ADEL MECHAAL
ATLETA NEW BALANCE
“El que m’agrada és córrer”
“Ha estat un canvi molt positiu: campió d’Europa i cinquè del món en 3.000, quart d’Europa i del món a Londres i Berlín”
“L’esport d’elit és un espectacle i nosaltres som actors que hem de fer emocionar les persones”
Marató?
“L’any que ve el meu objectiu és debutar en mitja marató. I després de Tòquio en marató”, diu Adel, que per a la cita de París (2024) vol fer els 5.000 i 10.000 i a Los Angeles (28), el 42,195. “No fa gaire vaig fer un entrenament de 30 acabant amb la mitja en 1h07. En marató 2h14 és la mínima per a Tòquio”, explica el palamosí. “El meu objectiu no és passar-hi per córrer en 20h10 o 12 sinó per baixar de 2h10”, assegura.
Crec que va ser una gran equivocació parlar de política; no està ben vist, i ara estic molt centrat en la meva carrera
Adel Mechaal (Tetuan, 1990) va presentar fa una setmana a Palamós el seu nou club d’atletisme, dos dies abans de la cita a Rabat en què buscava la mínima per al mundial en el segon dels seus tres intents, inclòs el de dijous a Huelva. “Estic en condicions de fer-la, he corregut cinc cops a la meva vida per sota d’aquesta marca”, diu sobre el 3:36. El palamosí recorda també la seva primera experiència olímpica i com li ha canviat la vida des que va marxar a Madrid, a entrenar-se amb Antonio Serrano. “La nacionalitat em suposa poder decidir: jo votaria sí a la primera i, a la segona, un altre sí rotund”, va dir a aquest diari , per Nadal del 2013 encara no mig any després de resoldre el laberint burocràtic que va haver de superar per tenir la documentació espanyola –des dels dos anys vivia a Catalunya, la independència de la qual reclamava llavors feia temps– amb la qual podia competir en l’àmbit internacional, rebre beques... Una idea que, amb els anys, ha canviat.
La temporada, amb el mundial tan tard, com l’afronta?
El meu objectiu a Doha és córrer 1.500 i 5.000. Faré com el 2017: enfocaré el 1.500 i miraré de jugar les meves cartes al 5.000. La preparació per al mundial està molt bé perquè tens dos dies entre una prova i l’altra, i tant jo com el meu entrenador creiem que és viable. Molts atletes les faran totes dues.
El 2019 i el 2020 s’enllacen.
En deu mesos tens: un campionat del món, un campionat d’Europa, un campionat del món de pista coberta i un de cros i un campionat d’Europa de cros. Amb els Jocs Olímpics, set competicions en deu mesos.
Madrid. Li canvia molt la vida?
Trobo molt a faltar competir a casa. Sincerament, estic molt en desacord amb moltes de les curses que es fan aquí, per Catalunya. No compten amb mi i no entenc per què. Ho trobo a faltar i no et puc dir si és un organitzador o un tipus de cursa. Competir a casa vol dir aprofitar un viatge, córrer a prop de la meva família, que em ve a veure... Viure a Madrid ha estat un canvi molt positiu: campió d’Europa i cinquè del món en 3.000, quart d’Europa i del món a Londres i Berlín. Els serveis mèdics, l’entrenador i els companys d’entrenament, realment, són de molt nivell.
No és Palamós, és clar.
Quan hi era m’entrenava amb el meu germà o Josep Carballude amb bicicleta. Ara tinc nous estímuls, companys com Javier Guerra o Álex Villalba, o joves de 400 i 800 molt bons. Tenim atletes de molt nivell i quan l’Antonio ho creu convenient i fem dues o tres sèries, ells fan l’última. És com una competició.
No té res a veure, pel que diu.
Això és realment el que vaig trobar a faltar, aquí. I va ser un dels motius per prendre la decisió i moure’m. M’entrenava sol i amb Josep Carballude, després de dos anys sense millorar... Necessitava un canvi: no tant d’un entrenador o un altre com de motivació. Sol no és que sigui avorrit, però quan comences a patir no tens ningú que t’empenyi.
Tenim els que serien els seus segons Jocs a l’horitzó. Dels primers i passat un temps, quin record en té? El relat que va fer, a Madrid tancat en un hotel...
És clar, que van ser uns Jocs molt amargs. Aquella situació em va fer molt més fort, mentalment. Em vaig adonar que realment el que m’agrada i vull continuar fent és córrer. Recordo abans d’entrar al judici i de saber el veredicte... Estava pensant què podia passar, pendent de tres persones d’un tribunal escollit a l’atzar. El món em va caure a sobre, només de pensar que no podria continuar corrent, que és el que realment m’apassiona i em motiva. El que m’excita és la competició i em va provocar una gran tristesa només de pensar-ho.
Resolt el cas, ha d’anar a Rio.
Quan vaig sortir del tribunal vaig venir a Barcelona i vaig fer el doblet a Serrahima. Vaig guanyar els 1.500 i 5.000 i l’endemà era el veredicte: realment no era culpable. El meu formulari Adams estava omplert satisfactòriament i, en cas que no pogués ser allà un dia concret, ho havia notificat segons el procediment. L’agència espanyola no va rebre o no va llegir aquest correu. Això va ser un control i l’altre mai me’l van notificar.
Té més oportunitats, ara. I la següent es presenta aviat.
A Tòquio em fa molta il·lusió. L’edat serà perfecta, 29 anys, i l’experiència de doblar els 1.500 i 5.000. Tinc molt clar quina serà la meva prova: quan surti el calendari, si em permet doblar ho intentaré. I anirem a totes. L’experiència, de quan vaig sortir a l’estadi, et fas tan petit, tant. Et tremolen les cames, la vista... No et creus on ets i aquest va ser un dels motius pels quals no vaig rendir. Tinc moltes ganes que arribi Tòquio.
Se’l va vincular, potser per les entrevistes que li vam fer aquí mateix, amb el procés. Deia que era independentista.
Bé, moltes vegades es pensa que els atletes o els esportistes professionals no votem. Perquè, si ho fas, estàs cometent un crim [riu]. Evidentment, cada persona té els seus coneixements polítics. Jo en aquell moment en tenia uns i ara són uns altres. També quan vius envoltat d’unes persones que creuen una cosa, al final no és que tu també les creguis, sinó que són molt convincents. Hi ha persones que ho poden ser molt. I ja està.
Ha canviat, doncs.
Actualment sí que puc dir que la política m’agrada, que sense ella el país no pot avançar i que se n’ha de fer. Bones polítiques i, per fer-ne, hi ha d’haver polítics. Per això em presentaré amb un partit, encara no sé quin, però sí que m’agradaria. Per què no, ajudar el meu poble a créixer? Una de les maneres d’ajudar la societat és la política.
Un cop retirat, suposo.
Durant la meva carrera esportiva no en vull saber res, de política. Ni de cap partit. Crec que va ser una gran equivocació parlar de política perquè generalment no està ben vist. Ara estic molt centrat en la meva carrera esportiva: vull ser exemple per a tothom, vaig ser objecte de molts missatges d’odi i el que vull és que gaudeixin amb les meves curses. I que si guanyo una medalla, per Espanya, en disfrutin tant com jo que estic corrent allà. Si vaig a un estadi vull que estigui ple. L’esport d’elit és un espectacle i nosaltres som actors que hem de fer emocionar les persones.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Enllaços relacionats
Publicat a
Notícies
Dimarts,16 abril 2024