Rugbi

BERNAT GUASCH

PRESIDENT DELS DRACS CATALANS

“Ens titllaven de bojos per voler jugar la Superlliga”

L’empresari ha convertit el club en un projecte guanyador i en un mirall per als que defensen la catalanitat a Perpinyà

Admet que ell mateix va triar el nom de Dracs i que ‘Els segadors’ fos l’himne oficial del club

El meu avi era l’alcalde de l’Espluga de Francolí i la meva cultura principal sempre ha estat la catalana

La idea de visionari s’adiu força amb la figura de Bernat Guasch (Perpinyà, 1960). Va ressuscitar un esport que s’anava llanguint a la Catalunya del Nord amb la creació de la Unió Tretzista Catalana i el va convertir en els Dracs Catalans, equip que avui pot alçar la somiada SuperLeague a Old Trafford en la final contra el St. Helens.

Com estan els ànims per a la final?
La gent està molt il·lusionada. El viatge a Manchester no era senzill perquè calia a més el passaport Covid, però tot i això molts han pogut pujar. Hem omplert quatre avions grans i calculo que serem uns 1.500 catalans a Old Trafford, que per nosaltres ja és tot un èxit en una temporada com aquesta. Ho hem hagut de fer en una setmana. És un petit miracle. Sabem, a més, que hi haurà gent que ve de Carcassona, Tolosa i Montpeller perquè tenim molts seguidors a tota l’Occitània, on el rugbi a 13 sempre ha tingut una gran acceptació.
En dies com avui és quan deu pensar que tot l’esforç personal i econòmic d’aquests anys ha valgut la pena.
Exacte. Són 15 anys d’un treball molt dur i ara recollim tot el que hem sembrat aquest temps. La final de la Superlliga sempre l’havíem vist com un somni prohibit per nosaltres i finalment hi som.
El 2005 van anunciar la idea de jugar en la Super League. Com s’ho prenia la gent?
Quan vaig explicar a l’Ajuntament de Perpinyà i a altres autoritats i polítics regionals que aquest era el nostre projecte tothom deia el mateix: “Aquest nano és boig.” Amb molt de treball i també amb molt de coneixement ho vam fer realitat. Hem seguit l’exemple de grans clubs anglesos, com el St. Helens, el Wigan o el Leeds i hem trobat el nostre propi camí fora d’Anglaterra.
Quan van convertir la Unió Tretzista Catalana en el club que són ara mateix, de qui va ser la idea de batejar l’equip com a Dracs Catalans?
Era una idea meva. Sabia que hi havia uns Dragons a Austràlia en una competició també molt coneguda però no n’hi havia cap a Europa. I evidentment vaig pensar en la llegenda del drac català i sant Jordi. Era una imatge potent, la que volia donar a l’equip.
Tots els símbols que envolten l’equip, com la senyera, ‘Els segadors’ i ara l’estelada, han anat arrelant de manera natural en l’afició?
La meva cultura principal sempre ha estat la catalana. El meu avi va ser alcalde de l’Espluga de Francolí i el meu pare va venir a Perpinyà amb vuit anys, però tinc família a l’Espluga i procuro anar-hi cada any. El catalanisme i les arrels al país és una cosa que tota la vida m’ha acompanyat. Els segadors a casa sempre l’havíem cantat i ara la gent i els jugadors l’han adoptat com a himne propi des del primer dia. Ho vam decidir, de fet, el mateix dia del primer partit i ha funcionat.
El rugbi també li ve de família?
Sí, totalment. El meu pare va començar a jugar de ben petit i amb 14 anys ja estava a la USAP. Amb 20 anys va jugar la seva primera gran final. Als anys cinquanta, però, el rugbi a 13 tenia aquí molta més fama que el tradicional. Era pràcticament el primer esport a tot França. Ell era un bon jugador jove i finalment va signar un contracte amb el XIII Català a canvi d’una carnisseria. Va convertir-se en un jugador professional perquè hi havia bons sous i va poder comprar un segon local, es va fer majorista i així va començar el negoci familiar. Jo també vaig jugar pràcticament tota la meva vida al Gilbert Brutus amb el XIII Català i més endavant, amb el Sant Esteve.
I quan decideix fer el salt a la presidència i finalment a la propietat del club?
El 2000 em van venir a buscar uns amics a veure si podia ajudar-los en el projecte que va conduir a la Unió Tretzista, que es va acabar convertint en els Dracs. Hi havia un cert perill de desaparició. El rugbi a 13 havia baixat molt en popularitat i la solució va ser la fusió del Sant Esteve i el XIII Català. De fet coincidia que el rugbi tradicional ja era també professional i la USAP estava en el seu millor moment, però a poc a poc ens hem pogut fer un lloc a Perpinyà i la comarca.
Les relacions amb la USAP com estan?
La cultura d’aquí va per pobles i per famílies. Un poble és del rugbi a 15 i el del costat, del 13. I a les famílies passa el mateix. I ho són tota la vida. Salvant les distàncies, és com ser del Barça o l’Espanyol. Costa molt canviar i aquí és molt difícil que els uns i els altres es posin d’acord. Hem de conviure.
Però els nens deuen jugar a qualsevol dels dos.
I tant! Passa a tot arreu, entre els que tenen entre 10 i 14 anys. Amb l’escola juguen a 15 i el cap de setmana, a 13, o a l’inrevés.
El futur està garantit més enllà de la seva figura.
Penso que sí. Hi estem treballant. Estem creant una comissió formada sobretot per antics jugadors que ara són empresaris i patrocinadors del club. La idea és implicar-los més en el club i que jo, a poc a poc, pugui deixar pas a un grup jove, ambiciós i amb moltes ganes.
Es veu favorit?
Crec que serà una final que es decidirà per petits detalls perquè som dos molt bons equips. Hem quedat primers a la lliga regular però ells han guanyat les dues últimes finals.
Steve McNamara s’ha guanyat la renovació?
Sí, segur. Té contracte la temporada vinent i estem ja negociant per ampliar dos anys més.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)