He seguit l'Uni Girona, i la progressió és espectacular fins a guanyar la lliga. Es mereixen aquesta experiència en l'Eurolliga. No serà fàcil. Ja ho vaig viure amb l'UB Barça, que pagues una mica el fet de debutar.

Sí, és així. Però, si bé en general guanyen els forts, a vegades un equip amb estat de forma, confiança i moral adequats, pot ser campió. A Praga hi ha pressupost, però els turcs i l'Ekaterinburg en tenien el triple i vam guanyar l'Eurolliga. I a Girona es va fer una bona feina. M'estimo molt Jordana i Íñiguez. Mick [Jordana] ha estat el referent de l'etapa de formació i amb Roberto vaig guanyar l'Eurolliga a València. I em va convèncer per la passió que hi posa.

Ara estan una mica a veure què fan. Però seguiran fidels al seu estil. Em tranquil·litza que juguem a casa. Seria diferent a Girona. Però elles no tenen mai res a perdre. Facin el que facin està bé, i hi ha una simbiosi bonica des de la final de la lliga, ja es va veure contra l'Ekaterinburg. Si vénen i guanyen o posen contra les cordes el campió d'Europa, tot això que hauran guanyat. S'hauran de reinventar, però nosaltres també ens estem redefinint, tot i ser el mateix bloc. I som capaces del millor i del pitjor, no estem polides ni en el millor moment. Guanyar la supercopa ja va ser començar d'una manera estrafolària. Fora de pronòstic, sense l'americana [Robinson, base suplent], sense Petrovic, amb Xargay acabada d'arribar... Però tampoc teníem res a perdre, perquè caure per 25 punts hauria estat normal.

D'entrada, ens han de guanyar sempre. I bé. I els ha passat dues vegades que les hem sorprès. En la supercopa no tenien Griner ni Torrens, però amb l'arsenal que tenen, no vol dir res. I en l'Eurolliga, després d'un febrer horrible, vam arribar als quarts contra l'Avenida estant fatal. A més vam saber que Vitecková, la nostra capitana i referent exterior, no jugaria més perquè estava embarassada. Doncs això va fer que féssim un clic i guanyar a Salamanca ens va posar en dinàmica positiva. Ser a la final a quatre ja era un regal i la vam jugar sense cap pressió, i a la nostra pista. Hi vam arribar en un punt òptim, molt dolç. És la química, com ara al Barça de futbol. Amb qualitat i gent compromesa es pot, però va ser un miracle total. L'hi pots preguntar a qualsevol altra jugadora i et dirà el mateix.

És una peça fonamental al Girona. Mana, juga, anota, ha estat en equips grans, en òrbita de seleccions, és de les poques que ha jugat l'Eurolliga... I li passa una mica com a mi, que ens fem grans però el cos aguanta, i el bàsquet es veu més fàcil. És molt llesta, sempre ho ha estat, i sap què passarà a la pista. Dimecres hi haurà un bon duel.

La lliga txeca és molt dolenta. L'últim partit vam guanyar de 70 i això ens ajuda menys que un entrenament. No competim, al contrari, provoca mals hàbits a l'equip, perquè res no és com ha de ser. No fent res guanyem de 30 i arriba el dimecres l'Eurolliga i costa molt. Total, que el club va demanar jugar només els partits de fora. Preferim jugar entre nosaltres, serà més útil per preparar l'Eurolliga.

La defensa de les finestres és que permet globalitzar el bàsquet. Que els petits puguin jugar contra els grans. Ha sortit bé, però, per mi, aquest preeuropeu era una mala jugada. Jugàvem contra Suècia, un rival propi d'un europeu, i difícil. No jugàvem contra Luxemburg. I, amb poca preparació, podíem quedar fora de l'europeu.

És que m'agrada més el bàsquet ara que abans! Sí que tinc pressió, però tot el que vingui serà un regal. Mentalment he canviat molt. Va arribar un punt que ja havia fet tot el que podia fer. Però vaig a Polònia, i cau una lliga i una final a vuit sense esperar-ho. Vinc a Praga, i també. M'han continuat passant coses. Doncs fantàstic, perquè ara m'ho passo molt bé havent-me tret la pressió del damunt. I també tinc un rol diferent. Ara sóc veterana, veterana, gairebé em queden més a prop els entrenadors que les jugadores.

Amb la selecció vull anar als Jocs, però Rio és el punt final. I de plegar del tot tinc dubtes perquè em trobo bé, però em van sortint coses, de bàsquet i de fora de bàsquet. I m'ho plantejo tot. Perquè ja m'han sondejat si em vull quedar a Praga en el cos tècnic, però per continuar amb aquesta vida d'entrenar i viatjar, doncs prefereixo jugar. Sempre he anat d'any en any, com a màxim he signat un 1+1 amb el Ros Casares. Si els agrado, em voldran i, si no, no vull estar en un lloc on no els agrado.

No. M'agradaria deixar de jugar estant a primer nivell, disfrutant com ara. Sí que he pensat anar-me'n, per exemple, a Austràlia, en un projecte no només de bàsquet. Però el que no faré és un canvi de xip mental per anar a jugar a Girona. M'he treballat bastant la meva carrera i no la voldria acabar malament. Si puc estar a primer nivell hi estic i, si no, me'n vaig a Austràlia, a una lliga menor, però a fer una altra història.

No crec que sigui una mala opció. En la meva època no era tan fàcil marxar, però ara, veient com està la LLF... A més, marxar de casa és una de les millors coses que et poden passar. A Anna Cruz li va anar de cine deixar el Rivas. O a mi, que tanqués el Ros Casares. Aquest canvi d'expectatives, haver de sortir de la zona de confort, és un creixement personal brutal que es trasllada a la pista. Aquestes nenes se'n van als EUA, aprenen anglès, estudien una carrera amb facilitat per compaginar-ho amb el bàsquet i tornen aquí amb 22 anys. I què s'han perdut? Jugar amb el Bembibre? Jo no he estat mai gaire fan dels EUA, però de jugadores en treuen, i tan malament no ho deuen fer.