Mètode Ricciardo

De fet, Ricciardo ha convertit en una especialitat l’ús dels contratemps aliens per esgarrapar victòries inversemblants. N’és una bona mostra la primera que va aconseguir, al Quebec, fa tres anys. Els Mercedes de Hamilton i Nico Rosberg van tenir una avaria que els va privar de la potència extra del sistema híbrid, i Ricciardo va superar la fletxa de plata rancallosa del pilot alemany quan només faltaven tres voltes. Havia arrencat sisè i aquelles van ser les tres úniques voltes que va encapçalar en tota la cursa.

Encara no dos mesos més tard, a Hongria, va repetir, avançant Hamilton quan faltaven quatre voltes i el Ferrari d’Alonso quan en faltaven tres. Des del quart lloc de la graella i gràcies a una estratègia a tres aturades, en una cursa moguda que havia començat amb la pista molla. En la següent, a Spa, un mes més tard, va ser Ricciardo, cinquè a la graella, qui va pujar al més alt del podi després de la topada fratricida entre els Mercedes de Rosberg i Hamilton.

Paradoxalment, l’any passat va assolir la primera i única posició preferent, a Mònaco, i hauria guanyat sense una pífia de l’equip en un canvi de rodes. Va ser la segona oportunitat perduda seguida, perquè quinze dies abans, quan els Mercedes s’havien autoeliminat al Circuit de Barcelona-Catalunya, l’estratègia va somriure al seu company, Max Verstappen, i Daniel només va ser quart. De tot plegat se’n va refer quatre mesos més tard, a Sepang, quan Rosberg va fer una virolla en el primer revolt i Hamilton va rebentar el motor quan faltaven quinze voltes. Ricciardo, quart a la graella, tornava a ser allà per treure’n partit i consolidar la fama d’oportunista, que va enfortir encara més diumenge passat, a Bakú.