El públic es va haver de fregar els ulls per donar crèdit als 8,90 metres que va universalitzar el marcador de l’estadi olímpic de Mèxic. Els jutges van conferir el toc sublim definitiu al moment històric trigant, desconcertats, vint minuts a assegurar-se que la mesura, repetida un cop i un altre amb una cinta mètrica recuperant el mètode tradicional perquè el mesurador òptic no havia pogut abastar el salt, era la correcta. Afectat per un atac d’ansietat –un atac de cataplexia, segons els metges–, les cames de l’espigat Bob Beamon (1m91) van fer figa i, abraçat al seu company i rival Ralph Boston, es va agenollar a terra, sorprès, emocionat, meravellat i fins i tot amb nàusees tot i que, en primera instància, no havia ni reaccionat. Acostumat a mesurar el seu rendiment en peus –1 peu: 30,48 cm–, no va ser conscient d’entrada del miracle fins que Boston li va dir que havia polvoritzat el rècord mundial per dos peus de marge –29 peus i dues polzades i mitja–impulsat per dinou gambades màgiques.

El nou rècord, el més rellevant i més comentat de tota la història de l’atletisme, acabava d’esmicolar per 55 centímetres l’anterior que compartien dos dels competidors de la final, el seu compatriota Ralph Boston i el rus Igor Ter-Ovanesyan (8,35 m), i millorava en 57 centímetres la seva marca personal. Si n’hi hagués hagut, la gesta de l’extraterrenal Beamon hauria dinamitat les xarxes socials. El servidor dels jocs hauria saltat pels aires i el trending topic mundial hauria estat assegurat. Tot just avui fa 50 anys que aquell jove de 22 anys va vèncer l’espai i el temps i, de passada, va matar la final i la disciplina. “Ha destruït el salt de llargada”, va dir el campió olímpic del 1964 Lynn Davies, que va inventar l’adjectiu Beaumonesque per definir grans gestes atlètiques

El dorsal 254 va fer el salt del segle en el seu primer intent de la final amb un vent a favor de 2 metres per segon, el màxim permès, i amb l’amenaça imminent d’una tempesta que no va perdonar, una mena d’apocalipsi atlètic. La conjunció astral i les condicions, amb l’altura de Mèxic –2.250 metres– , van ser evidentment perfectes, però cap altra atleta no es va acostar a la marca. De fet, fins i tot la seva classificació per participar en la final havia perillat. Va segellar el pas amb un darrer salt de 8,19 metres després de rebre el savi consell de Boston, campió olímpic el 1960 a Roma amb 8,12 metres i bronze a Mèxic amb 8,16 m a darrere de l’alemany Klaus Beer (8,19 m). El mateix dia, en el mateix lloc i durant la mateixa hora, Lee Evans va batre el rècord dels 400 metres. També va caure cinc cops entre el dia 16 i el 17 el de triple salt, marques que refermen la idoneïtat de les condicions.

Hi ha teories que discuteixen la validesa de la mesura. Alguns saltadors, basant el seu argument en el moviment de les banderes, tampoc no descarten que l’anemòmetre hagués pogut fallar i que el vent fos superior al permès. D’altres diuen que en les proves paral·leles, els jutges van determinar vent en sentit contrari, però també es cert que la proximitat de la tempesta i el fet que l’estadi sigui molt obert podrien explicar la teòrica paradoxa. Res no es pot demostrar i l’única realitat és un rècord olímpic que encara perdura i un rècord mundial metafísic que va aguantar 23 anys fins que el nord-americà Mike Powell el va batre amb 8,95 metres en el mundial de Tòquio del 1991 en el millor concurs de la història. El gran Carl Lewis també va saltar per damunt dels 8,90 m (8,91) però amb un vent de cua superior al permès i la marca no va ser homologada. El rècord de Powell ja té 27 anys de vigència. El de Beamon és etern. El saltador cubà de 20 anys Juan Miguel Echevarría (8,68 m) és ara mateix el més qualificat per intentar superar-lo. De fet, ell mateix ja ha manifestat que ho pot aconseguir aquest mateix any. Beamon, en declaracions fetes dimarts passat, considera que és l’elegit i que pot superar la barrera dels 9 metres: “Algú saltarà aviat més de 9 metres. Ho veig a prop. I pot ser el noi cubà que tan bé ho va fer a Alemanya.”

Beamon s’intuïa com un relleu al capdavant del salt de llargada mundial però ningú no pensava que aquell jove que havia viscut una infantesa complicada al districte de Queens (Nova York), faria un salt que va frustrar les aspiracions de la resta de favorits. Un cop en el podi i dos dies després del Black Power protagonitzat per Tommie Smith i John Carlos, el nou heroi també es va afegir a la reivindicació i va alçar el braç mentre sonava l’himne dels Estats Units, però sense acotar el cap.

L’homenatge més curiós és el que li van fer els Phoenix Suns quan el van triar en la quinzena ronda del draft de 1969. Ell havia practicat bàsquet però mai no va jugar a l’NBA. La setmana passada, va tornar al lloc dels fets en una sèrie d’actes de commemoració dels 50 anys dels Jocs. Els que hi han parlat en els darrers anys asseguren que encara no ha superat l’aureola de la gesta. Va plegar als 27 anys, condicionat per l’exigència del seu propi èxit i la impossibilitat de repetir-lo, tot i que en aquella època els atletes es retiraven prou joves. Amb tot, el seu vol lliure serà recordat pels segles dels segles.