Un bon grapat dels esportistes catalans que fa mig segle van participar en els Jocs de Mèxic i Grenoble es van reunir, el 18 d’octubre passat, convocats per l’Aula d’Història del Museu Olímpic de Barcelona. L’acte va ser conduït pel periodista Joan Manuel Surroca, que presentava el llibre 1968: uns Jocs Olímpics innovadors i universals, i va servir per rememorar les experiències dels qui, fa 50 anys, van ser atletes olímpics. És el cas del carismàtic Antoni Campañà, que, abans de desenvolupar la seva vida professional com a fotògraf del diari Sport, va participar com a esquiador en els Jocs d’hivern de Grenoble. “No érem conscients del que suposava anar a uns Jocs Olímpics”, va assegurar, subratllant una idea que altres van corroborar. Campañà va revelar un record de la cerimònia d’inauguració d’aquells Jocs que no ha pogut oblidar: “Enmig d’un estadi ensopit, en una cerimònia grisa, la veu greu de Charles de Gaulle va retronar quan va declarar inaugurats els Jocs. De vegades encara somio amb aquella veu!”

La nedadora barcelonina Mari Pau Corominas, una de les dues dones que el Comitè Olímpic Espanyol (COE) va enviar a Mèxic, la primera d’arribar a una final, explicava que va ser la seva mare qui es va encarregar de l’uniforme que portaria en la desfilada inaugural, mentre que dos il·lustres de la natació catalana, Miquel Torres i Santiago Esteva, somreien al seu costat. Un altre històric de les piscines a Catalunya, Lolo Ibern, va revelar poc després que l’any passat va tornar a Mèxic i es va emocionar en visitar les instal·lacions on, fa mig segle, va competir com a waterpolista. “Teníem una mica de complex, una mena d’inseguretat, crèiem que no seríem capaços”, lamentava Ibern, que avui és el màxim mandatari tècnic del waterpolo mundial, en parlar del paper que va fer la selecció estatal en els Jocs del 1968.

No hi va haver cap medalla per a la delegació espanyola, però els Jocs del 1968 van suposar un evident salt de qualitat. En aquest sentit, Nino Buscató assegurava que a Mèxic “el bàsquet va començar a canviar de manera radical”. El que va ser jugador de la Penya i del Barça era protagonista principal d’aquella selecció espanyola que va acabar setena després de quedar eliminada en els quarts per l’amfitriona. Buscató va parlar al costat de Ramon Alfonseda, actualment president de l’Agrupació Barça Jugadors, que va recordar els problemes que li va ocasionar l’altitud de Mèxic quan, amb 20 anys, va ser olímpic. “Ho vam pagar molt car. Recordo que estava grogui en els entrenaments. Hauríem hagut d’arribar una setmana abans”, lamentava.

Abans que tanqués l’acte Manuel Orantes, plata en el torneig de tennis –que va ser esport d’exhibició–, Leandre Negre va recordar el partit més llarg de la història de l’hoquei sobre herba. Holanda i Espanya lluitaven pel cinquè lloc “a 2.000 metres i amb 35 graus de temperatura”, assenyalava qui després ha estat un destacat dirigent d’aquest esport. “Vam fer dotze pròrrogues de set minuts i mig i els holandesos ens van marcar en l’últim segon, quan estàvem a punt de repartir-nos ex aequo el cinquè lloc”, va explicar. “Però aquest rècord Guinness no ens el treu ningú, perquè ara les normes no permeten que hi hagi tant de temps afegit”, sentenciava.