Opinió

Vázquez Montalbán: esport i literatura

La concessió del Premi Nobel de Literatura al cantautor Bob Dylan no ha estat exempta de polèmica. L'escriptor peruà Mario Vargas Llosa s'ha afanyat a dir que és una “equivocació” i, per ridiculitzar-la, ha expressat el seu temor que el premi pugui arribar a recaure en un futbolista.

El problema ve de lluny. A la universitat, Vázquez Montalbán va prendre consciència de l'escletxa que existia entre la cultura acadèmica i la de barri, havent de renunciar temporalment a alguns elements de la seva educació sentimental com era l'afició al futbol (“Barça, Barça, Barça”, a Revista Barça, 1971).

Tanmateix, mentre complia condemna a la presó de Lleida (1962-1963) i gràcies a la lectura de Gramsci i Pavese, es va reconciliar amb els seus orígens i va recuperar la creença en els seus mites futbolístics (“Credo”, a El País, 1992). Quan Umberto Eco, un altre gran aficionat al futbol, va publicar “Apocalípticos e integrados”, Montalbán va veure confirmat el seu plantejament i es va proposar crear ponts entre l'elitisme dels “apocalíptics”, molt reticents davant del consumisme i de la falta de gust estètic del poble, i les rebaixes dels “integrats” que, sense prou criteri, devaluaven l'alta cultura.

El periodista barceloní entia la cultura de masses com l'empremta en què es reconeix la sentimentalitat, la moral, la saviesa i el comportament de les classes populars. D'aquí la necessitat d'estudiar els espectacles esportius que apassionen la gent (“El deporte o la cultura de desperdicios”, a CAU, 1972).

En els seus escrits, Montalbán combinava de manera força creativa elements dels dos universos culturals. Així, va introduir referències a la literatura en els seus articles periodístics i va establir curioses equivalències esportivoliteràries. Per exemple, el tarannà del públic barcelonista li recordava el protagonista del poema “Assaig de Càntic en el temple” de Salvador Espriu, un home capaç d'estimar la seva pàtria malgrat sigui “pobra, bruta, trista i desgraciada” (“Barça, Barça, Barça”, a Triunfo, 1969). També afirmava que la força competitiva del ciclista Eddy Merckx provenia de la seva ràbia interior, la mateixa que “acompanyà la fantàstica cursa del corredor de fons, en la reveladora novel·la de Sillitoe” (“Eddy Merckx, en la corte del rey Balduino”, a Triunfo, 1970).

El joc de Pujol i Gallego, fàcil d'entendre per als espectadors, equivaldria a la lectura de les novel·les de Corín Tellado; mentre que el de Suárez i Fusté, més imprevisible, serviria per preparar el públic per endinsar-se en la poesia de Beckett (“Fusté y la operación de leer”, a Revista Barça, 1970).

Fins i tot, mostrava la influència de Goethe en els dirigents esportius espanyols quan reiteraven que “de la quantitat neix la qualitat”. A més, trobava un cert paral·lelisme entre l'esperit de derrota de la premsa esportiva després del partit Finlàndia-Espanya (1969) i el dels autors de la generació del 98: Baroja, Azorín, Unamuno, Maeztu i Valle-Inclán. Segons Montalbán, el seleccionador Domingo Balmanya, més partidari del futbol físic que del tècnic, és l'Ortega y Gasset dels entrenadors. Així mateix, destacava la similitud del llenguatge triomfalista emprat pels periodistes després dels bons resultats aconseguits per Kubala amb l'estil de Rubén Darío i d'Ernesto Giménez Caballero (“El 98 del deporte español”, a Triunfo, 1971).

Uns anys després, considerava el davanter camerunès Roger Milla com “el Rafael Alberti de l'àrea” (“Un campeonato divino”, a Interviú, 1990). Interpretava els diàlegs secrets entre Mourinho i Robson a la banqueta com “una demostració que el teatre de l'absurd de Ionesco i Beckett es va inspirar en la vida i va ser premonició del futbol espanyol de la postmodernitat” (“Robson”, a Avui, 1997). Identificava el moment màgic en què Ronaldo va travessar la defensa i va superar el porter del Deportivo de la Corunya al Camp Nou (1997) amb l'instant redemptor de Walter Benjamin (“Fútbol y pasiones políticas”, a Debate, 1999). I, per descriure el seu estat d'ànim davant del nou campionat de lliga, citava Bertold Brecht quan es preguntava per què tot i el seu tedi existencial esperava amb impaciència el canvi de la roda punxada de la seva bicicleta (“El cambio de la rueda pinchada”, a El País, 2001).

Vázquez Montalbán reconeixia el valor tant de la cultura més acadèmica com de certes manifestacions de la cultura popular. Per això va proposar que s'incloguessin els ciclistes en la convocatòria d'aspirants a Español Universal, per la imatge positiva que transmetien del país a l'estranger (“Los ciclistas también”, a El Periódico, 1983). Potser ara caldria que no resultés tan estrany trobar en la literatura referències a l'esport com va fer Rafael Alberti amb la seva oda dedicada al porter hongarès Platko. O és que els cavallers medievals eren mereixedors dels versos més excelsos dels poetes i Messi, no?