Albert Ramos ha passat de l’infern al cel en 28 dies màgics. D’una espiral de desconfiança a un moment de joc pletòric. Un primer semestre dolent el va fer caure del top 100 després de molt de temps instal·lat en l’elit i el va obligar a passar pel sedàs de les malèvoles fases prèvies. Va haver de jugar i superar, entre d’altres, la prèvia del Godó, per exemple, per accedir al quadre, fet que li va comportar un disgust. Va caure, a més, en el debut a Roland Garros, un dels seus tornejos fetitxe, en el qual va viure la seva gran eclosió el 2016.

Perseverant i a la recerca de punts, va recórrer a un Challenger a Perusa (Itàlia) en el qual va cedir en les semifinals i va començar la recuperació. La primera pedra. A partir de llavors tot han estat flors i violes. Va accedir a les semifinals de Bastad (Suècia), va celebrar el títol a Gstaad (Suïssa), el segon de la seva carrera en un circuit cada cop més ferotge, i va cedir dissabte en la final del torneig de Kitzbühel, ni més ni menys que contra Dominic Thiem, però discutint de valent el primer set en un tie-break. El triomf en la final contra Cedrik-Marcel Stebe a Suïssa va ser del tot rodó: el 200 en la seva carrera. De fet, l’ATP va publicar, per remarcar l’efemèride, un reportatge sobre les seves grans victòries, entre les quals destaca el triomf contra Roger Federer a Xangai el 2015 o la victòria contra Milos Raonic en els vuitens de Roland Garros del 2016, que li va obrir, a més, les portes de Rio 2016.

Amb els quatre triomfs a Àustria, a més, ha encadenat per primer cop en la seva trajectòria nou victòries. Fins ara havia enllaçat ratxes de quatre o cinc partits –quan va ser campió a Bastad el 2016 i amb una victòria en el torneig següent a Gstaad– en els seus moments més àlgids, com per exemple les quatre que el van enlairar als quarts de París.

El 10 de juny era el 101è i posava fi a una sèrie de cinc anys situat entre els cent primers. La mala ratxa havia tingut un capítol decebedor quan va perdre en la primera eliminatòria del Challenger de Prostejov (República Txeca) contra l’alemany Peter Torebko, que en aquell moment era el 534è de l’ATP. De fet, el 15 de juliol era el 99è quan va enxampar a Gstaad l’onada idònia en un curs que va arrencar amb una operació al canell que l’havia mortificat la temporada passada i de la qual havia evitat parlar públicament fins que hi va fer referència en el Godó de fa dos anys. En tres setmanes de bogeria, el millor tennista català ha pujat 47 posicions, que aviat és dit, i avui és el 52è del rànquing. Encara lluny del 17è lloc que va lluir el 2017, setmanes després de jugar la final de Montecarlo, però constatant una millora substancial que li estalvia el maldecap de jugar prèvies. Ramos, segons explica el seu tècnic de sempre al CT Mataró, José María Díaz, descansarà uns dies per carregar bateries. Tot seguit afrontarà el torneig de Winston-Salem sobre pista dura als Estats Units –del 18 al 24 d’agost– i després jugarà l’obert dels Estats Units. Díaz atribueix els èxits “al treball i la constància” habituals i a un moment físic òptim un cop superades tot un seguit de lesions “al canell i altres parts del cos que l’Albert ha tingut en l’últim any i mig”. I fa, a més, un auguri: “Crec que vindran grans resultats.”