Opinió

Perdre el rumb, perdre la carta de navegar

Una sanció col·lectiva, si es fa pública, perd tot el seu efecte corrector, ja discutible

Cada any quan s'acosta la copa fem una reserva d'espai per al cap de setmana comptant que el Barça arriba a la final. Mai, que recordi, hem tingut els dubtes d'aquest any. Dels set rivals que pot tenir a Vitòria només el València i el Gran Canària no l'han vençut (l'únic enfrontament ha estat a Barcelona). Tan insòlit com la pobresa d'arguments en el joc de l'equip, com la sèrie inacabable de baixes culminada, talment com si el dimoni se'n burlés, amb l'apendicitis de Navarro dos dies abans del torneig.

La percepció que es té és que qualsevol dels equips de la copa té un percentatge de possibilitats de vèncer els blaugrana entre significatiu i molt alt. Passarà el que hagi de passar, però en la prèvia, apostar pel Barça implica ignorar tots els dubtes que genera.

Desmentida la revelació d'un suposat posicionament col·lectiu de la plantilla contra Bartzokas, no es pot obviar la falta de fiabilitat de l'equip, l'escassedat de solucions de pissarra, la mediocritat que ofega jugadors que havien de fer la diferència. En tot cas, fins fa una setmana, el Barça era un equip que havia extraviat el rumb i la responsabilitat d'aquesta pèrdua anava des de l'últim dels jugadors de la plantilla –deixem de banda Pau Ribas i Lawal, que ni juguen ni ho faran en tot el curs– fins a Joan Bladé passant per Bartzokas i Rodrigo de la Fuente.

El rumb es pot corregir maniobrant el timó, si es disposa de la carta de navegació per saber cap on cal anar. Temo que aquesta eina imprescindible també s'ha perdut. Ahir va fer una setmana que el club va imposar una multa a tota la plantilla. L'endemà va arribar l'estrèpit contra el Galatasaray, l'únic equip que no havia guanyat a fora en l'Eurolliga. No és només una casualitat. L'esport professional ha de tenir un reglament de règim intern, una eina correctora de rendiments i actituds anòmales. Però no ens mamem el dit: una sanció disciplinària pot tenir un efecte corrector, que difícilment existirà en cas d'un càstig col·lectiu. I el que és segur és que si el càstig es fa públic s'obtindrà justament l'efecte contrari al que es persegueix. Es tracta d'esportistes professionals en edat adulta, no d'una classe de segon curs de primària. Si la sanció la va filtrar un jugador, la intenció era evident: inutilitzar-ne el teòric efecte beneficiós. Si la filtració provingués del club, seria justament la prova que tot el que es buscava era –novament, i com en l'acomiadament fulminant de Dorsey– exhibir autoritat en una política d'aparador que –tampoc és casualitat– emergeix ara que el Palau ja no només protesta contra el que veu a la pista, sinó que també es gira cap a la llotja, on seuen els que han perdut la carta de navegar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.