Van passar massa coses, com gairebé sempre en un València-Barça a Mestalla, per poder-les condensar fins i tot en l'edició sencera d'avui. Hi ha diverses crítiques clares que es poden fer, amb tot, del que es va viure ahir. D'entrada, la duresa amb què es van emprar els jugadors locals. No es pot acusar Enzo Pérez directament de la lesió d'Iniesta, però sí l'àrbitre –que va cometre errors també a favor del Barça– de no frenar amb criteri les entrades dels jugadors locals, que en alguns moments, per exemple Mario Suárez, van tenir carta blanca per repartir llenya. Dit això, el Barça va tenir el control absolut del joc en la primera part, però en no sentenciar va donar vida al València i ho va pagar car en l'inici del segon temps. Per remuntar va caldre més coratge que bon joc i la sang freda de Messi per fer el 2-3. A partir de llavors, va tornar a passar exactament el mateix que el 2013 amb un gol de Busquets en el temps afegit. L'eufòria dels jugadors blaugrana estava més que justificada, però els insults de la graderia es van transformar en el llançament d'una ampolla, i no va ser l'únic, ja que Alcácer també n'havia rebut un altre. Després, Messi, escalfat pel gol, per l'ampolla i per tot el que sentia de la graderia, va deixar anar tota la ràbia continguda amb expressions argentines ben conegudes. En resum, a València potser ja no s'hi veu bon futbol, però és difícil que no ens entretinguem quan hi juga el Barça.