L'atletisme català ha perdut probablement la millor atleta de la seva història, Natàlia Rodríguez, però l'organització dels Jocs del Mediterrani de Tarragona 2017 ha guanyat el seu nom de més prestigi. Després de l'anunci que va fer Rodríguez tot just fa una setmana de la seva retirada a través de Twitter, l'atleta catalana aportarà la seva experiència al comitè organitzador dels jocs, segons ha avançat la federació espanyola d'atletisme. Rodríguez farà oficial la seva retirada i els seus plans de futur demà en una roda de premsa a l'ajuntament de Tarragona, al costat de l'alcalde, Josep Fèlix Ballesteros. Rodríguez ja va ser regidora d'Esports a Tarragona pel PSC del 2011 al 2012, quan va decidir deixar-ho per preparar els Jocs Olímpics de Londres.

El motiu principal de la retirada de la ja llegendària atleta són les lesions que l'han perseguit en els últims anys. La decisió, segons va exposar l'atleta en una carta personal enviada al president de la federació espanyola, José María Odriozola, va ser “molt difícil” de prendre i va arribar en un llarg procés de meditació. Després d'un 2013 complicat per les lesions, la temporada passada Rodríguez no va poder competir cap vegada, també per culpa de diferents problemes físics, el seu taló d'Aquil·les d'una carrera daurada. El seu últim intent de retorn, aquest hivern, tampoc ha reeixit tot i que s'havia proposat “començar de zero”. El dolor, però, ha pogut més que el seu amor per l'atletisme.

Natàlia Rodríguez (1979, Torreforta) encara somiava fa uns anys retirar-se sobre les pistes a Tarragona, precisament en la competició d'atletisme dels Jocs del Mediterrani i en els 1.500 m, la seva gran distància.

No hi ha arribat, però el seu llegat és estratosfèric i serà, com passa sovint, més valorat en el futur que ara mateix, en la mirada curta i quan encara molts s'entossudeixen a recordar-li la desqualificació en la final del mundial de Berlín del 2009, una gota en l'oceà de talent de la migfondista. Natàlia se'n va amb el rècord d'Espanya dels 1.500 (3:59.51), deu títols de campiona d'Espanya a l'aire lliure i quatre en pista coberta, un bronze en un mundial (Daegu 2011), un altre en un europeu (Barcelona 2010), a més d'un títol continental (Torí 2009) i una plata mundial (Doha 2010) en pista coberta. Va ser, i encara és, l'única atleta catalana a guanyar una prova de la lliga d'Or (París 2006) i abans, com a júnior, subcampiona del món i d'Europa.

En els seus quarts Jocs Olímpics, els de Londres, va quedar fora de la final. Des de llavors, res no va ser el mateix. A Espanya no tenia rival, però el nivell de les grans migfondistes nord-americanes, russes i africanes no ha parat de pujar. En el mundial de Moscou encara va ser capaç de plantar-se a les semifinals.

Enmig d'un currículum excepcional, la tarragonina va tenir la seva filla (març 2007), fet que encara dóna més mèrit a una trajectòria marcada també per la llarga relació de 24 anys amb l'entrenador que la va descobrir quan només tenia 10 anys, Miguel Escalona. Abans, amb només 7 i 8 anys, a les curses escolars de Tarragona, el nom de Natàlia ja causava furor per la fortalesa que exhibia fins i tot contra nenes més grans. Escalona no només va polir el diamant que tenia a les mans sinó que va saber portar la campiona gairebé cada any al seu millor moment de forma just quan arribaven les grans competicions. L'atleta també va lluitar contra la desmotivació: “El 2006 vaig estar a punt de deixar l'atletisme”, revelaria posteriorment.