Hi ha situacions, també en el món del futbol, que hom podria qualificar de delirants, fregant el surrealisme. Com aquesta. Transcorregudes quatre dècades des del seu traspàs, ningú ha estat capaç de revocar les tres medalles rebudes per Francisco Franco durant la seva dictadura i lliurades, de manera forçada o per guanyar favors, per màxims responsables del Futbol Club Barcelona. Precisament, el que ja era anomenat Club de Catalunya als anys 20 i conegut com a més que un club des del 68, quan Narcís de Carreras va encunyar un lema que va fer fortuna distintiva. Un seguit de circumstàncies i poques ganes de corregir les injustícies del passat han provocat aquesta assignatura pendent que encara queda més evident just ara, quan el país viu una cruïlla històrica i les amenaces de l'Estat espanyol s'accentuen de cara a la convocatòria del 27-S i, també, la celebració de la propera Diada amb la manifestació popular en demanda d'independència convocada a la Meridiana.

Per portar la qüestió a l'assemblea ordinària, orgue que podria revocar el lliurament d'aquestes medalles a Franco, només caldrien unes 500 signatures de compromissaris disposats a incloure aquesta autèntica patata calenta, aquest greuge que s'arrossega sense solució. Els interessats en la història del club, per fer-ho encara més roent, compten només dues medalles lliurades a Franco en els seus últims anys de govern, quan van ser tres en total els regals concedits. Fem-ne memòria.

La primera medalla atorgada per l'aleshores Club de Futbol Barcelona (fins i tot el nom van canviar per decret els militars) era d'or i brillants. La va lliurar el president Agustí Montal i Galobart el 17 de maig del 51 a la llotja de Chamartín, amb motiu de la celebració de la final de copa, aleshores del Generalísimo, òbviament, entre el Barça i la Reial Societat. La història va resultar prou curiosa, sobretot quan Montal va ser el primer directiu de la postguerra que va obrir una escletxa democràtica i de recuperació catalanista al club. El seu mandat va significar una revifalla en la deprimida entitat, perseguida a fons pels vencedors de la guerra, en guanyar algunes lligues sota l'ègida d'Enrique Fernández, amb Samitier com a responsable esportiu i la compra dels primers terrenys que haurien de significar, anys després, el canvi de l'atrotinat i apedaçat estadi de les Corts pel Camp Nou.

Aquell dia, en aquella final, Montal va tenir un rampell. El primer president no nomenat directament des de Madrid i procedent del sector tèxtil, que tants anys manaria en el Barça, va improvisar una raspallada al general gallec: allà enmig de la llotja es va traure la seva pròpia medalla d'or i brillants de la jaqueta per lliurar-la al dictador. I es va quedar, és clar, sense la seva fins que mesos després el president del consell directiu, Enric Martí Carretó, li va restituir. Aleshores, el Barça era manat per una mena de dualitat a la cúspide de poder. Montal s'encarregava del futbol i Martí Carretó, famós després pel cas Di Stéfano, era qui dirigia pròpiament el club. Franco no se'n va assabentar mai, d'aquesta jugada espontània, de les ganes mostrades per Montal de quedar bé amb qui tot ho manava en l'Espanya que era unidad de destino en lo universal.

La segona medalla va ser concedida a les acaballes del franquisme, el 13 d'octubre del 1971, en el decurs d'una audiència a El Pardo, la residència del dictador. Aleshores, es tractava de la medalla d'or commemorativa de la inauguració del Palau Blaugrana, erigit en part gràcies a una subvenció oficial. Una manera, doncs, de compensar els diners rebuts. Tampoc hi ha cap constància que aquesta medalla fos lliurada per cap imposició coercitiva, sinó que va ser per iniciativa personal del consell directiu barcelonista, aleshores presidit, curiosament, per Agustí Montal i Costa, fill de l'anterior president.

La tercera medalla costa més d'entendre. A sobre, va ser lliurada quan Barcelona bullia en moviment opositor als excessos repressius del règim, puix que només tres dies després era executat Salvador Puig Antich a la presó Model. Era el 27 de febrer del 1974 i la motivació del nou regal és per llogar-hi cadires. Es tractava, en aquest cas, de la medalla d'honor de les Noces de Platí del FC Barcelona. Sis dies abans, el 21 de febrer, la Penya Blaugrana de Manresa havia estat distingida amb la primera medalla d'or creada pel club com a senyal d'agraïment per la magnífica organització realitzada de la Primera Trobada de Penyes Barcelonistes a Montserrat del juliol del 1972. O sigui, dos anys abans i per un esdeveniment clarament de caràcter identitari, d'identificació del Barça amb el país i refermament de creences sota el franquisme. Aleshores, es veu que els dirigents barcelonistes no es van adonar que, en temps de dictadura, la norma imposava que la primera condecoració d'una entitat civil sempre havia de ser per al general. Davant la irritació de les autoritats franquistes, la medalla de l'any 74 va ser concedida com a solució obligada i de compromís per tal d'evitar problemes més greus.

Explicat el moment històric de cada lliurament, toca fer un inversemblant, inexplicable, salt en el temps. Encara que pugui sorprendre, no va ser fins al 2003 –gairebé tres dècades després de la mort de Franco!– quan es van realitzar els primers intents, frustrats, per a la retirada d'aquestes medalles. Ningú va moure un full durant els anys de la Transició, ni tampoc Núñez –d'ideologia prou definida– va fer res en els seus 22 anys de mandat. Tampoc Gaspart, només li hagués faltat aquesta...

A finals del 2003, uns 3.000 socis barcelonistes que havien ofert la seva signatura de petició, van demanar que es retirés la concessió de la medalla del 74. Només aquesta, una, perquè ignoraven l'existència de les dues anteriors. La iniciativa va partir del setmanari El Triangle i l'entitat Amics de Josep Sunyol, que van trobar resposta el 20 d'octubre, quan un consell assessor de la junta, nomenat expressament per analitzar la situació, va dictaminar: “El consell assessor té constància que la medalla d'or al general Francisco Franco mai li va ser concedida. L'any 1974, la junta directiva presidida per Agustí Montal es va veure obligada a concedir una medalla al general Franco. La medalla que li va ser lliurada va ser la del 75è aniversari. El consell assessor també ha estat informat que en el llibre d'actes de les reunions de la junta directiva no consta la concessió de cap medalla al general Franco. El consell assessor considera que el FC Barcelona no és responsable d'actes fets per imposició en una situació no democràtica.” Pitjor encara: per un cruel sarcasme del destí, el president d'aquest consell assessor era l'expresident barcelonista Raimon Carrasco, fill del dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera, executat per la dictadura franquista encara enmig de la Guerra Civil.

Amb aquest salomònic, gens compromès veredicte, el consell assessor va deixar en mans de la junta directiva la decisió final. L'endemà mateix, Xavier Cambra, secretari i portaveu de la junta, manifestava: “L'opinió d'aquesta junta coincideix amb l'expressada pel consell assessor, en el sentit que una medalla que no es va concedir voluntàriament no té sentit demanar que sigui retirada. Ara bé, per unanimitat, els membres de la junta manifesten que, en el cas que aquesta medalla hagués estat concedida al general Franco, aquesta junta directiva hauria demanat que li fos retirada”. Per reblar el clau en aquesta mostra de l'embolica que fa fort, Cambra va indicar: “La medalla no va ser concedida, sinó imposada, i per tant no va existir. És cert que no hi ha cap impediment per a retira-la, però com que no va haver-hi voluntat de concedir-la i no consta en cap acta, és com si no hagués existit.”

Tot plegat no tenia ni cap ni peus, començant pel criteri de negar l'existència d'una medalla pel fet de ser imposada. O que no es pogués retirar una medalla simplement perquè no va ser atorgada de bon grat. Aleshores, seguint aquest plantejament, es podria donar l'hipotètic i absurd cas que el FC Barcelona decidís retirar les medalles del 1951 i el 1971 en ser concedides sense cap imposició directa i mantingués la medalla de l'any 1974 en tractar-se, segons ells, d'un regal “imposat i inexistent”. Sobta que una directiva tan bel·ligerant i desacomplexada en qüestions d'identitat nacional com la presidida per Joan Laporta no tirés pel dret en els set anys de mandat, però de fet aquesta mena de peculiar Guadiana blaugrana no va tornar a emergir a la superfície durant el seu mandat. Dissortadament, Laporta va donar per bo el veredicte del consell assessor i el tema va quedar aparcat en un calaix. En aquells dies, va córrer la brama que el veredicte contrari a la retirada de les medalles havia estat una concessió a Alejandro Echevarría, aleshores cunyat de Laporta, directiu i membre de la Fundación Francisco Franco. Però quan Echevarría va dimitir, justament per l'escàndol de la seva adscripció política, res no va canviar.

Anys després, el 26 de març del 2012, el diari Gol va engegar una campanya de recollida de signatures per a què el FC Barcelona retirés les medalles concedides a Franco. Però només mig any després, l'accionariat del Gol va canviar de mans i la campanya de recollida de signatures va quedar anul·lada. La iniciativa no va reeixir quan es tenien recollides en aquell moment més de set mil signatures de les 8.862 aleshores imprescindibles i que significaven el 5% del total de socis, mínim marcat per portar la proposta a debat en assemblea general del club. Ara, els nous estatuts del club, redactats sota la presidència de Sandro Rosell, permeten un camí més fàcil: Una altra opció per aconseguir la retirada de les tres medalles consisteix a presentar la proposta a l'assemblea de compromissaris amb la petició de 500 d'ells. O sigui, el 10% dels aproximadament 5.068 nomenats per representar el conjunt total dels socis. A dia d'avui, però, és evident que cap compromissari ha fet mai aquest pas.

Així continuem, arrossegant aquesta iniquitat, aquesta sagnant ferida de la memòria en una cruïlla del tot històrica. Més val, de passada, ni tan sols especular amb la idea d'obrir el ventall: quantes medalles de l'esport català van ser lliurades a Francisco Franco Bahamonde i mai no han estat retirades tal com correspon a un estat de dret?