Avui és un dia de melancolia a Perpinyà. Teòricament s'hauria de celebrar un aniversari feliç. El 6 de juny del 2009, fa cinc anys, l'equip aixecava el seu sisè títol de França, una gesta que només els més grans de la ciutat recordaven. L'anterior campionat datava del 1955. Amb tot, els 54 anys de sequera no havien minvat mai la moral de l'afició d'un equip que, tot i la seva inferioritat econòmica, cada temporada complicava l'existència als grans rivals occitans o de París. Aquell triomf de fa cinc anys a Saint-Denis, que va acabar amb tots els jugadors portant el Planxot –el trofeu que es concedeix als guanyadors– fins al mont sagrat del Canigó, va ser una maledicció.

El descens a l'infern de l'equip de Perpinyà ha estat gradual i imparable. El 2010 l'equip es va plantar un altre cop a la final del campionat, en què el Clermont –derrotat l'any anterior– es va revenjar en un duel molt igualat. A partir de llavors, els dirigents del club i la direcció esportiva es van equivocar en la majoria de decisions esportives que van escometre. L'entrenador Jacques Brunel, que havia portat l'equip a tocar el cel, se'n va anar a la federació italiana, però el drama es començaria a dibuixar l'estiu del 2012 quan més d'una dotzena de jugadors, entre els quals destacaven l'heroi local Jeroni Porical i els internacionals Laharrague, Mermoz i Candelon, van fer les maletes a causa de la política de contenció de la despesa del president Paul Goze. Va arribar un nou entrenador –Marc Delpoux– i un grapat de jugadors de menys nivell. L'equip, per primer cop en molts anys, va patir de valent per salvar la categoria. Estaven avisats.

La situació econòmica del club també va impedir l'estiu del 2013 la renovació del capità i icona del club, Nicolas Mas. Va ser un cop dur d'assumir per a l'afició, que també va veure com els internacionals Planté i Melé marxaven. Ben aviat es va veure que els joves que els havien de substituir tenien problemes per assumir el rol principal.

Les lesions, tota una plaga, tampoc hi van ajudar i per, acabar-ho d'adobar, Goze saltava del vaixell a mitja temporada. El seu nomenament com a president de la lliga de rugbi francesa va deixar un president interí (Daniel Besson), que posteriorment va ser substituït per l'ambiciós (almenys de paraula) François Rivière.

La inestabilitat institucional, afegida a l'esportiva –un mal resultat rere l'altre, tant en la lliga com en la copa d'Europa– van precipitar l'equip a l'abisme. L'actitud de coratge en l'últim partit, precisament contra el Clermont, va honorar els jugadors. Molts d'ells ja sabien que no continuarien, però, tot i així, van abandonar al camp devastats, conscients que condemnaven la USAP a un càstig inaudit en tota la seva història, deixar la màxima categoria del rugbi francès.

Ara tot s'ha de reconstruir.