Atletisme

MARTA GALIMANY

CAMPIONA D’ESPANYA DE MARATÓ

“Cada any he millorat però anar als Jocs és un somni”

L’atleta de Valls va fer la seva primera marató el 2017, va debutar en un mundial l’any passat i ha baixat per primer cop de les 2h30, una marca que la portarà a Sapporo, la subseu de Tòquio

Profeta a casa
Marta Galimany va assolir el seu primer èxit mediàtic amb una medalla de plata al costat de casa, en la mitja marató dels Jocs Mediterrani s (1h15:16). En el mundial de Doha, l’any passat, va fer un pas més cap a la fama amb un 16è lloc en la que es considera la marató més dura de la història dels mundials al Qatar (2h47:45). També té una medalla per equip, la de bronze, en l’europeu de Berlín.

Marta Galimany (Valls, 34 anys) és un dels petits miracles de l’atletisme català. Va començar a fer atletisme a la Universitat de Barcelona quan tenia gairebé 20 anys per “salut”. Catorze anys després, s’ha classificat per a uns Jocs Olímpics, i no per a una prova qualsevol, sinó per a una de les més dures i la més llegendària, la marató. Aquesta temporada també s’ha superat en la mitja marató (1h11:13) i té corda, com diu ella mateixa, per molts anys.

Tot just el 2017 va fer la seva primera marató i el 2020 ja correrà els Jocs. Com ho valora?
És una distància que em feia molt de respecte. Recordo els dubtes que tenia a la sortida de Rotterdam el 2017 sobre com respondria el meu cos després de tants quilòmetres. M’havia proposat fer la mínima per a a l’europeu del 2018 (2h34:30) i el fet d’aconseguir aquell objectiu va ser molt important per tot el que vindria després.
Calia baixar de 2h30 a Sevilla per anar als Jocs. Va patir molt?
La temperatura va ser més alta del previst, uns 18 graus, i no vaig tenir la fluïdesa d’altres maratons. Del quilòmetre 35 al 40 se’m va fer dur, però duia uns segons de marge respecte a la mínima i no vaig voler arriscar perquè l’objectiu d’anar als Jocs era molt important.
Com ho va celebrar?
Vaig entrar en un estat d’eufòria que, de fet, no em va deixar ni dormir. Estaré una setmana sense entrenar-me perquè és una fita prou important per celebrar-ho amb els amics, la família, amb tots els que em segueixen.
Li van faltar tres segons per rebaixar l’històric rècord català de Maria Luisa Muñoz (2h08:59). El tenia al cap?
El que tenia al cap era la mínima. Sabia que no estava lluny del rècord però no volia forçar. Les marques arriben quan arriben.
Té al cap la preparació per als Jocs?
Ara no. No tenim previst marxar fora, això segur. Ens entrenarem a Valls com hem fet amb les últimes maratons, i no ens podem queixar de com ens ha anat.
Considera que ha fet una progressió meteòrica aquests últims dos anys?
He anat millorant any rere any. Venia d’unes marques discretes, però és cert que fins que no tens un cert nivell la gent no es fixa en tu. Cada temporada he anat pujant un esglaó i això m’ha portat fins als Jocs.
Va córrer la marató del mundial de Doha en unes condicions molt dures i per culpa d’això la marató dels Jocs no es farà a Tòquio sinó a Sapporo. Li sembla bé el canvi?
En un campionat del món o en uns Jocs els atletes no busquen una gran marca sinó la millor classificació possible. El que hem de fer és adaptar-nos a les condicions de la prova. És cert que a Doha vam viure unes condicions molt extremes, però personalment crec que la marató dels Jocs s’havia de fer a Tòquio, la seu oficial. Ens privaran de la vila olímpica i de viure l’ambient autèntic d’uns Jocs. Serà màgic i serà molt bonic, però no serà el mateix.
Compagina l’atletisme i la feina. És difícil?
Des que vaig deixar la carrera no he deixat mai de treballar. Ho faig en una empresa de geotècnia a mitja jornada. Això m’ajuda a desconnectar també de l’atletisme i tinc llibertat econòmica que no em fa dependre dels resultats o els patrocinadors. De fet, hauré de demanar vacances per anar als Jocs!
Considera el seu entrenador, Jordi Toda, una part fonamental del seu rendiment.
Som un equip. La meva progressió no seria la que és sense ell. Ho vivim junts, amb la mateixa passió tots dos. La gent em coneix més a mi, però des de fa deu anys som plegats, que afrontem els reptes. Sovint pateix més ell pendent del cronòmetre que jo corrent.
És cert que de petita no somiava amb l’atletisme sinó amb el bàsquet?
Jugava al CB Valls fins que vaig anar a la universitat a Barcelona. Després d’un primer any sense fer esport vaig veure que ho necessitava i vaig començar a córrer a les pistes universitàries amb 19 o 20 anys. Ho feia per una qüestió de salut i per estar bé amb mi mateixa. I mira, aquí estic...
Havent començat tan tard i per l’edat que té, considera que el marge de millora és gran?
No crec que hagi arribat al meu límit. Veig que he anat millorant any rere any i cada preparació que començo és millor que l’anterior. A més, en la marató l’edat no és un factor massa rellevant. Hi ha grans atletes masculins i femenins que rendeixen a un gran nivell fins i tot amb 40 anys. Ara mateix, però, no en tinc ni idea, de què faré després dels Jocs, perquè aquests dies vull valorar molt bé tot el que he aconseguit en aquest esport i sobretot recuperar-me, i, a poc a a poc, tornar-m’hi a posar sense cap pla predeterminat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)