Més esport

IKER PAJARES

28È DEL RÀNQUING MUNDIAL PSA

“Soc feliç jugant a esquaix”

“No cobrem com els tennistes però ens podem guanyar molt bé la vida. Jugo el PSA i sis lligues de clubs a Holanda, Anglaterra, Suïssa, Bèlgica, Àustria i Alemanya”

El sabadellenc és el primer top 30 català de la història

Sense els rivals i amics López i Jaume hauria estat impossible que un de nosaltres hagués arribat al top 100

Iker Pajares (Barcelona, 1996) és la punta de llança del miracle de l’esquaix català, que ha situat tres joves de 24 anys entre els 100 millors del món amb ben just una trentena de clubs i 500 llicències. Pajares (Malibú Esportiu), a més, s’ha convertit en el primer que accedeix al top 30 en tota la història i estava rendint a un gran nivell quan la pandèmia va aturar el món. Juga uns catorze tornejos a l’any, ha obtingut nou títols en tretze finals i disputa sis lligues amb clubs europeus. Es va iniciar als vuit anys per combatre la seva hiperactivitat.

Com ha anat l’enlairament?
Tot ha succeït bastant ràpidament. Fa un any vaig tenir dos bons resultats i em vaig situar en el top 40. Em costava molt superar la barrera i accedir als campionats supersèries, els més importants. Feia temps que jugava a un gran nivell, però els resultats no arribaven.
I s’ha situat al davant del gallec Borja Golán, el millor jugador estatal de tots els temps...
Ja té 38 anys i és increïble el que està fent i com està aguantant a un nivell altíssim. Abans del confinament va arribar als quarts de l’Open de Chicago. El rànquing, ara mateix, és només un número. Podem guanyar o perdre qualsevol partit. Anys enrere era diferent. Un top 10 o top 20 era intocable, inabastable. Si ara jo jugo amb un top 100, és un partit duríssim.
Al febrer a Santa Cristina d’Aro el va derrotar per primer cop en la final de l’estatal.
Tampoc no hem jugat gaire. Les ocasions en què ens hem trobat van ser campionats d’Espanya i mai no ens hem enfrontat en el PSA. L’any passat vam jugar un partit molt dur en les semifinals de l’estatal. Em va guanyar per 3-2. Se’m va escapar. Enguany l’he pogut vèncer.
Amb Edmon López (50è) i Bernat Jaume (71è), s’han retroalimentat per arribar a dalt.
Hauria estat impossible que un sol de nosaltres estigués en el top 100 sense els altres dos. Hem crescut junts. Vaig començar a jugar als vuit anys i als deu anys ja estava competint i ja els recordo. Als catorze anys vam començar a competir internacionalment i viatjàvem junts. Quan era júnior hi havia força gent en els campionats de base, uns trenta per categoria. A mesura que vam anar creixent va anar caient i ara no hi ha ni escoles ni campionats júnior.
Primer rivals i després amics...
Són els meus rivals i els meus millors amics. Amb l’Edmon seguim entrenant junts al Metropolitan Galileo, en l’acadèmia BSG del Víctor Montserrat, i abans també hi era el Bernat.
Es diu que viuen bé del tennis els 100 millors. Quin seria el paral·lelisme en l’esquaix?
No cobrem tant com els tennistes però ens podem guanyar molt bé la vida. Potser parlaria dels 50 millors. També disputem lligues europees de clubs per completar els guanys. Jugo sis lligues, a Holanda, Anglaterra, Suïssa, Bèlgica, Àustria i Alemanya. Quan no tenim campionat fem dos o tres partits per setmana. És una font d’ingressos molt gran. Com millor rànquing tens, millor et paguen. L’anglesa i l’holandesa són les més fortes i el nivell és altíssim. Els clubs tenen cada cop més patrocinadors i més pressupost. Ens trobem amb equips que tenen diversos jugadors entre els deu millors del món. M’agafo els bitllets i torno sempre el mateix dia. Al circuit també intento tornar sempre ràpidament. Quedar-se surt més car i no es pot entrenar tan bé. Hi ha mesos que agafo quinze avions.
Perquè aquí no és mediàtic l’esquaix. Està estigmatitzat per l’esclat i patacada posterior dels anys vuitanta?
No sabria donar una raó. Els campionats que juguem són molt atractius visualment i no tenen res a envejar al tennis. A Egipte munten pistes al mig de les piràmides; a Hong Kong, a dalt de tot d’un gratacel, etc. Són ubicacions increïbles. A altres països d’Europa i a Àsia som més coneguts i més reconeguts. Aquí hi va haver un esclat molt ràpid i va baixar quan hi va haver un canvi en la visió de l’esport i van començar a sortir noves ofertes esportives com l’spinning, el crossfit, etc. Els clubs necessitaven espai i van aprofitar les pistes d’esquaix.
Egipte, que té els quatre millors del rànquing, ha agafat el relleu al Pakistan com a potència.
Hi ha onze egipcis entre els 20 millors. Són molts, molt bons i tots tenen el mateix estil de joc, molt agressiu i amb sang freda. Costa molt guanyar-los. Ara l’esquaix ha evolucionat molt, amb pistes de vidre molt ràpides. En les d’abans de paret la pilota botava més i el joc era més lent. Els egipcis han revolucionat el joc i juguen molt al davant. Abans el joc era un 80% al darrere i un 20% al davant. Ara al davant hi juguem un 50% dels punts. Quan poden tallen la pilota i els punts duren la meitat que abans. Els passapilotes han perdut rànquing i els agressius han pujat. Ha millorat molt l’espectacle, tot i que també hi ha més errors. Curiosament, però, els egipcis no són gaire professionals, tenen una filosofia de competició i d’entrenament diferent. No es preparen bé els partits, ni s’escalfen, ni fan estiraments després, ni tenen l’alimentació adequada. Per això són molt irregulars. Al gener vaig enfrontar-me al número 1 del món en un torneig als Estats Units i vaig guanyar el primer joc en només sis minuts. No s’escalfen i fan servir els primers compassos del partit per fer-ho.
Vostè es cuida molt.
Sí. Estic molt content de l’equip amb el qual treballo, amb el Víctor Montserrat i la seva dona, la Bet Consegal, que em fa la preparació fora de pista. Fa cinc anys que estic amb ells. El canvi és brutal.
Quins són els seus objectius quant a rànquing?
No tinc ni he tingut mai objectius de número de rànquing. Estic vivint de l’esquaix i m’ho passo molt bé. Soc molt feliç amb el que estic fent i vull seguir. Òbviament, m’agradaria ser top 20 o top 15 en un parell d’anys. He tingut grans resultats i abans del confinament estava a un nivell molt alt.
La PSA ajorna competicions per refer el calendari o les cancel·la?
Ens hem perdut quatre campionats supersèries entre abril, maig i juny i els volen tornar a situar en el calendari. Pel que fa a la defensa de punts, han congelat un mes, l’abril, i setmanalment envien comunicacions. S’hauria d’haver fet com amb el tennis, congelar tot el període suspès. Això ens donaria més tranquil·litat. Al maig defenso molts punts perquè vaig jugar la final de Wimbledon. Tenen l’esperança de tornar al juny. Jo ho veig impossible.
És cert que era hiperactiu i per això el van inscriure a jugar a esquaix?
De petit era un desastre. Era molt mogut i ho veia. Em tirava al llit i tenia moltes pulsacions. Ara estic més calmat.
Com ha portat el confinament?
Bé. He fet preparació física a casa i al garatge. Dins del mal, m’ha anat bé per avançar en algunes assignatures. Estudio ciències de l’esport i la salut amb el programa d’avaluació única. No vaig a classe i només faig exàmens.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)