Les claus

Trenta ports de muntanya, set per sobre els 2.000 metres. Un Tour per a escaladors, sense contrarellotge (54 km, la meitat demà per equips) ni trampes com trams de llambordes. Dijous arriba el primer final en alt a la Planche des Belles Filles, amb sis ports al davant i allargada un quilòmetre i dos murs més respecte del 2012, quan Froome va guanyar l’etapa i Wiggins es va posar líder.

Els Pirineus són la segona setmana amb Banhèras, la contrarellotge individual a Pau –amb perfil ondulat– i la traca el cap de setmana: 117 km dissabte amb final al Tormalet i diumenge amb 185 i 4.800 m D + fins l’inèdit Prat d’Albis amb Péguèra i els seus murs al 18%, a davant. I els Alps, amb Enbrun per Sant Jaume i final amb 18 km de descens del Galibier seran decisius la tercera setmana. Cinc ports alpins en 126 km amb final a Tignes i, el penúltim dia, la foto del podi a 2.365 m i després de pujar 33 km a Val Thorens.

L’hegemonia

Les fractures que es va fer el quatre cops vencedor, Chris Froome (Ineos), en caure quan feia el reconeixement de la contrarellotge en la Dauphiné, al juny, deixa més oberta que mai la general. El que havia de ser el gran rival, Tom Dumoulin (Sunweb), tampoc hi és per la caiguda en el Giro. L’holandès marca l’hegemonia britànica en les grans voltes, perquè des del seu triomf en el Giro (2017) fins al de l’equatorià Richard Carapaz (Movistar) aquest any, totes han tingut un vencedor de les illes. Froome, les quatre posteriors a Dumoulin (Tour 2017 i 2018, Vuelta 2017 i Giro 2018), Geraint Thomas el Tour fa un any i Simon Yates (Mitchelton) la Vuelta. “Amb Bernal ens hem de comunicar, com Froome i jo l’any passat”, diu el dorsal 1, sobre la gestió de l’Ineos i les seves possibilitats.

Els anys vint

La baixa dels favorits coincideix amb la irrupció d’una nova generació encapçalada pel que pot ser el primer colombià que arribi groc a París: Egan Bernal. Serà el seu segon Tour. Quinzè l’any passat i segon millor jove, compartint equip amb Froome i Thomas, aquest 2019 ja ha guanyat la París Niça i el Tour de Suïssa. Nairo Quintana i Mikel Landa encara no han fet 30 anys. Però amb Alejandro Valverde a l’equip i Marc Soler –la fractura a la Volta Catalunya li ha marcat la primavera– com el millor aliat en l’estratègia del mallot irisat, costa molt imaginar que aquest sigui l’any del Movistar a la general individual.

Adam Yates (1992) compta amb el seu bessó Simon com a principal aliat, i la resta de candidats ja superen la trentena. Són Vincenzo Nibali (1984) o l’etern aspirant Richie Porte (1985), que des que va deixar Sky va ser cinquè en una admirable tasca per al seu excap de files el 2016 i no ha acabat cap altre Tour. Jakob Fuglsang (Astana), Daniel Martin (UAE) o Rigoberto Uran (Education First) tanquen la llista de vells roquers amb aspiracions. Paper mullat, a un terra acabat de fregar o al pit d’un cicloturista quan baixi un port, emocionat.

L’espectacle

Julien Alaphilippe (1992) lidera el rànquing UCI. L’estrella del Deceuninck va guanyar el 2018 la muntanya, i el seu equip té en Enric Mas (1995) l’esperança en la general després del podi en la Vuelta. Vencedor en la Milà - San Remo aquest any, Alafpolak marca també el relleu generacional als corredors cridats a posar-hi el pebre, com Peter Sagan (1990). L’eslovac del Bora i triple campió del món va lligar fa un any el seu sisè mallot verd. I aquí també hi ha absents: l’últim vencedor de la Roubaix, Philippe Gilbert (ahir en feia 37), o el vencedor de 30 etapes i dos mallots verds Mark Cavendish (1985); el segon amb més triomfs parcials, darrere el Caníbal Eddy Merckx (34).