Atletisme

NATÀLIA RODRÍGUEZ

L’esclat en la maternitat

Amb una facilitat natural per córrer, la carrera de la migfondista tarragonina va fer un salt endavant en plena maduresa, després de ser mare, quan es va instal·lar definitivament en l’elit en els grans campionats internacionals

Natàlia Rodríguez es va refer després del cop per la desqualificació en la final de Berlín

En la trajectòria atlètica de Natàlia Rodríguez (Tarragona, 1979) hi ha un abans i un després del naixement de la seva primera filla, Guadalupe, el 2007. “Des de ben petita, tenia molta facilitat per córrer amb molta naturalitat i semblava que no es cansava”, recordava José Miguel Escalona, l’entrenador de pràcticament tota la seva carrera esportiva. La corredora de Torreforta ja havia bastit un palmarès abassegador en les competicions estatals i brillant en els grans campionats internacionals, amb places a les finals d’europeus, mundials o Jocs Olímpics, sempre en els 1.500 m, una de les proves més emblemàtiques del programa atlètic. De fet, encara és l’única atleta estatal que ha pogut trencar la barrera dels 4 minuts en la distància, els 3:59.51 del 2005 a Rieti.

A partir del 2008, la seva carrera va fer un considerable salt endavant. Amb molt poc temps de preparació després d’una fractura d’estrès i nou mesos després d’haver estat mare, ja es va plantar en la final dels Jocs de Pequín i va signar un valuós sisè lloc. Ja s’albirava una nova Natàlia, més madura i ambiciosa. La confirmació va arribar l’hivern del 2009, en l’europeu en pista coberta de Torí. La migfondista catalana va obtenir la medalla de plata, que al cap d’un temps es va convertir en daurada per la desqualificació per dopatge de la vencedora, la russa Anna Alminova. Era el seu primer podi en un gran campionat internacional en categoria absoluta. A punt de fer 30 anys, la mateixa atleta admetia el punt d’inflexió de la seva trajectòria: “Ara corro per la meva filla. Mentalment, em dona molta energia. És el principal estímul pel qual lluitar. A partir d’ara, haig d’estar lluitant sempre per les medalles i defensar el meu nou estatus.” I de passada reivindicava el dret a continuar competint després de la maternitat. “Algunes no fan el pas per la por que puguin tenir complicacions a l’hora de tornar a entrenar-se, però una ja m’ha dit que en veure com em van les coses segurament es decidirà a quedar embarassada. N’hi ha que tenen mentalitats tancades i pensen que s’han de dedicar al cent per cent als seus fills. De fet, si jo continuo competint és per la meva filla. Es tracta de la meva feina i ens hem de guanyar la vida”, sentenciava només aterrar de Torí.

L’èxit a la capital del Piemont no va ser flor d’un dia i la deixeble d’Escalona afrontava la cita estiuenca, el mundial de Berlín, físicament i mentalment en el millor estat de forma de la seva carrera. Ho va demostrar en totes les curses, però un avançament arriscat per l’interior a 200 metres de l’arribada, que va desequilibrar l’etíop Gelete Burka i la va enviar involuntàriament sobre el tartan, va frustrar el que havia de ser el seu gran dia. La catalana va haver de sortir a la gespa per no trepitjar-la, però va poder reprendre el pas i en la recta final va superar totes les seves rivals per arribar triomfadora. Tot i la victòria, la cara de Natàlia només travessar la línia de meta era un poema. Minuts després es confirmava la seva desqualificació. Amb forces de sobres, ben segur que hauria guanyat en qualsevol circumstància tàctica, però el destí li va jugar una mala passada.

La desafortunada final de Berlín va marcar la carrera de Natàlia Rodríguez, però, com tantes altres vegades, la migfondista tarragonina es va saber refer d’aquest cop. Definitivament ja estava instal·lada en l’elit i va continuar pujant a podis de grans campionats internacionals: segona en el mundial en pista coberta de Doha 2010; tercera en l’europeu de Barcelona, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, i sobretot el tercer lloc en el mundial a l’aire lliure de Taegu 2011. Natàlia havia patit en silenci i havia pensat en la retirada fins i tot abans de l’europeu de Barcelona. Des de la final de Berlín hi havia una ferida oberta, que en bona part va poder cicatritzar amb la medalla de bronze de Taegu. Segurament va atacar abans d’hora, a 450 metres del final. Però l’ambició era màxima i si més no va poder resistir les envestides finals per salvar la medalla de bronze. La seva arribada, somrient i amb els punys tancats, no tenia res a veure amb la de dos anys enrere a Berlín.

Els èxits sobre el tartan van provocar que l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros li oferís figurar com a independent en la llista del PSC per a les eleccions municipals del 2011. Natàlia Rodríguez es va convertir durant uns mesos en la regidora d’Esports, tasca que compaginava amb els entrenaments. El març del 2012, però, hi va haver de renunciar perquè una lesió li havia complicat la preparació per als Jocs de Londres. Va ser olímpica per quarta vegada, però no hi va arribar en un punt de forma òptim. Un cop retirada, i amb dos fills més, Bruno i Nico, Natàlia va quedar decebuda per no haver pogut participar activament en l’organització dels Jocs Mediterranis de Tarragona 2018, però el seu llegat va quedar gravat en el remodelat Estadi de Camp Clar, que porta el seu nom.

fa 20 anys

SISENA EN L’EUROPEU DE MUNIC. Amb només 23 anys, Natàlia Rodríguez ja era un dels grans referents de l’atletisme català. Ja havia estat olímpica en els Jocs de Sydney i sisena en els 1.500 m del mundial d’Edmonton 2001, posició que repetiria en l’europeu de Munic 2002.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)