Em venia de gust tenir una trobada amb Roberto. M'ha semblat que el que ha fet ha estat superintel·ligent. Ja havia dit que si ell no hagués estat a Girona jo no hauria plegat. Per què? Doncs perquè la tasca que s'havia fet tenia una complexitat conceptual i no s'hi hauria pogut posar qualsevol, perquè segurament no hauria estat capaç d'entendre-ho. O podria haver vingut algú a fer alguna història més tancada. I quedant el que quedava, em semblava que s'hauria trencat la dinàmica del grup.

Ho he dit i de vegades sembla una broma, però és així: jo estava aquí passejant el gos i visitant el meu fill. Em venia de gust descansar, trobar-me amb mi mateix i recuperar forces després d'un any difícil a Turquia. Agraeixo molt el que diu el Ramon. És un dels elogis més grans que m'han dit des que sóc aquí. M'ha reforçat l'ego, però amb mesura perquè per aquestes coses sóc bastant humil. Tampoc tinc gaires respostes a això... em supera una mica.

Això té a veure una mica amb l'edat, en el meu cas. Recordo perfectament aquella època de la vida en què un té l'ambició de ser famós, arribar a..., viure experiències al més alt nivell. Reconec que jo era molt jo, jo, jo sense ser-ne conscient, sempre era jo això, jo allò... Gràcies a la gent que t'ho fa veure i al pas dels anys, rectifiques i entens que no n'hi ha per a tant. I també depèn de l'època. En aquest moment jo volia gaudir d'això i per tant per mi ha estat mot fàcil. I també tenia molt clar quin era l'objectiu final. Li he dit [a Íñiguez] abans mentre veníem passejant: “Secretament, jo sabia que l'equip podia guanyar la copa i la lliga.” I se'ns va escapar la copa. Per tant, no ha estat tan complicat. Fa trenta anys m'hauria vist capaç d'aguantar el que fos...

Però Ramon, això al final és un joc. He estat aquests dos anys a Fenerbahçe. El primer any vam guanyar coses. El segon va ser més dur: coses mal fetes, canvis a la plantilla... Però sense haver guanyat tant, vaig acabar més content de la meva feina. També és veritat que adonar-me d'això va demanar un temps. No tot és guanyar la copa, la lliga... És més el pòsit que deixes. Ets guanyador i vols guanyar, però no tot és guanyar. I al final, la vida de l'entrenador és anar del fracàs a la victòria i de la victòria al fracàs. I fracàs i victòria, entre cometes, perquè aquí hi hauria molt a parlar.

A veure, jo estic satisfet amb el que vaig fer. Era la meva primera experiència en un equip professional i he comès errades. Al contrari del que la gent pensa –perquè la gent pensa que sóc un entrenador dur i ho sóc– el meu principal error és que vaig ser massa proper amb les jugadores. I això a la llarga, sobretot amb les jugadores nord-americanes, és un error. I la Noe m'ho ha reconegut: no pots apropar-te a elles perquè com més els dónes, menys et tornen. El fet que tu els estiguis facilitant la vida s'ho adjudiquen com un dret i et vas convertint en el seu esclau. Va ser un error meu per desconeixement, i n'he après, d'això. Què canviaria? Doncs mira, pel que fa a l'estructura del club, els diria que la comunicació ha de ser més fluïda. Has de conèixer l'entrenador que tens, en el meu cas, un entrenador que va molt a la seva. I jo canviaria la manera de tractar les jugadores. No tractar-les malament, sinó posar-hi més distància.

Hi estic d'acord. Ho hem parlat mentre passejàvem. De vegades l'entrenador pateix, si és humà. No només pensa en ell, sinó que se sent part de l'equip, vol el millor per a l'equip, no l'utilitza. L'entrenador sofreix quan veu que no rep, si ho està donant tot. Pateix perquè veu que no podrà aguantar aquesta situació. I quan ets un entrenador pur com és el Ramon i fas autocrítica, què has fet bé i què has fet malament, estàs vivint la vida de l'entrenador. I quan, com em deia ell mateix quan veníem, sents que no formes part d'aquest tot és el moment en què estàs mort.

El que vaig dir en la roda de premsa ja ho havia dit el primer dia que vaig arribar: que havia heretat una feina molt bona. Hi havia feina, però evidentment em venia molt de gust assolir un èxit. Guanyar la lliga, també ho tenia al cap perquè tinc aquest esperit guanyador. Evidentment no ho deia perquè no volia desfermar eufòries, però per dins ho sabia. Aconseguir el bitllet per a l'Eurolliga era un primer pas i el següent era guanyar la lliga. I si ens tocava Salamanca pensava que teníem moltes possibilitats: per com eren elles, per com jugàvem nosaltres, pels avantatges que teníem ja des d'abans. I quan des d'allà Marta Xargay va dir que el Girona era el favorit, molta gent se'n reia i jo també ho vaig utilitzar una mica per respondre-ho. Però per dins pensava: “No sé perquè ho diu, però jo també ho penso. Som favorits perquè juguem millor i l'única cosa que hem de fer és no perdre aquesta essència.” El que més em preocupava era assimilar el fet que jugàvem una final i la qüestió emocional que això comporta. El bàsquet en si no em preocupava. I això per un entrenador és molt.

Hi estic d'acord. Ara faré una reflexió políticament incorrecta. El seleccionador espanyol, Lucas Mondelo, va dir: “El partit s'ha guanyat per petits detalls.” Perdó per l'expressió, però jo dic: “Ves-te'n a cagar.” És a dir, quan es fa una feina determinada que l'altre equip no és capaç de controlar –perquè era això, no pas cosa de fallar un tir lliure o botar-se una pilota al peu–, quan tu portes sempre l'altre equip per on vols, no em diguis que hem guanyat per petits detalls. Això és portar els tòpics a la màxima expressió i frivolitat. Tu guanyes per petits detalls quan guanyes d'un o de dos. Però si guanyes un partit de 15 o 18 i el segon també i has estat tot el partit dominant de més de 20 vol dir que un equip s'ha emportat per davant l'altre. I no està malament reconèixer que la gent que ho fa, en aquest cas ell [Roberto] en la final, ha fet molt bona feina. Ho has de fer perquè si no, al final, reduïm la feina dels companys a res. I això és injust.

Això no ho dic en to fatxenda, perquè la gent que em coneix sap que no sóc així. Però el que la gent no sap és que en la final a casa la Noe va jugar disminuïda físicament. Ella et deia que estava bé, però jo sabia que estava molt refredada i que no tirava de cames. He estat jugador i sé que en una final, si et passa això, no et sents igual de fort i quan tires no ho fas bé perquè, com és el seu cas, utilitzes les cames per tirar... El que vull dir és que si la Noe hagués estat al cent per cent hauríem guanyat l'últim partit més còmodament.

Van celebrar la victòria a Salamanca, es van mullar i, el que passa, es va refredar. I jo sabia que no estava bé, no pas perquè hagués parlat amb mi, sinó perquè amb la seva mare parlaven de tractaments casolans per estar bé: pren-te això, fes allò, fes aquests bafs, perquè ella estava asfixiada dels pulmons. I tenia molta tos.

Sóc un entrenador difícil i especial, però a ell li reconec, claríssimament, que és molt millor director de partit que jo.

No em vull fer pesat, però sí que repetiré una cosa. I ho dic perquè ho sento: tinc un fill de 21 anys que està entrant en l'esport d'elit i està veient com n'és, de dur, arribar-hi. I ser pare d'ell m'ha ajudat a entendre moltes coses i a parlar amb la Noe. I els entrenadors tenim una xacra entre nosaltres. He quedat amb en Joan Maria Gavaldà [president de l'associació d'entrenadors] i vull parlar-ne amb ell, d'això. Jo no pertanyo a cap associació d'entrenadors perquè no hi crec. Quan he estat en algun sopar he hagut d'aixecar-me i marxar. I sé que se'm pot tenir per una persona estranya. No crec en els sindicats d'entrenadors, en els grups d'entrenadors. Crec en el treball, ser bona persona, ser bon professional, ser bon pare, ser bon fill... la família i els amics. No surto d'aquí i sé que cada vegada em torno més rar. Hi ha excepcions com el Ramon, i com l'Iñaki Iriarte, però la xacra dels entrenadors és que la gran majoria volen ser sempre els millors entrenadors dels equips dels altres entrenadors. I parlen, i diuen, i analitzen, i especulen... I jo els pregunto sempre: i tu què fas? Com entrenes tu? I en això, ara mateix a Espanya, hi ha un problema. I després, a sobre, no compartim la informació i el coneixement. Diem el que volem dir, però el quid de la qüestió, el fet d'ensenyar a altres entrenadors... res de res. Bé, de fet és que ja n'hi ha molts que ni es deixen ensenyar perquè es creuen que ho saben tot. I aquí es crea una pilota... Això és el que porto pitjor. A mi m'han fet anàlisis, abans de la semifinal i la final, que m'han fet venir ganes de plorar. Entrenadors que, en principi, tenen un nivell... O anàlisis parlant malament dels quatre equips que han arribat a la final a quatre de l'Eurolliga. Escolti, respecti'ls, si us plau, que són els quatre millors equips d'Europa... Què fa, parla malament d'aquests equips per parlar bé de vostè? Això no fa falta, no és necessari. Jo, si ara puc dinar amb el Ramon i aprendre, enriquir-me, escoltar, serà fantàstic. Quan vaig a Vitòria sempre truco a l'Iñaki Iriarte. Crec que està content perquè veu que encara hi ha un paio mig jove que l'escolta. Però escoltem poc, tenim aquest problema. Parlava amb la Noe i el Pere Puig i els deia: voleu que funcioni bé el club, el planter? Heu tingut el millor entrenador en tema d'espais, de formació, de tècnica individual, de llegir... i quanta gent ha anat als estius, matí i tarda, a veure'l? Ningú, zero. Doncs comenceu per aquí, per trobar gent que vulgui aprendre, que siguin bojos d'això, que abans n'hi havia. Avui hi ha nanos que entrenen pels 200 euros que els paguen i que miren el rellotge per marxar ràpidament. I si no formem els entrenadors ens passarà el que ens passa, que tindrem entrenadors com aquests que quan t'aixeques et foten a parir.

Quan faig classes o xerrades a gent jove sempre els dic que hi ha dos elements transversals que s'han de treballar com més aviat millor: passar i construir triangles. Parlar de línia de passada és un error, són molt més interessants els angles de passada. El triangle és fonamental però, tal com estan ara les defenses, necessites diversos triangles per prendre la decisió correcta. Tots els jugadors del món, tots els humans, tenen una capacitat d'atenció limitada i a partir d'un cert moment, si diversifiquem aquesta atenció, no captem res. Pots muntar un escenari impressionant per dissimular uns actors que són una merda o fer un escenari simple perquè ressaltin els bons actors. En el nostre cas, l'escenari és l'estratègia i si el compliquem, l'actor, és a dir el jugador, ha de derivar-hi molta atenció per no perdre's. Jo el que vull és que el jugador destini la seva atenció a jugar, no a seguir instruccions. Quan vam construir l'equip amb el Pere Puig, jo volia altres jugadores, però no s'hi arribava econòmicament. Per tant, a l'hora de fitxar vam buscar jugadores que s'acoblessin a aquesta idea de joc. Per això vam fitxar Kuktiene, que ens obre el camp. A partir d'aquí la filosofia és molt simple: tots els moviments són molt senzills però amb la jugadora que fa el moviment forcem al màxim la defensora i és l'atac que decideix què s'ha de fer. Això ha d'anar lligat amb els moviments de la resta de jugadores. S'ha d'entendre que la creativitat és un concepte col·lectiu, no individual. I quan un jugador crea, tothom ha de col·laborar per crear solucions per superar la defensa. Un dels problemes més comuns dels equips és que es preparen per jugar contra ells mateixos i no contra els altres. És un error perquè l'única cosa que no pots controlar és què farà el rival. Fa temps que dic que el bàsquet és la guerra dels espais. Qui sap crear-se els espais adequats a les jugadores que té és qui guanya.

Jo havia vist l'Spar per televisió i vaig demanar permís per anar a veure un entrenament seu, però me'n vaig desdir perquè no ho vaig trobar correcte, com si estigués fent-me veure per si passava alguna cosa. I me'n vaig anar a la copa. L'equip m'encantava. Jugava algunes situacions que jo ha havia treballat amb l'Iñaki Iriarte, però molt més evolucionades: la manera de començar amb cinc obertes, d'obrir la pista, que és molt difícil de defensar. Però tot girava sobre la figura de la Noe, perquè és qui entén aquesta manera de jugar, qui crea avantatges per a l'equip. Si t'hi fixes, les jugadores creen avantatges per a elles mateixes. Si el Ramon no hagués tingut de base la Noemí sinó Babkina, segurament no hauria jugat així [Jordana assenteix amb el cap]. El Ramon ha estat molt valent, però també al darrere, amb conceptes que ha continuat utilitzant perquè m'han semblat superbs, però remarco la figura de la Noe perquè carregar-se la responsabilitat de crear avantatges per a la resta implica una feina i una concentració brutals. La Noe té molt de mèrit. Estem acostumats a veure-la aquí i no ens adonem de qui és. Crec que el Ramon no estava del tot content del seu joc dels últims anys, i li ha clavat dos clatellots, com dient-li: “Tu en tens més, treu el que tens.” Això ho ha admès ella mateixa. Chambers també ha acabat sent millor jugadora.

Sí, perquè al principi ens posava a tots nerviosos, amb aquell jo m'ho faig, jo m'ho menjo, que era el seu joc, la seva virtut. És molt important no matar les habilitats de les jugadores i en el seu cas, calia fer compatible aquest joc seu, quan fos oportú, amb el fet de fer-li entendre que passar-nos la pilota era una eina, no un objectiu.

El Ramon crea un joc, una estructura, una idea, i aquesta idea va evolucionant setmana rere setmana, va mutant en funció de qui tingui la pilota, dels avantatges, de no deixar que el rival s'hi adapti... Per això fer scouting a l'Spar era molt complicat per als rivals. Era un tema que no m'amoïnava gens. Fixa't, però, Ramon: sí que em preocupava que utilitzàvem la primera passada a Gidden a dalt per començar l'atac.

Odio fer passades a posicions que no tinguin perill. Cada cop que la pilota va a un lloc, la jugadora que rep ha de generar la sensació que està en el seu rol de tir o d'habilitat. Tota la temporada, tots els entrenadors s'han posat com a objectiu matxucar la Noe. El secret de posar Gidden a dalt era que, un cop rebia la passada, la base es convertia en una jugadora més. Ja no hi havia base. Posar la pilota allà ho fèiem per evitar que el rival ens mogués de les nostres posicions.

I aquí, Britt [Chambers] també ha sumat, perquè podia pujar la pilota.

Ja la vam fitxar també per a això, tot i que no podia jugar de base. Però sí ajudar. Fer aquella passada a dalt a Gidden fa sentir-te alliberat perquè la defensora gran difícilment et pressionarà. Recordo que en un curs d'entrenador superior, Manolito Aller, que ho sap tot, en aquest tema em replicava en les pràctiques. Deia que no funcionava perquè el pivot defensor pujaria fins on calgués. I surt Zan Tabak, amb aquella veu, i li diu: “Jo, allà dalt no hi vaig.” No hi va ni que el peguis, perquè en aquell espai se sent més perdut que un pop al desert. Aquella passada permetia que les altres jugadores rebessin amb angles molt bons per començar a jugar.

Ho he utilitzat molt en funció dels avantatges. Si la Noe és més gran que la base rival, pot jugar d'esquenes al pal baix. O usant Ify de 3 o de 4. Parlant d'ella, serà el que vulgui ser. Però tots dos tenim dubtes seriosos de si serà una estrella perquè és molt dispersa quan hi deixes d'estar a sobre. En això la Noe també ha fet molta feina.

Per això està molt cansada, no físicament, sinó mentalment. Quan me'n vaig anar, jo rebia molta pressió del club, que em deia que l'equip no estava bé físicament. I no hi estava d'acord. Hi havia dues puntes programades, per la copa i pel final de la lliga. Les jugadores ploraven a la fisioterapeuta i el club m'ho feia arribar. I jo mirava les meves dades, i no podia ser.

Quan vaig arribar, de seguida vaig dir: “Heu fet una feina molt bona, però calen entrenaments de molta qualitat.” I alguna devia pensar-se que no ens entrenaríem. Com que no es va atrevir a dir-m'ho directament, li va fer saber a la Noe: “Digues al coach que estem entrenant més que amb el Ramon.” Els vaig preguntar si eren jugadores de bàsquet o Barbies. Fèiem el que tocava. En canvi, l'última setmana només ens vam entrenar a la tarda per tenir frescor. I aleshores preguntaven per què no fèiem tir al matí!

És que volen fer d'entrenador. Jo sempre els dic: “Tu penca, que jo ja controlo les càrregues.” Però els costa entendre que tu estàs planificant per quan arribi el moment. I sense fatiga, no hi ha millora. També els sorprèn molt que sostingui que has d'acabar un entrenament més cansat mentalment que físicament. Tan sols la Noemí ho ha aprofitat plenament. L'entrenament de qualitat exigeix un estat de tanta atenció i concentració que quan acabes només tens ganes de seure davant la tele perquè el cervell s'alliberi.

Això va molt lligat a com són els entrenadors d'ara. Planifiquen sessions molt d'atletisme i poc de bàsquet i de millora. Perquè el que veuen dels grans gurus del moment és això: intensitat, intensitat, llegir poc, moviment i més intensitat.

He estat un entrenador amb fama d'exigir màxima intensitat defensiva. Però amb sis jugadores i mitja no pots defensar com a mi m'agrada. Ho has de fer tàcticament, amb intel·ligència. Perquè la plantilla no dóna per assumir ni el desgast de les faltes ni el desgast físic. I el tema de les rotacions. Hi ha molts estils de rotació, però tot depèn del nombre de jugadores i dels objectius del club. Si tens sis jugadores i mitja i vols ser campió has de jugar a un ritme pausat, o no arribes al final del partit. I costa molt més obrir un partits i guanyar-lo. Un bon equip és el que guanya sempre els equips normals i, de tant en tant, els que són superiors. Però l'Uni necessitava que entrés un entrenador dur com tu. El que va passar va ser culpa meva, no de cap jugadora, pel desgast d'haver de canviar la mentalitat del club i convèncer-lo que es podia fer alguna cosa gran. Des d'una situació confortable no fas mai grans coses. I si hagués entrat un entrenador tou, se l'haurien menjat.

La paraula dur la poses tu. Però crec que l'equip no hauria acceptat algú tou, o hauria estat un desastre. Calia canviar perquè les jugadores tinguessin un moment d'oxigenació. I en
el primer partit, sense temps
de res, vam guanyar de 25 el Gernika.

Això és la reacció l'efecte rebot. Després ja comencen a queixar-se. Necessitaven recuperar aquell desgast personal, tornar a demostrar coses, i ja no hi havia temps de tornar-se a cremar. Per això dijous va ser un dia feliç, perquè quan comences una feina, el que vols és que s'acabi, encara que no hi siguis. Sí que hi ha hagut un sacrifici personal, però s'ha de ser honest. No és el mateix honest que honrat. Honrats ho som tots. Però si sóc honest, la puc vessar i ningú no m'atacarà per haver-la vessat. Ningú a Girona em pot dir res, perquè tot el que he fet ha estat des de l'honestedat. Amb mi mateix i amb els altres.