La indefinició ha regnat en el circuit femení des que Serena Williams no domina el món. El relleu generacional és una realitat palpable malgrat que la petita de les Williams continua arribant a finals de Grand Slam amb 38 anys –ha perdut les quatre darreres que ha jugat i ja es parla de la maledicció del 24 perquè s’ha encallat amb els 23 Grand Slams–, però cap de les noves primeres espases acaba d’exercir un domini ni abassegador ni sostingut. En les darreres tres temporades han estat quatre jugadores diferents les que han conquerit els quatre Grand Slams, tot i que, això sí, la japonesa Naomi Osaka va repetir en anys alterns conquerint l’obert dels EUA del 2018 i l’obert d’Austràlia del 2019 de manera consecutiva. Semblava predestinada, doncs, tant pel seu joc agressiu com per la seva joventut –22 anys–, a seguir manant, però Ashleigh Barty va triomfar a París i li va arrabassar el número 1. A Wimbledon es va imposar Simona Halep, que va assaborir el seu segon títol de Grand Slam ja en la maduresa. És curiós però simptomàtic respecte de la variabilitat, que Barty, amb una gran volea i especialista en pista ràpida, guanyi a París, i Halep, més avesada a la terra batuda, s’imposi a Londres sobre herba. I a Nova York va néixer una altra estrella: la canadenca Bianca Andreescu. “Jo t’admiro. Ets la puta ama”, va dir a Serena quan aquesta es va retirar ofuscada per lesió amb 3-1 en contra en la final de Cincinnati. Setmanes després la va tornar a superar en l’obert dels EUA davant de 24.000 enfervorits espectadors a l’Artur Ashe, la pista de graderia fixa més gran del món. La gran absent a Flushing Meadows va ser la nord-americana d’origen rus Amanda Anisimova, que amb 17 anys va jugar les semifinals de Roland Garros i que s’entreveu com una de les tennistes amb més talent per arribar al capdamunt. La mort del seu pare i entrenador li va impedir jugar el torneig.

La darrera repetició en títols de Gran Slam en un mateix any, la va signar el 2016 l’alemanya Angelique Kerber, que va endur-se l’obert d’Austràlia i el dels Estats Units. Garbiñe Muguruza va alçar el títol a París i Serena Williams, a Londres.

Dues dades que exemplifiquen la volatilitat i els cops de colze. Maria Xaràpova va sortir fa algunes setmanes del top 100 després de molts anys a l’elit (136a). Cert és que va estar sancionada durant mesos per dopatge, i això li va fer perdre el fil definitivament. Un altre símptoma de la dificultat és que la jugadora formada en el tennis català i nascuda a Caracas Garbiñe Muguruza és la 36a del món, quan fa quatre dies va ser també número 1 i va guanyar dos títols de Grand Slam: Roland Garros i Wimbledon. La letona Jelena Ostapenko, campiona a París el 2017 meravellant, és la 44a de la WTA. Presenta una dada estadística negativa esfereïdora: 1.078 dobles faltes en 158 partits. I la tennista de Puerto Rico Monica Puig, campiona olímpica Rio, és la 80a. O sigui, que tal com resa el tòpic, és més difícil mantenir-se. Assumir la pressió de defensar punts després de l’esclat no és gens fàcil. Encara jove però eterna aspirant i amb un dels millor serveis del món, hi trobem la txeca Karolina Pliskova (2a de la WTA). La deixebla de Conchita Martínez és sovint en les eliminatòries finals i va ser la número 1, però necessita trencar el gel amb un major. “Ara intentaré disfrutar més jugant a tennis”, va declarar. També fan cua Svitolina, Bencic, Bertens, Sabalenka...