar pels canvis en la directiva, però el GEiEG és el meu club.
I des de Barcelona continua essent aficionada a l’esport i l’atletisme gironí?
Sí, sobretot al Girona, ara que està a primera divisió. Vaig a mort amb ells! I a Esther Guerrero i Adel Mechaal també els segueixo.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)