Motociclisme

Càlcul infinitesimal

GP d'Itàlia. Moto 3. Triomf de Fenati al davant d'Isaac Viñales i Àlex Rins, un podi separat per 0,011 mil·lèsimes

Poques imatges més boniques que la frenada de San Donato en una cursa de Moto 3, amb sis, set, vuit i fins a deu pilots arribant en paral·lel. És el joc de les aspiracions, el control de les velocitats punta, el límit de les frenades, l'encant d'aquest esport.

Poques imatges més boniques que aquesta, llevat que després de les vint voltes es parli amb el guanyador. També amb el que ha fet segon i tercer. Perquè es pot tenir tot més o menys esbossat –res es té controlat quan hi ha deu pilots que, quan falten menys de dues voltes, es juguen el triomf–, però tothom sap que les trajectòries alienes poden posar fi a tot. Fenati, Viñales i Rins van somriure; Miller, Bastianini i sobretot Márquez, arrossegat per l'australià poc abans del final, van plorar.

En tensió constant

El paroxisme del que és la categoria va descriure l'obertura a Mugello, amb una primera meitat de cursa amb quasi vint pilots trepitjant-se l'ombra, que eren tretze quan s'havien complert la meitat de les voltes, i deu menys de cinc quilòmetres abans de la bandera de quadres. Sang jove, condicions magnífiques, velocitat pura. Una situació que va fer que la cursa fos lenta, perquè fins a set pilots van arribar a comandar el grup –Rins, Miller, Márquez, Fenati, Bastianini, Masbou i Viñales–. El ritme més ràpid, en la part inicial, va ser d'1:58, i va deixar el desenllaç en uns magres 1:59. Per aquest motiu, la imprevisibilitat es va multiplicar.

En general, tant Rins com Márquez es deixaven veure al davant. També Fenati i Bastianini, italians de sang calenta. Per contra, Miller s'ho mirava des d'un segon pla, esperant el moment, igual que Isaac Viñales. El de Llançà va sortir de la quarta fila, va passar el catorzè en els compassos inicials, i sempre es va moure des del darrere. Només quan faltaven cinc voltes, i per refredar el motor, es va situar uns instants al davant. Per estar a punt per al ball final.

Una última volta que va començar amb ell passant primer per San Donato. Manant en la part inicial del circuit, amb Miller molt endarrerit i obligant-se a avançaments temeraris. En un d'aquests, ja al Correntaio, va entrar passat, i amb Oliveira exercint d'obstacle mòbil insalvable va treure de la pista Márquez i Bastianini.

Lluny d'això, i sortint ja del Bucine, Rins enfilava primer la meta, amb Viñales i Fenati ocupant-li els flancs. Buscant l'aspiració, i traient mil·lèsimes del cronòmetre per enfilar-se, quasi imperceptiblement, al primer i al segon graó del podi.

Havíem de córrer amb cap i ho hem fet. M'ha faltat un pèl, però és cert que el fet de ser una cursa lenta m'ha ajudat
Isaac Viñales
Sabíem que si sortíem primer de l'últim revolt no guanyaríem. Estic un xic decebut, però és un podi
Àlex Rins
Guanyar a Itàlia és la cosa més bonica que em podia passar. A més, necessitava molt bon resultat
Romano Fenati
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)