La caiguda de París

DIMARTS 14.

El 4-0 és un fet i és incontestable. I no és fruit de la casualitat. En això sí que podem estar tots d'acord. I no és per un sol factor, ni té un o dos o cinc responsables. I tampoc no és la primera vegada que passen coses semblants. Després del triomf del 2006, precisament a París, se'n va dir “autocomplaença”. Aquell equip de Rijkaard i Ronaldinho va perdre la fam, fins al punt de deixar de jugar, de competir i, per tant, de guanyar, sense que des del club s'intervingués a temps. També és cert que Rijkaard s'havia guanyat un respecte i no mereixia una coça al cul precipitada.

D'aquell declivi també és cert que se'n va aprendre. L'etapa de Guardiola, a part dels títols i el joc, ens va ensenyar que la singularitat del Barça no era tenir alguns dels millors jugadors del món (com quasi sempre havia tingut), sinó que juguessin d'una manera molt determinada, sobretot si ho feien corrent tant o més que els rivals. Futbol propi i competir com els altres.

Quan es va recuperar aquesta fórmula, amb Luis Enrique a la banqueta, el Barça va tornar a acaparar títols i ens va deixar joies eternes com el 0-4 al Bernabéu, tan brillant o més pel joc com pel resultat. Aquesta temporada, però, s'ha parlat més de jugadors que de joc. De plantilla més que de competir. I l'equip s'ha anat deixant punts, però sobretot idees i costums, com ara el de competir, que era el que li quedava quan s'oblidava de jugar. L'equip ha viscut en l'ambivalència i la cita de París s'esperava per veure si anava endavant o enrere, si s'enlairava o si queia, si era l'equip que sabem que pot ser o si ho ha deixat de ser. Queda temporada, però la caiguda de París ja sembla irreparable.