Fórmula 1

Al cim del seu Galibier

Fórmula 1. Nico Rosberg anuncia la seva retirada amb efecte immediat, després d'un llarg trajecte de 25 anys fins a arribar al cim havent culminat l'objectiu de ser campió del món

“Tots tenim el nostre Galibier. I l'hem d'intentar pujar.” Comença així l'autobiografia inèdita de l'enyorat mestre de periodistes de l'esport de l'automòbil Javier del Arco. La reflexió s'escau d'allò més per glossar la situació que ahir va trasbalsar el món de la F-1 en particular i de l'esport en general. Nico Rosberg, el flamant campió del món de la categoria reina de l'automobilisme, va anunciar la seva retirada amb efecte immediat, tot just cinc dies després de haver-se coronat, a Abu Dhabi, i poques hores abans de recollir el trofeu –un disseny que es va estrenar el 1995 i al qual cada any s'hi afegeix la signatura del vigent campió– en la gala de repartiment de premis de la FIA, a Viena. En una entrada al seu compte de Facebook, el pilot alemany, de 31 anys, va recórrer al mateix símil que el periodista i historiador barceloní. “He pujat la meva muntanya, sóc al cim i [d'aquí estant] la decisió sembla la correcta”, va confessar.

La pujada al seu Galibier particular havia durat 25 anys, d'ençà que va començar a divertir-se amb un kart preparat pel seu pare –el campió del món del 1982 Keke Rosberg– en un petit circuit al voltant de la casa de vacances familiar, a Eivissa. L'esforç titànic, tant físic com mental, i el desgast emocional sofert en l'última rampa de l'ascensió –d'ençà de la derrota contra Lewis Hamilton a Austin el 2015– el van acabar de convèncer de la bondat de fer un pas al costat.

Hamilton ho entén

Nico va començar a madurar la decisió fa encara no dos mesos, quan va vèncer el GP del Japó, que al capdavall seria la seva última victòria del curs i, de retruc, de la seva carrera, per bé que al juliol havia prorrogat el seu contracte dos anys més. Aquell dia, a Suzuka, va passar a dependre d'ell mateix per ser campió, “la pressió es va disparar” i va començar a pensar a posar punt final si reeixia. El diumenge passat al matí, al circuit de Yas Marina, era conscient que aquella podia ben bé ser la seva última cursa. “Quan els semàfors es van apagar, van ser les 55 voltes més intenses de la meva vida.” Sobretot les cinc o sis últimes, quan Vettel i Verstappen l'empaitaven (si l'haguessin superat, hauria perdut el títol). La decisió final la va prendre l'endemà al vespre, i de seguida en va informar Toto Wolff, el cap de Mercedes, que va reconèixer que la notícia l'havia agafat totalment desprevingut.

“He assolit el meu somni de la infància i no estic disposat a assumir aquest nivell de compromís un any més”, va aclarir Nico ahir, a Viena. Tanmateix, córrer “per acabar quart” tampoc no li fa el pes, de manera que l'única sortida era la retirada. Ahir al matí ho va fer saber a Hamilton, amb un missatge al mòbil. El pilot anglès va assegurar que la decisió no l'havia sorprès: “Té una família en què pensar, i la F-1 et pren molt de temps. Per tant, ho entenc.”

Qui serà l'escollit?

Ara la gran incògnita és qui serà el nou company de Hamilton, un tema que Mercedes no abordarà fins dilluns. La marca alemanya té dos pilots júnior, Esteban Ocon i Pascal Wehrlein, que aquest any han corregut amb Manor. Fa tres setmanes Force India va fitxar el pilot francès per al 2017, mentre que l'alemany encara no té un volant confirmat. D'altra banda, Wolff és el mànager de Valtteri Bottas, ara a Williams (com Manor i Force India, un client de Mercedes). El directiu austríac podria recuperar el cotitzat pilot finlandès i col·locar Wehrlein a Grove. Ara com ara, l'opció de pispar algun pilot sota contracte d'un dels altres equips grans és inversemblant. En qualsevol cas, l'escollit rebrà una empenta decisiva per tal de pujar el seu Galibier. L'esforç bé s'ho val, encara que pel camí perdis l'esma.

LES RAONS DE NICO

Perdre el títol els dos anys anteriors va estimular la meva motivació d'una manera increïble per tal de refer-me i contraatacar
He pujat la meva muntanya, sóc al cim i [d'aquí estant] la decisió sembla la correcta
Però ara ja he assolit el meu somni de la infància i no estic disposat a assumir aquest nivell de compromís un any més

Un gest amb precedents

Nico Rosberg no és pas el primer campió de F-1 que no defensa el seu títol. El primer va ser Mike Hawthorn, campió el 1958, amb Ferrari. Als 29 anys, l'anglès va dir prou, però tot just tres mesos després, el gener del 1959, va morir en un accident de trànsit. L'últim cas havia succeït el 1993. Després d'un any sabàtic, Alain Prost va vèncer el quart títol, i la previsible arribada d'Ayrton Senna a Williams el va dur a deixar la F-1. Entremig, el cas més cèlebre és Jackie Stewart (a la foto), que a principis de 1973 va decidir retirar-se en acabar el curs. Va guanyar el tercer títol, amb Tyrrell, i ho va deixar abans de l'última cursa, a Watkins Glen, entristit per la mort del seu company François Cevert en els entrenaments. Jochen Rindt també començava a meditar la retirada quan va morir a Monza, el 1970, amb Lotus. És l'únic campió a títol pòstum de la F-1. Finalment, Nigel Mansell va ser campió el 1992 i l'any següent va córrer als EUA. Va tornar a la F-1 el 1994 per substituir Senna després de la seva mort.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)