Amb el bàsquet a la sang

El futur d'Albert Ventura en el món de l'esport estava més que escrit. A banda de néixer al bressol del bàsquet per excel·lència, va anar a les escoles Minguella, un centre on no hi ha futbol, però sí que és el que més equips té a la federació catalana. Amb aquests ingredients, difícil era que no comencés a fer botar la pilota en lloc de xutar-la. És per això que va començar a jugar a l'esport de referència de Badalona i això, juntament amb la vinculació de la seva família en el món del bàsquet, va fer la resta. La passió per l'esport de la cistella el va portar a la sang i el seu pare, en Xepe, ja havia estat jugador amateur tant a Montgat com a Vilassar. Albert Ventura, doncs, va començar a créixer dins una pista de joc i després de la Minguella ja va anar a les categories inferiors del Joventut. A can Penya ha estat un dels exemples més clars que amb treball i sacrifici es pot arribar molt amunt. Ventura no ha estat mai el més talentós de la seva generació, però ha estat un dels fixos, també a les seleccions espanyoles de formació. Ha anat escalant totes les categories fins arribar al primer equip de la Penya. I quan semblava que el seu sostre havia arribat, ha demostrat un cop més que l'ambició no té fronteres. S'ha guanyat la confiança de Salva Maldonado i s'ha consolidat com a un jugador clau en el sistema de joc de la Penya.

Amics ‘made in' Penya

Ventura ha passat tantes i tantes hores al Palau Olímpic que el seu entorn s'ha convertit en verd-i-negre. Els seus millors amics són Ferran Bassas, Joan Tomàs i Marko Todorovic. Cap dels tres ja no està a la Penya però continua mantenint-hi una estreta relació. Amb qui té més contacte, però, és amb el seu germà Ferran. El petit de la casa –tres anys de diferència– també va ser una de les referències del bàsquet estatal en categories de formació, i aquest estiu, un cop acabada la seva etapa com a júnior, va acceptar l'oferta d'anar a jugar a l'Oporto, a la lliga portuguesa, ja que el tècnic espanyol Moncho López va confiar en ell. L'aposta li va sortir rodona perquè han fet tornar a l'elit del bàsquet de Portugal un històric. Tant l'Albert com en Ferran tenen el mateix dorsal preferit: el 14. Curiosament, és el que portava també el seu pare. L'Albert, però, recorda que un any va haver de canviar: “Em vaig posar el 8 perquè a l'equip, al Prat Joventut, el 14 el portava en Jordi Llorens, i com a veterà no vaig tenir res a fer-hi [riu].”

Una de les situacions que més ha facilitat el salt al primer equip d'un bon nombre de joves del planter és que la majoria es coneixen fa anys, han compartit experiències i tots saben el que els ha tocat viure per arribar-hi: “Quan pugen l'Agustí Sans, l'Alberto Abalde, o quan ho feia jo, tot era molt més fàcil, perquè tots ens coneixem i sabem com som jugant i de caràcter; penso que s'han de valorar les oportunitats que dóna la Penya, i el que està clar és que després s'han d'aprofitar treballant molt dur. La gent es pensa que s'arriba al primer equip sense fer res i això és un greu error.” Ventura és un dels productes de la fàbrica de fer jugadors que és la Penya, tant el 1992, quan va néixer, com ara i en el futur.