Més esport

ENRIC SANMARTÍ

NÚMERO 1 DEL RÀNQUING CATALÀ 2018

“El pàdel és exportable”

“La constància i el sacrifici” són els secrets de Sanmartí, que apel·la a la internacionalització per expandir aquest esport

“El circuit català és el millor al marge del World Padel Tour, però s’ha estancat una mica”

Per setzena vegada des del 2002, Enric Sanmartí (Barcelona, 1982), probablement el millor jugador català de la història, ha tancat el curs al capdamunt del rànquing del circuit català.

Com s’ho ha fet?
El més important és la constància, el sacrifici. Ho compagino amb la feina i això no em permet entrenar-me ni descansar tant com altres. Soc bastant organitzat. Estic casat, tinc una nena petita i no és fàcil, però sempre intento trobar el moment d’entrenar-me, ara amb menys quantitat i més qualitat. Ja tinc 36 anys i sé que no serà etern.
Ja té parella per al 2019?
La idea és tornar a una parella fixa. He tingut la sort de jugar vuit anys amb el Javi Casadesús i vuit anys amb l’Adrián Biglieri. Pel meu caràcter, m’agrada jugar amb el mateix company. Em dona confiança, estabilitat. Buscar un company cada setmana no és fàcil. Ho tancaré en els pròxims dies.
Amb Javi Casadesús van arribar a un punt en què van deixar de guanyar. Per què han deixat la parella amb Biglieri?
Teníem una ratxa increïble. En set anys havíem guanyat 106 tornejos dels 126 que havíem jugat, un percentatge brutal. I en els sis primers del 2018 no vam aconseguir cap victòria. I no ens havia passat mai. Ho vam valorar i jo vaig prendre la decisió de separar-nos. Havíem arribat a un punt de desgast. Jo ja ho tenia al cap feia temps. Tenim bona relació.
Déu-n’hi-do on ha arribat al pàdel. On creu que pot arribar?
Jo vaig viure els inicis entre cometes. L’any 2000 vaig jugar el circuit FEP, que després va ser Pro Tour, una mica l’equivalent al que ara és el World Padel Tour. Era amateur i hi començava a haver una mica de professionalització. Els premis no eren gaire elevats. Avui en dia és increïble veure pavellons amb 5.000 o 6.000 persones i espectadors molt fidels per streaming. Fa goig. És un gran avantatge per als jugadors. El que necessitem ara són més practicants.
I com s’aconseguirà?
S’ha arribat a un cert sostre a Espanya i caldria que triomfés en altres zones. També m’he fixat que cada any no sempre repeteixen les mateixes proves. Això vol dir que potser hi ha promotors que no guanyen diners. El següent pas és la internacionalització. Jo començaria pels països veïns. Tenen un clima similar i una tradició tennística. El pàdel és exportable. El que fa falta és inversió.
La safata és el seu cop més reconegut. Com el va aprendre?
Quan vaig començar amb divuit anys el Xavi Casadesús i el Pedro Vernis la feien. No existia la rematada per tres i el que es practicava més era la safata. Per sort, tant Casadesús com Vernis feien una safata molt bona, d’escola, i amb ells la vaig aprendre. També vaig tenir la sort de conèixer el Cristian Gutiérrez quan tenia divuit anys. Ell ja era del RCT Barcelona, els seus pares viuen aquí. Vaig entrenar-me amb ell quan jo a penes sabia jugar.
On és la nova generació?
M’ho pregunta molta gent. Es cert és que ara ja tenim les primeres generacions de pàdel que van començar a jugar als cinc o sis anys. Nosaltres veníem del tennis i ens vam adaptar ràpidament. Jugadors com el Marc Quílez, el Tonet Sans o el Marc Badia a penes van jugar a tennis i tenen un molt bon nivell, tot i que sí que és cert que ja haurien d’estar a dalt. Però això també diu molt a favor del nivell de la nostra generació. Aguantarem fins que els joves, que ja són realitats, ens desbanquin.
Per què no es va dedicar al pàdel professionalment?
De fet, m’hi vaig dedicar del 2000 al 2007. A partir del 2010 vaig jugar algunes proves amb Biglieri i he fet un parell de vegades quarts, diversos cops vuitens, sempre hem entrat als quadres grans del circuit professional Pro Tour i ara WPT. Quan vaig començar tampoc m’ho prenia al cent per cent, estava estudiant una carrera. No pensàvem que el pàdel tindria tant de recorregut. Els premis no eren elevats. Vaig accedir al món laboral i vaig fer quasi un punt final. El 2010 vaig aconseguir patrocinadors i amb l’Adrián ho vam fer molt bé. Vam jugar quarts a Castelló el 2011 i quarts d’un Challenger.
A Castelló van tenir una invitació perquè a Tarragona, prova efímera del circuit, hi va haver un problema…
Vam fer la inscripció i per algun motiu no va arribar i no sé si per remordiment o no, el cas és que dos mesos després vaig sol·licitar una invitació per jugar a Castelló i ens la van concedir quan no en donen gaires. La invitació va quedar plenament justificada perquè vam arribar a quarts i vam perdre contra Lamperti i Cristian Gutiérrez.
Quines són les diferències entre el circuit català i el WPT?
La velocitat de la pilota és diferent. Va una mica més ràpida perquè són els millors del món. També es nota en el tema físic. Els tops són increïbles. Potser comences els primers jocs aguantant bé però quan arribes al 3-3 o al 4-4, ells tenen un plus de físic i tu ja estàs una mica ofegat. Et fan un break i et marquen territori.
Cada vegada juguen amb més cops per baix molt mesurats per evitar els contraatacs...
Jugadors com Lamperti, Stupa o Paquito o d’altres la treuen des de darrere la línia de servei. Veus que has fet el millor globus i que has perdut el punt i això t’obliga a jugar més per baix. Ha canviat en els últims anys.
Vostè sempre ha estat un jugador molt tàctic.
Has de tenir una relació molt cordial amb la teva parella. Analitzar els rivals, analitzar els nostres punts forts i dèbils. Sempre hi penso abans del partit, intento seguir una tàctica. Tenim la sort o el desavantatge que sempre som més o menys els mateixos. Per això, també fan l’anàlisi els rivals.
Ara, però, té entrenador.
És la primera vegada. El màxim que havia tingut és quan tenia disset anys, que vaig entrenar un any i mig amb el Xavi Casadesús a l’escola de menors de la federació catalana i amb el Pedro Vernis. Després vaig estar des dels 21 fins fa quatre anys sol amb els meus companys. Amb l’Àlex Marín tinc una molt bona relació i estic encantat. Des de fa un any també tinc preparador físic, el Marc Triquell.
El circuit català és el millor després del WPT?
Per premis i per nivell, sí. Tenim un molt bon circuit amb moltes proves respecte a altres federacions. També es cert que s’ha estancat una mica. Els premis econòmics no han evolucionat, el pàdel femení hauria de tenir més participants i perquè sigui un campionat de Catalunya complet hauríem de jugar les quatre províncies i ara, a diferència d’anys enrere, gairebé totes les proves són a Barcelona. S’haurien de trobar clubs i ajudar-los. No dic que sigui fàcil.
Quina serà la seva funció en la nova junta del RCT Barcelona?
Soc vocal i el responsable de la secció de pàdel. Soc soci del RCT Barcelona-1899 des de petit i hi tinc una vinculació molt forta i em fa molta il·lusió aportar la meva experiència. És un club tradicionalment lligat al tennis i, a poc a poc, estem intentant crear més ambient de pàdel.
Què pensa de la moció de la catalana i set federacions al president de l’espanyola?
Ens en vam assabentar fa poques setmanes. L’analitzarem. Parlarem amb el president de la federació catalana, Pere Hernández, i amb el de l’espanyola, Aldredo Garbisu, per saber què ha passat. Serà una decisió de la junta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)