Més esport

Política i esport

Un dia per a la història

L’octubre del 1967, el moviment pels drets civils va impulsar aquesta estructura, que pretenia lluitar contra el racisme en l’esport

El moviment va promoure el boicot en la cita olímpica del 1968 fins que el Comitè Olímpic Internacional va acceptar retirar la invitació als estats que practicaven l’‘apartheid’

El gest de Smith i Carlos era la certificació del triomf d’aquell projecte compromès, la imatge dels Jocs del 68

El 16 d’octubre del 1968, una icònica fotografia presa a l’estadi olímpic de Ciutat de Mèxic, on dos atletes nord-americans alçaven el puny tot fent la salutació del black power, va fer la volta al món i es va afegir a les que, aquell mateix any, ens havien deixat revoltes com ara el Maig francès, la primavera de Praga i les diverses lluites que els joves d’arreu del planeta protagonitzaven contra la guerra del Vietnam.

La imatge de Tommie Smith i John Carlos amb el puny aixecat, capcots al podi on se’ls coronava com a medallistes olímpics mentre sonava l’himne dels Estats Units, i descalços per protestar per la pobresa que assolava la població afroamericana, amaga un petit detall que és clau per entendre l’origen de la seva acció. Tant ells com Peter Norman, l’atleta australià que els acompanyava al podi, lluïen al pit l’emblema del Projecte Olímpic pels Drets Humans, una organització creada l’octubre del 1967 que pretenia traslladar el combat contra el racisme i pels drets civils a l’àmbit esportiu.

El gest de Smith i Carlos era la certificació del triomf d’aquell projecte compromès. Un acte que, malgrat els intents del COI per censurar-lo i la repressió que va comportar per als seus protagonistes, es va convertir, per sempre més, en la imatge per excel·lència dels Jocs de Mèxic del 1968. Precisament, la cita olímpica mexicana va arribar en un dels moments àlgids en la lluita de la població afroamericana pels seus drets. El 4 d’abril d’aquell mateix 1968, l’assassinat de Martin Luther King, l’icònic dirigent del moviment pels drets civils, havia desfermat la revolta dels afroamericans i havia propiciat també l’auge del moviment dels Panteres Negres, dels quals Smith i Carlos acabarien fent la salutació en plena cerimònia olímpica.

Abans, M.L. King havia participat activament en la creació del Projecte Olímpic pels Drets Humans, organització impulsada pel sociòleg Harry Edwards, membre del partit dels Panteres Negres i antic llançador de disc a l’equip atlètic de la Universitat de San José. El propòsit d’aquella nova estructura era combatre la segregació racial existent en el terreny l’esport, tant als Estats Units com en bona part del planeta. Aquell projecte beneït per Martin Luther King va aplegar nombrosos atletes afroamericans, entre els quals Tommie Smith i John Carlos, propers a les posicions dels Panteres Negres i membres del mateix equip de la Universitat de San José del qual havia format part Harry Edwards.

El Projecte Olímpic pels Drets Humans va fer públiques quatre demandes, i alhora va anunciar que, si no se satisfeien, promouria el boicot dels atletes afroamericans en els Jocs mexicans. La primera de les reivindicacions era la prohibició de la participació de Sud-àfrica i de Rhodèsia en la cita olímpica si aquests estats continuaven mantenint règims de segregació racial contra la població negra. Aquesta demanda va trobar un ampli ressò més enllà dels Estats Units i va congregar el suport de bona part de les delegacions olímpiques africanes i de l’Europa de l’Est, que també van amenaçar de boicotejar els Jocs si es mantenia la invitació als estats que practicaven l’apartheid.

La segona de les demandes sol·licitava la restauració del títol mundial de boxa de què Muhammad Ali havia estat desposseït arran de la seva negativa a servir amb l’exèrcit nord-americà en la guerra del Vietnam. Amb aquesta reivindicació, el Projecte Olímpic pels Drets Humans evidenciava el suport al moviment contra la guerra, que esdevenia cada cop més ampli tant als Estats Units com arreu del món.

El tercer requeriment era foragitar Avery Brundage de la presidència del COI, ja que era considerat pel Projecte Olímpic pels Drets Humans un supremacista blanc que, a més, havia desenvolupat un paper clau en l’assignació dels Jocs Olímpics del 1936 al Berlín del Tercer Reich nazi. Finalment, la quarta reivindicació exigia la contractació de més entrenadors afroamericans en els diversos equips olímpics dels Estats Units després de constatar que la proporció de tècnics negres era pràcticament insignificant en comparació amb el nombre d’atletes.

D’aquells quatre requeriments per evitar el boicot, el Projecte Olímpic pels Drets Humans només en va poder fer realitat un: el que exigia la no participació de les delegacions sud-africana i rhodesiana en els Jocs si mantenien la seva política de segregació racial. Després que, el gener del 1968, el COI hagués decidit mantenir la invitació a Sud-àfrica malgrat la seva política racista amb l’argument d’ajornar la seva exigència d’equips olímpics exempts de segregació per als Jocs del 1972, la pressió exercida pels atletes afroamericans i pels estats africans i socialistes va acabar provocant que el comitè organitzador dels Jocs mexicans, tement el fracàs de la competició a què havia de donar cabuda, exigís al COI que reconsiderés la seva decisió. En conseqüència, el 21 d’abril del 1968, el comitè olímpic en va acabar excloent les delegacions racistes argumentant que el clima internacional feia “imprudent” que participessin en els Jocs Olímpics.

Tot i que Muhammad Ali va continuar sense títol mundial ni llicència per boxejar fins al 1970, que Brundage va seguir al capdavant del COI i que la nòmina d’entrenadors afroamericans no es va veure ampliada substancialment, el Projecte Olímpic pels Drets Humans va decidir, finalment, no boicotejar els Jocs.

La principal raó va ser la reconsideració de convidar els països que practicaven l’apartheid, tot i que n’hi va haver una de més prosaica, que va ser la que argumentava que els atletes afroamericans que feia anys que es preparaven es veurien privats de demostrar les seves capacitats en una competició que centrava l’interès dels mitjans d’arreu del món. La decisió final dels impulsors del Projecte Olímpic pels Drets Humans, igual que la de les delegacions africanes i de l’Europa de l’Est, va ser participar-hi, sí, però aprofitar-la com un instrument en la seva lluita contra el racisme i en defensa dels drets civils.

És en el marc d’aquest combat en què cal situar l’acció de Tommie Smith i de John Carlos, que amb el seu gest van ajudar a internacionalitzar la lluita contra la discriminació de la població negra als Estats Units. Smith, que en aquells Jocs va batre el rècord mundial dels 200 metres i que havia exercit com un dels primers portaveus d’aquell projecte, va dir que la seva lluita era “per a tota la humanitat”. “Fins i tot per a aquells que ens neguen a nosaltres els drets”, hi afegia.

Que la defensa dels drets civils i polítics de la població afroamericana als EUA i la lluita contra els règims racistes arreu del món en l’àmbit de l’esport no eren només responsabilitat dels atletes negres va quedar palès pel gest de l’australià Peter Norman, que també va voler lluir l’emblema del Projecte Olímpic pels Drets Humans quan va recollir la seva medalla, però també per la solidaritat que van mostrar amb els seus compatriotes afroamericans els integrants de l’equip de rem de la Universitat de Harvard (EUA), tots ells de pell blanca, que havien estat seleccionats per representar el seu país a Mèxic. Actes com els seus van posar en evidència que, més enllà d’un olimpisme caduc i complaent amb el racisme com el que representava Avery Brundage, hi havia un esport compromès amb la igualtat de drets. Un olimpisme pels drets humans.

Amenaça de boicot
El Projecte Olímpic pels Drets Humans, en el qual va participar activament Martin Luther King, va amenaçar de boicotejar els Jocs de Mèxic.
1967
Es va crear
el Projecte Olímpic pels Drets Humans, una organització que pretenia traslladar el combat contra el racisme i pels drets civils a l’àmbit esportiu.
4
d’abril.
Martin Luther King va ser assassinat als Estats Units i això va desfermar una revolta dels afroamericans i l’auge dels Panteres Negres. Smith i Carlos s’hi van acabar integrant.
1970
Muhammad Ali,
una de les grans icones de l’esport afroamericà, havia perdut la llicència per boxejar i no la va recuperar fins al 1970.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)