Més esport

A FONS

Fer màquines

Especialment per a les dones, fer-se gran resulta una llauna que ningú vol assumir i contra la qual cal lliurar una guerra sense treva
Iniciem la màquina, programem una activitat: temps, pulsacions, nivell d'intensitat, nombre de calories a cremar…

A partir d'una certa edat, les dones comencen a fer esforços per no envellir més del compte i evitar l'inexorable pas del temps. El discurs contemporani de la premsa, el màrqueting, l'autoajuda, els blogs d'internautes i els consells de bellesa o de coaching demanen amb insistència cuidar-se en tot moment. S'ha de vigilar el cos en un control exhaustiu del temps que fuig. En aquestes circumstàncies, i especialment per a les dones, fer-se gran resulta una llauna, una autèntica molèstia que ningú vol assumir i contra la qual cal lliurar una guerra sense treva. Al matí, a la tarda, al vespre, el combat no defalleix: cremes anticel·lulítiques, antiarrugues, massatges, control d'ingestió de greixos i hidrats de carboni, maquillatge antiulleres, productes reafirmants i drenants, abdominals d'hipopressió a l'hora de rentar-se les dents…

En aquest règim ordinari hi ha un punt d'inflexió que marca la diferència, el moment de la veritat, l'indicador de qualitat més transcendent: l'hora d'anar al gimnàs. És la prova de foc, la frontera entre les incompetents i les que es cuiden. Cuidar-se pressuposa no cedir ni abandonar. Cal respondre imperativament a mantenir-se en forma. Tanmateix, l'afer no és del tot fàcil, anem a pams. Per tal de superar la reprovable mandra inicial cal fer un esforç i no pensar en res: agafar mecànicament la bossa i sortir per la porta de casa. Un cop travessat el llindar que divideix la vida entre la decadència i la supervivència, es van sumant punts a favor, com si a la nostra ment una pantalla gegant, d'aquelles dels partits de beisbol americans, sorgís de sobte en colors vius, sincronitzada amb les palpitacions, bellugant sense parar el marcador amb una remor fonedissa de la numeració accelerada: clac-clac-clac. Vet aquí el rerefons de mantenir-se en forma.

Al gimnàs, moltes dones, grans i joves, fan màquines. Aquesta expressió resumeix una coreografia magnífica: hi ha una renglera de senyores ordenadament instal·lades dalt de les el·líptiques pedalejant, amb els objectes de ritual d'ús: ampolleta d'aigua (de disseny si s'escau i, si no, de plàstic), auricular per a la música i tovallola. Dalt de la màquina es produeix un desplaçament del món que vigila: la pantalla de la televisió al davant, el so que va entrant per traducció electroacústica, el canal de vídeos musicals i els pedals, que de seguida arrenquen amb energia. I el marcador de punts del camp de beisbol segueix ressonant a la llunyania: clac-clac-clac. Iniciem la màquina, programem una activitat: temps, pulsacions, nivell d'intensitat, nombre de calories a cremar…

El fet d'estar connectades al canal multimèdia no és el més important: cames i braços es belluguen al ritme de les pulsacions de la màquina amb el seu cronòmetre de precisió. La màquina esdevé una vetlladora que ens agafa a coll i ens fa moure rítmicament, com si ens gronxés. Però no ens enganyem: no es tracta d'una cançó de falda ni d'una moixaina. La màquina se'ns emporta, ens oblidem d'on som i potser també de què som. Algunes senyores volgudament parladores aconsegueixen la proesa de fer servir el mòbil dalt de la màquina. Parlen amb les amigues de les nores, dels néts, dels marits. És una veu telefònica que va més enllà del soroll compassat dels pedals i de la música multimèdia. Tothom sent la conversa i s'assabenta de coses: “El petit del meu segon no menja res per culpa de la mare” o “el divorci del gran és un problema, jo ja ho deia que acabaria malament”. Petites xafarderies que interrompen l'activitat programada i la disciplina intocable de la filera femenina.

No és moment per pensar i, encara menys, per filosofar. Tanquem els ulls dalt de la màquina i creiem imaginar que hem marxat a un altre lloc: vana il·lusió! Fer màquines és acabar sincronitzant-t'hi. Comencem a suar, fem l'últim esforç en el darrer minut del cronòmetre amb força. Vinga, una mica més, per arribar, finalment, a l'instant en què la paraula recuperació apareix a la pantalla, abans de l'enhorabona! per haver acabat. La màquina ens parla, ens acompanya, ens diu coses, i no és de bojos, és d'humans. En una vida de vigilància i productivitat, en què el marcador accelera els punts, és bo que també hi hagi paraules al costat de la xifra del nombre de calories gastades. Enhorabona! –i agraïm a la màquina que hagi estat clement amb el nostre esforç a contrarellotge. Hem fet els deures.

El filòsof francès Emmanuel Lévinas va dir que la consciència no és un moment de vigilància, al contrari, consisteix en la possibilitat d'escapar-se'n. A diferència d'altres filòsofs existencialistes de la dècada dels quaranta, com ara Jean-Paul Sartre, per a qui prendre consciència és l'angoixa d'un instant en què ens visualitzem per dins, Lévinas va reclamar una mica de somnolència existencial: deixar-se anar tot oblidant el cronòmetre. Prenem consciència de què som i com vivim quan l'artefacte de la programació s'espatlla.

Fer màquines és una metàfora de la vigilància total, del control mecànic i tecnològic del ritme vital en la nostra minsa i inadvertida vida quotidiana. Som com màquines i cronometrem la nostra vida, a vegades la vida que no vivim, tant se val, qui ens ho preguntarà? Probablement aquesta pregunta no entrarà a examen. Prendre consciència és tot el contrari de fer màquines: significa arribar a aturar la màquina per un somni. Somiar, per exemple, que cap control podrà mai més substituir-ne un altre, que el silenci del marcador ja no comptarà punts i el camp de joc s'haurà buidat definitivament. Ja no sentirem el clac-clac-clac de fons, no hi haurà espectadors. Potser serem morts o potser viurem una vida que no hem conegut.

Dit això, que a ningú se li acudeixi deixar d'anar al gimnàs!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)