A Pequín 2008, la vela olímpica catalana va tenir quatre representants: Natàlia Via-Dufresne i Laia Tutzó, en 470, i les germanes Mònica i Sandra Azón, en Yngling. Quatre anys més tard, i amb Sílvia Roca com a única regatista del país en la cursa olímpica, hi ha un gran risc de no tenir cap representant de casa al camp de regates de Londres. Un fet històric ja que des de Mèxic 1968 –fa 44 anys– els regatistes catalans no han faltat en les cites olímpiques. “El recanvi respecte als últims jocs ha costat”, assenyala Mònica Azón, olímpica a Atenes i a Pequín 2008 i que ara ocupa una de les vicepresidències de la Federació Catalana de Vela (FCV). Diverses causes expliquen la situació, com ara la important convicció personal que exigeix anar a uns Jocs i que implica sacrifici dedicació exclusiva i risc.

El suport tan federatiu com familiar és, per tant, clau. Tampoc ha ajudat que el centre neuràlgic de l'equip preolímpic estatal s'hagi traslladat de Barcelona a Santander des de fa uns quants anys: “Els joves regatistes d'aquí no han trobat a prop els referents als quals poder seguir”, explica Azón. L'augment dels recursos destinats a expandir la vela oceànica catalana, propiciada per l'aparició de la Barcelona World Race, també han influenciat a que regatistes reconeguts hagin trobat “altres alternatives” a la vela olímpica.

Tot i això, Azón adverteix que no es pot calibrar la situació vela catalana pel número de representants als Jocs. “Tenim bona salut”, destaca, fent especial èmfasi en el treball que fan des de la base: “Es pot veure amb la feina que es fa als clubs; cada vegada hi ha més planter.”

De fet, per la progressió dels resultats, pronostica que de cara a Rio 2016 “es podrien tenir tres regatistes catalans.” Per ara confia que la “bona intuïció” que Sílvia Roca sempre ha mostrat a l'hora de navegar la condueixi cap a Londres. “És com aquells pilots que té la facultat d'anar ràpid”, explica.